Relat dels arbres

Els arbres passen tan de pressa que no puc parar i veure com la mort se'ls endú.

No es tracta de qui. Tots sortirem del tren en marxa. Tots caurem davant de l'andana quan s'acosti el tren. Es tracta de quan, ni tan sols el perquè. Sentir el xiulet cremant les orelles i notar l'escalfor de les vies.

Bonica primavera d'infantesa robada, retorna als nostres peus. Aquests peus estrangers, de gent que puja al comboi i no sap qui soc. Aquests peus petits que s'allunyen dels meus. Tots junts i amb vides tan separades. Tots junts fins que ens facin baixar. Ningú voldrà. El revisor cridarà. La gent es taparà. Algú haurà de sortir escollit. No importa com, importa el quan.

Surts i no tornes a entrar.

Relat del tren

És cert, jo necessito parlar.
Tu no.
És cert, tu agafes un altre tren.
El seu.
Xiularà més enllà de la carena,
a mig revolt el veuré marxar.
És igual si corro,
si camino,
qui decideix partir sense mirar enrere
no frena ni m’espera.

Relat de Tres quarts de set

La veu del yin

Sota dels arbres, quan la cridòria ja no és amb ells, se sent el silenci entrar per la finestra del cotxe. S’han escapat i la nit alguna cosa els hi ha robat. Torna-la a tapar, té fred; la nit és tan freda que no recorden com van començar aquell viatge entre petons robats. Per cada bes: una abraçada, hom sap que són més profundes les marques si no s’esquitlla la pell. Aviat s’acabaran les cerveses, però no liquidaran mai els besos allà, en algun hotel -a prop de l’autovia-. No és una presó, té vistes. I si no, en algun motel, a dalt de la muntanya, on la boira els embriagui. Serens o no, les vies són presons en les quals no es volen allotjar: Cada tren té un vagó, un vagó rere l’altre. Tot tren segueix les vies, mes ells no les seguiran. Creuen que el camí no té final, però sí parades on abraçar-se i esperar sense fer res més que veure els trens passar.

Junts es trobaran, a mig camí, no els caldrà baixar; o potser sí, perquè el tren a vegades els demana aturar-se. On? No ho saben. Ell no viatja sol, perquè hi ha algú altre amb qui  ha quedat. Caldrà, doncs, que agafi el tren ben d’hora, molt d’hora; tan d’hora que la llum dins del túnel no sigui la del sol. A la dutxa l’aigua no és mai prou freda com per congelar un anhel d’abraçada.

 

La veu del yang

Surt de casa quan els ocells canten. No en canta cap, algú els ha matat. Mama, demana-li altre cop que torni a posar l’escenari al mig de la plaça. És massa fosc perquè puguin actuar els nostres actors. És massa trist perquè puguin cantar els nostres cantants. És massa dolorós perquè pugui seguir el seu camí. Va ser ahir, mentre tots dormien, que Llucifer va caure en la seva lluita. No tenia ales, no tenia esperances. Ningú no va saber que queia. Ningú no l’ha trobat a faltar. El desert és tan buit que res florirà en honor seu. Miquel riurà entre el silenci dels trets dels caçadors. Qui ha triat tan bella pena per un món sense pica-soques, corbs ni orenetes? Deixeu que brollin les fonts, allibereu els torrents per omplir els llacs, permeteu que tornin a florir els camps entre pastors i gent cantant. No ens deixeu abandonats a la sort d’un Déu que ens ha enganyat.

 

En estèreo

Cereals i llet per esmorzar, encara amb pijama i despentinat. La llet calenta, no massa per no cremar-se. Els cereals amb xocolata i la tassa amb nansa. Certs costums no cal perdre'ls, ni amb vint ni amb quaranta. Tot i que diuen que a certa edat és millor canviar-ho tot, començar de nou, sentir-se jove i escriure un nou guió. El buit del carrer és dins la casa. Només s’omple amb l’aigua topant amb el front; la dutxa desperta la sang, els músculs i la ment. Es fa difícil no pensar en res quan es pensa en tot. Warren Zevon entona una cançó i es vesteix tan sol com aquella veu. Texans, texans, texans. Cada dia uns texans. Samarretes fosques, com la vida, com la solitud, com la tristesa; no la seva, la de tots. Amb les vambes als peus i la motxilla a l’esquena, creua el carrer. No hi ha ningú. Ni tan sols el sol l’ha vingut a espavilar. Un lladre s’amaga rere una cantonada. Un rodamon es cobreix el cap per no veure tanta humiliació. Un cambrer aixeca la persiana i encén la cafetera. Un conductor d’autobusos obre les portes. Hi ha una petita cua esperant la jornada laboral: Alguns en una fàbrica, sona el timbre i comencen a treballar. D’altres en una obra, piquen la pala i s’esllomen. Això no és Fresno. No caurà la neu per evitar que engegui el cotxe. Abans d’entrar a l’inframon, un primer raig diürn. Allà al fons hi ha el mar. Ell s’hi allunya per navegar amb el seu vaixell de cartró.

