Immers al mar de petons que no ens vàrem donar mai, submergit als llavis ennuvolats als que no vàrem pujar, s'acaba el temps de restar junts, es moren les hores de
contínua eternitat.
Assegut al banc m'espero altre cop compartir amb tu, i amb mi, tots dos plegats, aquell sentiment amagat, aquell rancor inesperat dels qui s'estimen, però s'odien, es reneguen, es deleixen... l'un per l'altre, l'altre per qui sigui i a on sigui. Com dos amants, que no
s'estimen, com dos anells, que no s'esperen; com dos dits, que s'acaricien deixant que les
gotes, les gotes plenes de sang, flueixin i pintin la cara, pintin
els ulls, ceguin la vista dels qui provaren d'encendre aquella flama inextingible, inacabada, incessant.
Enlairat en els versos de les teves calúmnies, en les paraules
que ens van unir, en els soliloquis compartits, començarà un altre amor, una
altra passió.
Tu em miraràs, del teu prestatge estant, com el gos
abandonat, que no gosa lladrar. Esperaràs la mort, la solitud; qui sap si, molt
de temps després, quan la nit sigui fosca i, il·lusionat i desmemoriat, entre
tots els meus amors, entre totes les meves històries, t'agafaré de la mà i tornarem a
començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada