Relat de Minneapolis

Pot el lleó rugir més fort que la desesperació
de l’home perdut?

És animal si crida i perd l’esperança,
si no troba el centre, el límit,
la línia divisòria entre foll i l’assenyat?

És lluny del jo quan més a prop és dels altres?

Pren la ràbia i el dolor,
pren el crit i l’angoixa
de color negre, mestissa,
impura i pura pels porus
de la pell esquinçada.

No respira, exhala, suplica
sota el genoll pelat
de tanta absurditat,
del blanc trencat que no coneix
altre poder que el de la gent rica.

Tant de temps tancats en gàbies
plenes de plata, petroli i metzina,
sota gorres vermelles i lletres pintades
pels amos de la limusina.

Tornaran els raïms,
les guitarres armades,
els guants negres,
el puny alçat
i les X d’un Malcom legítim.

Netejaran els carrers amb benzina,
desinfectaran els cotxes i les sirenes: 
Amb la seva medicina fins acabar amb totes.
De la flama en faran vida
quan ACABin
sota un clamor de còlera
amb tota ànima podrida.

Relat d'eixams

Una remor infinita pertorba la pau de les calmades flors urbanes. Un eixam d’abelles ha marxat del bosc i entra, ara mateix, a la ciutat del riu. Xoquen, per moments, dues sensacions diferents. Inseguretat per part d’unes; desesperació per part de les altres.

La bonior ensordeix el soroll espantós que creen els cotxes amunt i avall travessant el Pont de la Torre. Clàxons que no troben el seu pit-pit, crits de conductors que no encontren els seus renecs. Sembla que algú li hagi robat la veu a la ciutat dels punks. Nens estirats als jardins que miren com entren els insectes en munió. Riuen i ho comenten. Un d’ells s’adona de què les abelles mostren un rostre desfigurat, ple de paüra. Cal fixar-se molt bé, són petites i tothom els hi té por. Però si s’observa amb deteniment es poden veure unes cares tristes, on es dibuixen històries terrorífiques creades per on han passat. És la petjada de la vida del que sobreviu.

Però al costat del riu les plantes no volen veure res de nou. Viuen tranquil·les, amb el seu fum contaminant. Tot allò que ve de lluny els hi provoca estrès i indignació. Són els jardins de sa majestat que, des del seu balcó, criden i exclamen igual que defequen.