Relat dels estranys

A través es veu, arran es nota.

Abaixo el cap, per no topar-me cara a cara amb ella. Du el meu fill, en un embaràs no desitjat. No soc el seu pare, ell ja va marxar; ni tan sols la conec; però me la sento meva, per haver-hi somiat. Aviat parirà, ja no la veuré més al tren de matí, agafant-se la panxa, protegint el bebè. Sort de la nit dels túnels, ens emparen de mirades furtives. La vaig desitjar fins prenyar-la i encara ara la vull tota nua. Amb el dit li acaricio la panxa i baixo fins l'engonal. S'asseu elegantment, però es posaria a quatre potes per cridar com un animal.

En aixecar-me topo amb el revisor; em mira amb un ressentiment tenaç. Algú ha rebut de valent abans que ell marxés de casa de matí. Els crits no se senten dins del vagó, però es poden tocar amb la punta de la llengua com pinto l’aire del seu alè. Va ser el meu germà abans que el pare ens abandonés per sortir corrents autopista amunt. Es necessitava mà d’obra barata. Calia treballar. No tinc germans, però ho podria ser. El meu pare no és el seu, ni tan sols sé on és; però del mateix color amb què es dibuixa el cel amb carbonet, els fills seran sempre cosins germans.

Evito que una dona vella toqui el botó. Rentis, si us plau. O ella o jo. Algú no es dutxa de fa temps. Porto desodorant a la motxilla, el trec i disparo. No són les meves aixelles les que reben de valent. És el seu cos pudent. Una empenta i la tiro avall. A vegades un petit gest mou tones.

És prou seriós el tema com per acabar a les vies del tren. No tinc cordes amb les quals lligar-me, però un parell de mitjons em serviran. Els mateixos que utilitzava ella per unir els meus canells i deixar-me immobilitzat. No tinc la mateixa sensació que aleshores. La seva llengua, suau, cruel, lliscant per la meva pell. L’olor a cremat de les vies, suau, cruel, amb el tren lliscant per dir-me adeu.

Relat de direccions

Viatjava sempre en direcció contrària.

Al tren, veia passar el paisatge dient-li adéu.

Tota aquella gent que em mirava

dempeus, sense rostre,

eren la meva ànima esmicolada.

Turbant al cap davant de gorra mal posada,

l'home ronca amb els pantalons esparracats.

Serà la sintonia pròpia la que no em deixa viure dins dels altres?

Lleva't el jersei a poc a poc; no tinc pressa

veient com el teu cos és teu

davant les mirades de tots els que et desitgen amb fermesa.

Les claus són al contacte, gira-les;

comença a moure't o rebràs de valent.

Les hòsties les dona el mossèn

fins que el puto crida dona-me-les.

Has vist el sol marxar a mitja tarda:

has notat l'aire entrant de cop

per acariciar la suor impregnada

entre els pèls que t'he tret

un a un, mancat de basarda.

Hem dormit junts on no dormen ni els ocells:

Hem plorat les llàgrimes caduques 

per mentir-nos tots els mesos

que falten a cada any.

No hi haurà estrelles més enllà

del forat negre -que és la vida-.

Relat del tren

Corre, tren; corre lluny de tot. Amaga les vides que dus dins d'una cova sense fi. No t'aturis a la pròxima estació, ningú no baixarà per por; ningú no s'aturarà per ser feliç.

Cada minut sobre la via és una hora més lluny de tu. Cada segon sense resposta és un buit més obscur dins meu.

Sonen les rodes picant sobre el ferro calent, és el batec o és el plor? És la desídia de la sang que ja no brolla.

