Relat de vagons

Seia a l’última fila del vagó: sol, solitari, tranquil. Sense cap més companyia que la dama blanca que feia tant de temps que havia marxat amb un cop de brisa. Com un passatger més, sense bitllet, ella fumava una cigarreta feta amb paper de plata i farigola. No gosava dir res, no parlava per no molestar el seu company de viatge, el seu fidel gos que la seguia allà on ella anava.

Podré perdre’t pel camí? Podré perdre la meva vida? Ell es feia aquestes preguntes, i se les feia en veu alta, precisament, perquè ella les sentís.

No cridis, pensava ella, no cridis que no et sent ningú. Quines ganes de cridar quan no és necessari.

Túnels foscos abans de sortir a trobar els camps de les rodalies. Els vagons eren còmodes, agradables, era fàcil sentir-se a gust llegint, dormint o, fins i tot, qui sap, fent l’amor amb alguna altra passatgera que sentís el cos cremar dels peus a les mans. Però res era així. Ell restava sol, amb el seu llibre a la mà. Passava les pàgines amb tranquil·litat, a vegades mullant-se els dits amb els llavis humits. Un fet que neguitejava la seva amiga blanca. No negaràs que és un acte fastigós? El llibre és ple de pols, mira quina negror ha agafat, és ple de bacteris! Quin porc!

En pàgines grogues el vaixell partia a primera hora del matí. Barcelona, any 1995. El capità Suifert rondava els quaranta anys, tenia barba blanca i coixejava per culpa d’una caiguda inoportuna en la seva infantesa. Se li havia quedat el peu enganxat entre el moll i un vaixell que atracava. Gairebé li tallen. Des d’aleshores havia adquirit un passeig més típic dels pirates de segles passats que no pas el d’un professional del mar del segle vint. A la coberta hi havia un parell de mariners que es miraven el seu cap. Els riures sempre eren dissimulats, presents i successius, però inexistents per qui els hauria d’haver sentit. Els dos joves treballadors van acabar les seves burles i es posaren a faenar, que en deien ells. I entre tanta feina com en tenien, no van veure una nova companya que ajudava el capità a traçar la ruta.

Pàgines grogues esmorteïdes, llunyanes. Pàgines plenes d’una pols que es neteja quan es llegeixen. Pàgines inexistents que apareixen quan obres les solapes. Històries que s’acaben quan arriba el punt i final.

Relat del despertar

M'he despertat tot humit, trempat, excitat. Tenia una agradable sensació entre les cames que m'ha dut a cometre un acte involuntari. Relataré el succeït sense cap més intenció que clamar per la meva innocència. No és que em declari no culpable dels fets, ja que, com podreu veure, jo mateix m'acuso a mi mateix del resultat. Però les causes sempre són importants, són la base, la sortida, l'eixir d'una vida diferent i quotidiana, normal, com la teva, la meva, totes.

Mireu que per aquí passava una llarga llista de dones. No les podeu veure, encara que si tanqueu els ulls contemplareu més que núvols passatgers i, potser, albirareu alguna cosa semblant a siluetes femenines.

Jo les he vist, les he olorat, les he tocat. Eren moltes, moltíssimes. Permeteu-me confessar que no estic avesat a tenir contactes tumultuosos amb tanta dona: No pel meu físic, totalment millorable; ni per la meva oratòria, que deixa molt a desitjar; sinó per la senzilla raó que no acostumo a sortir de casa. Amb prou feines baixo al supermercat un cop a la setmana. No treballo i tampoc no estudio. Visc aïllat del món al 3r 2ª del número 24 del carrer de Baix.

Com cada dijous, estava estirat al meu llit llegint un llibre. Concretament estava llegint El cant de Joventut, de Montserrat Roig. No és un llibre eròtic, tot i que molts depravats se'l van comprar perquè surt una noia mig despullada a la portada. Estava molt tranquil i entretingut, recordant èpoques de la meva vida que no havia viscut. Suposo que algun adult que hagi experimentat moltes coses pot recordar millor coses que hagi comprovat en primera persona. Com jo he estat sempre aquí, en el meu trist pis del carrer de Baix, no puc fer res semblant. La meva vida és pura imaginació, persones que entren per la porta i em saluden, jo me les crec, com si estiguessin aquí; i així amb tot. Bombers apagant el foc de la cuina, lladres corrent amb els meus calçotets a la mà, tresorers desxifrant un ordinador que no tinc, mariners tancats a la meva banyera, guardes forestals cuidant els meus geranis, polítics parlant des del meu balcó...

Eren tantes noies que no puc recordar com eren. Algunes morenes, d'altres rosses. Totes clamaven el meu nom. Jo les mirava, no gosava dir res. A vegades, quan dius una cosa, aquesta desapareix. Estava tan content de tenir-les al costat que vaig oblidar completament que aquella mateixa tarda havia de posar una rentadora. Tenia roba tacada de sang, tenia un mort a l'armari. Tantes coses em van estressar. No estava acostumat a una agenda tan plena. Vaig saltar del llit, vaig apartar-les del meu camí violentament. Elles van fugir corrents, tan sols una es va quedar. Quina preciositat, quina meravella. No parlava el meu idioma, però no em calia que parlés. Jo no parlo mai, sóc esquerp i solitari. Odio conversar amb ningú. La vaig tocar. Primer els cabells, després l'espatlla. Ella es va espantar. Vaig entendre que no es volia quedar i no se'm va ocórrer altra cosa que fer-la fora de casa. Ja en tenia prou per aleshores, havia de treure un cadàver de l'armari i netejar la roba plena de sang. Però ella no marxava i m'estava posant nerviós. No em podia concentrar, no trobava la roba. A l'armari no hi havia ningú. Estava histèric.

Ella pel mig. Jo amunt i avall en un pis diminut. Ni una paraula, ni un gest de complicitat. Massa gent per a tan poc espai. Jo seguia buscant la roba i el cadàver. Com no vaig trobar res, les meves neurones es van rebel·lar. I si estava boig? I si m'ho havia inventat tot? I si tot allò només era fruit d'una ment insana? Se'm va ocórrer el problema i després la solució. Tenia un ganivet al calaix del pa. Un ganivet afilat i de grans dimensions. Tenia un dona al menjador, una dona guapa i alta. Tenia una rentadora buida i roba per tacar de sang.

M'he despertat tot excitat. 

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.

Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.

El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.

Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.

Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.

Relat de secundaris

Immers al mar de petons que no ens vàrem donar mai, submergit als llavis ennuvolats als que no vàrem pujar, s'acaba el temps de restar junts, es moren les hores de contínua eternitat.

Assegut al banc m'espero altre cop compartir amb tu, i amb mi, tots dos plegats, aquell sentiment amagat, aquell rancor inesperat dels qui s'estimen, però s'odien, es reneguen, es deleixen... l'un per l'altre, l'altre per qui sigui i a on sigui. Com dos amants, que no s'estimen, com dos anells, que no s'esperen;  com dos dits, que s'acaricien deixant que les gotes, les gotes plenes de sang, flueixin i pintin la cara, pintin els ulls, ceguin la vista dels qui provaren d'encendre aquella flama inextingible, inacabada, incessant.

Enlairat en els versos de les teves calúmnies, en les paraules que ens van unir, en els soliloquis compartits, començarà un altre amor, una altra passió.

Tu em miraràs, del teu prestatge estant, com el gos abandonat, que no gosa lladrar. Esperaràs la mort, la solitud; qui sap si, molt de temps després, quan la nit sigui fosca i, il·lusionat i desmemoriat, entre tots els meus amors, entre totes les meves històries, t'agafaré de la mà i tornarem a començar.