Relat pels aires

Quan ens agafi la pols,
que se sentin rialles.
Quan la c sigui dels cucs,
que salti tot pels aires.

Cafè en mà m'ho miraré, 

com a nen enjogassat

sota l'estrella trencada,

al costat de qui em serveix

cada nit, amb veu esquinçada, 

gel amb conyac.

No goseu aturar la falç, 

no la de l'home que treballa

amb suor i dedicació;

sinó la del destí

que prega cada dia,

sota el llibre sagrat,

per convertir la meva vida

en l'última oració.

Relat d'esperança

Diu la veïna que els crits que se sentien aquella tarda d'hivern no eren de cap ésser humà. Al contrari, deurien ser d'animals, animals ferotges. Afegeix la senyora Josefina. Jo me la miro amb cara de sorprès. A la ciutat no veiem animals salvatges mai, ni tan sols al zoo. Recordo una vegada que hi vaig anar, recordo quina pena em feien aquells animalons tancats. No eren salvatges, ni domesticats, eren esclaus de la rutina i del malviure, engabiats i entristits. Podria pensar que es tracta d'alguna invasió, subtil o no, però prefereixo creure que no són japonesos important els seus ossos rentadors. Així que tan sols em dedico a apuntar. Apunto tot el que diu en una llibreta que vaig comprar a una botiga de xinesos. Ja la tinc molt gastada, perquè en ella hi escric tot el que em passa pel cap. Tant és si es tracta d'una llista de la compra com un poema sobre la venjança inspirat en alguna deessa grega furiosa. Algun cop, fins i tot, he provat de barrejar ambdós tipus de text. La veritat és que el resultat no ha estat del tot agradable, ni tan sols simpàtic, però com actualment tothom menja aquests fregits que no tenen ni gust ni fe, algun que altre lector li haurà semblat una paella de la més bona. La senyora Josefina em demana que li ensenyi les notes. No dubto en fer-ho mentre guardo el llapis dins de la butxaca interior de la meva jaqueta. Fa fred, haig d'anar abrigat. No duc bufanda, però n'hauria de portar, el coll se m'està irritant i, potser, acabarà sortint-me aquelles plaques blanques a la gola. Espero que no. L'última vegada que em va passar va ser un desastre: era primavera i tenia moltes aventures planificades. Tot apuntat, com no, a la meva llibreta, que en aquell temps era una altra. Però al final vaig haver d'arrencar aquelles set pàgines plenes de dibuixos, esquemes, rutes... Quin desastre, que dirien els d'allà que no se senten d'aquí ni d'allà. Però jo em sentia molt a prop de la meva llibreta, de les meves aventures, de les rutes que m'havia preparat. I al final vaig quedar-me una setmana estirat al llit. Suava com un porc. I deuria fer tanta pudor com els pobres animalons rosats quan els tenen a les granges per alimentar-los entre les seves defecacions.

Un cop guardada la llibreta i el llapis, em col·loco els auriculars i prem-ho el play del meu mòbil. Sixto Rodríguez i la seva tristesa m'acompanyen mentre aparto la senyora Josefina del meu camí. Creuo el replà i empenyo la porta, que ja estava oberta. El ferum és inhumà, el pis és ple d'una boira rara i absorbidora. Em pica tot, però no em rasco. Tinc la mirada concentrada en la recerca de l'origen d'aquella colònia podrida. Fa mesos que ningú no neteja aquella casa. En altres circumstàncies em preguntaria com pot viure algú entre tanta brossa. I dubto que d'aquí algú en pogués fer poesia, ni tan sols visual.

Amb un cop de peu tiro una capsa a terra. La meva intuïció no falla. A dins hi ha un gos podrit. El seu aspecte sembla el cor d'un home abandonat i solitari. No batega, no es mou, però segueix viu. Em trec de la butxaca un guant de plàstic. En porto sempre a sobre per poder posar benzina al cotxe sense embrutar-me les mans. Ara mateix tiraria benzina per tot el pis, encendria una cigarreta i sortiria caminant sense presses. Però en el fons d'aquells ulls perduts hi veig un gos que demana ajuda. Amb el guant posat acaricio el llom de l'animal mig mort. Passo la mà per sobre el seu llom, cap amunt, fins arribar al coll. Allà m'aturo i miro les seva boca. La llengua li surt entre les dents. Premo fort el coll. L'ofego. La llengua es mou una mica, les dents es deixen entreveure una mica més. El seu gest, però, no canvia massa. Mentre acabo amb la vida d'aquella font de podridura, penso on deu ser l'amo d'aquella cort. Seixanta segons sense moure la mà. Seixanta segons exactes per deixar aquell bistec al mateix lloc on l'he trobat. Després avanço fins a l'habitació principal, deu ser el dormitori. Allí em trobo amb dos cossos estirats sobre el llit. Un dels dos està en un estat de descomposició molt més avançat. Gairebé només està format per ossos. L'altre és ple de cucs i escarabats de ciutat. Es mouen amb rapidesa, però semblen imperceptibles si no fixes bé la mirada.

Aviat farà un any que a la Carme se li va morir el marit, des d'aleshores ningú no l'ha vista sortir del pis.

Relat de cucs

La ciutat dels cucs no dorm per la nit, sinó que ho fa abans que surti el sol. Aviat les persianes s’aixequen i ells, dins dels seus refugis, segueixen amagats. Amagats de por. Amagats de timidesa. Amagats de fred. Són els petits cucs que li surten a la ciutat quan s’ha preocupat massa per la seva imatge i poc per la seva gent.

No s’afaiten, no es dutxen, no tenen rutina. Només un hàbit els acompanya, ofegats en alcohol roden d’un costat a l’altre, fins que cauen, s’estiren, s’arrosseguen i, sense convertir-se en papallones, segueixen essent cucs de terra.

De bon matí reguen els carrers, ells esperen al portal. A vegades queden xops, a vegades els cal ajuda. No sempre és fàcil aixecar-se quan un s’ha acostumat a viure a ras de terra. Asfalt brut, mans negres, peus glaçats. Quan tornin a venir els homes uniformats els faran fora a cops de peu, garrotades i insults. Ningú vol un cuc a la ciutat. Però aquesta està tan foradada, tan podrida, tan plena de la vergonya dels humans... que sense que ningú se n’adoni, a mitja nit, quan els nens dormen plàcidament, un a un, tots els cucs, es troben en petits racons plens d’orins. A vegades es tapen el cap, altres cops es cobreixen amb cartrons, la vida és tan dura que només una manta bruta i llefiscosa pot fer de pare i mare.