Digues, terra meva; per què m'he quedat cec amb tanta llum? És la sequedat dels meus ulls la que em porta en en aquest tren maleït?u

Relat del tren

A mig camí el tren s'atura. No és un lloc amb vistes precioses amb les quals distreure's, ni la companyia es prou bona per establir un diàleg que amenitzi el moment. El tren és aturat en ple túnel.

Als auriculars Chris Isaak prova de robar-li l'atenció al viatger. La lectura aparcada i el cor bategant a ritme altern. Tres nits sense dormir ni una hora és massa fins i tot per a ell, un doctor de reputació excel·lent però amb insomni permanent.

Davant seu un noi parla sol. Té la cara rodona i repeteix els gestos una i altra vegada. 

A través de les finestres es pot veure la foscor que necessita el doctor per concentrar-se abans d'operar. Els fluorescents del convoi s'apaguen i un home xiscla. La situació és ben semblant al moment previ d'entrar a quiròfan. Aquella avantsala que van crear especialment per a ell és, ara mateix, igual que el convoi.

El doctor es pregunta a qui operarà. Hi ha poca gent. El noi que repeteix frases sense sentit podria ser una víctima fàcil. Però què li operaria? El codi odontològic no permet clavar-li el bisturí a ningú a menys que ho necessiti. Massa tard. El doctor té les eines a la mà. Necessita un cor. Un cor salvatge i moribund; un cor que bategui en decadència. Precisa de fer una incisió i extreure aquell òrgan tan destructor.

Pròxima estació... la veu que surt de l'altaveu anuncia que el tren ja es troba reparat. Els llums il·luminen el convoi. El noi de repetitius moviments no para de citar un versicle de la bíblia. El doctor descansa amb el cap recolzat a la part superior del seient. Un dels auriculars s'ha despenjat de l'orella. La música és ara de tots. Com ho és el cor del senyor del bisturí, que se l'ha extret i l'aguanta amb una mà.

Relat de les vies

Les vies del tren continuen paral·leles, ningú no s’atreveix a apropar-les. Què els passarà als que les segueixen? Rodaran per sempre més mirant-se encantats els ulls? Entendran per què no s’ajunten les seves mans? Es preguntaran per què entren i surten del túnel sense trobar-se en la foscor?

Pròxima estació el fred i la calor. Altra vegada amb el sentiment d’haver de passar pel ferro forjat que ens té cegats. Costarà baixar del tren, fins i tot ara que el terra és humit per la pluja i els camps ballen amb el seu esperit.

El final del camí no existeix, el cercle el fa infinit, res el podrà aturar. Però a dalt de tot de la muntanya veu un castell en runes. Els arbres se l’han menjat, plens d’arbustos són part de l’entremat del fortí. Des de les vies es veu sempre igual, trist i ensorrat. Allà, on un dia els homes ho van ser tot, ara ni la mort respecte el verd.

Creuaré els dits quan passi per allà, esperaré que el tren no em trepitgi els peus quan provi de sortir-ne, cridaré ben fort mentre salti.

No hi haurà ningú, la foscor absoluta, el silenci, la nit sense nit. Però ja no seré a les vies paral·leles.

Relat de la pedra a la mà

Maragall picant de mans, 

Riba guitarra estança,

no hi ha més horitzó sota la pluja que

trobar-se de cara amb tu mateix.

Desencadenat, balla als passadissos del tren. Il·luminat per quatre raigs de llum que Déu no ha pogut ocultar. La música corre per les seves veus, la sang cata els seus llavis. Aviat arribarà el moment d’aturar-se, de baixar. Sapere Aude!

Els seus veïns de seient se’l miren amb el neguit de qui viu amb un foll de mitjanit.

Tornarà a sonar la campana d’argent? L’apuntador ja no està per l’obra, unes cames esveltes i seductores s’enduen els seus ulls per sempre més. Quan durarà l’eternitat? Durarà el túnel d’una estació a una altra, s’acabarà just quan el sol t’encengui i hagis de cridar altre cop: “la mort ens salva!”.

No ploris aquesta nit,

creep ben fort en el record

i la goma d’esborrar.

Desencantat, suprimeix totes les lletres que cauen per terra, són lletres de cartró, es mullen, s’embruten, es trenquen i, amb un cop de brisa, volen porta enllà. Tanca el pany, demana perdó, jau i estigues en silenci. Observa el dolor del temps, admira el posat in aeternum. Les musses no envelleixen, ni el seu somriure de deessa, que s’endú el so perfecte de la desesperació. No cal cap ànima  arrossegant-se, ni ningú especial que ens condueixi pel camí de l’errant. 

Tot el que el cel va voler i no va poder.

Relat de vagons

Seia a l’última fila del vagó: sol, solitari, tranquil. Sense cap més companyia que la dama blanca que feia tant de temps que havia marxat amb un cop de brisa. Com un passatger més, sense bitllet, ella fumava una cigarreta feta amb paper de plata i farigola. No gosava dir res, no parlava per no molestar el seu company de viatge, el seu fidel gos que la seguia allà on ella anava.

Podré perdre’t pel camí? Podré perdre la meva vida? Ell es feia aquestes preguntes, i se les feia en veu alta, precisament, perquè ella les sentís.

No cridis, pensava ella, no cridis que no et sent ningú. Quines ganes de cridar quan no és necessari.

Túnels foscos abans de sortir a trobar els camps de les rodalies. Els vagons eren còmodes, agradables, era fàcil sentir-se a gust llegint, dormint o, fins i tot, qui sap, fent l’amor amb alguna altra passatgera que sentís el cos cremar dels peus a les mans. Però res era així. Ell restava sol, amb el seu llibre a la mà. Passava les pàgines amb tranquil·litat, a vegades mullant-se els dits amb els llavis humits. Un fet que neguitejava la seva amiga blanca. No negaràs que és un acte fastigós? El llibre és ple de pols, mira quina negror ha agafat, és ple de bacteris! Quin porc!

En pàgines grogues el vaixell partia a primera hora del matí. Barcelona, any 1995. El capità Suifert rondava els quaranta anys, tenia barba blanca i coixejava per culpa d’una caiguda inoportuna en la seva infantesa. Se li havia quedat el peu enganxat entre el moll i un vaixell que atracava. Gairebé li tallen. Des d’aleshores havia adquirit un passeig més típic dels pirates de segles passats que no pas el d’un professional del mar del segle vint. A la coberta hi havia un parell de mariners que es miraven el seu cap. Els riures sempre eren dissimulats, presents i successius, però inexistents per qui els hauria d’haver sentit. Els dos joves treballadors van acabar les seves burles i es posaren a faenar, que en deien ells. I entre tanta feina com en tenien, no van veure una nova companya que ajudava el capità a traçar la ruta.

Pàgines grogues esmorteïdes, llunyanes. Pàgines plenes d’una pols que es neteja quan es llegeixen. Pàgines inexistents que apareixen quan obres les solapes. Històries que s’acaben quan arriba el punt i final.

Relat del pantà

Aquest matí han trobat un cotxe dins del pantà de Breezetown. Un banyista estava nedant quan, en un dels llocs més profunds del pantà, ha vist una gran taca negra. Gràcies a una bona tècnica d'apnea ha pogut descendir i ha observat que es tractava d'un cotxe blau marí. El banyista, que respon a les inicials T.S., immediatament ha sortit de l'aigua i ha trucat a la policia.

En poc més d'una hora els agents de vigilància han aconseguit treure el cotxe, mitjançant una de les noves grues que l'alcalde va comprar la setmana passada.

Segons ha informat el cap de bombers, que ha gestionat la maniobra d'aixecament del vehicle, el cotxe estava buit en quan a persones humanes; però al volant s'hi trobava una persona no humana. Gràcies a les condicions salines del pantà, que hom coneix per les seves propietats terapèutiques, el cos ha conservat el seu estat. Així doncs, ha sigut fàcil identificar el mort.

Les causes del sinistre encara no són clares, però tot apunta a una possible distracció al volant. Segons ha explicat el propi banyista, aquesta teoria vindria reforçada per una prova irrefutable: el conductor tenia una mà al volant i una altra al mòbil, on estaria escrivint aquest missatge:

"I si t'escric, què passa?

T'has enamorat d'algú?

M'has oblidat?

M'he posat a prova, però no sóc capaç de res.

I sí, ho he fet per tu. Però sóc tan dèbil, tan poca cosa, que no he aconseguit vèncer res.

Però el tren ja haurà passat, n'estic segur. I ara el veuré en la distància. Hauria d'estar content per tu, perquè és el que volia, volia que m'oblidessis, que fossis feliç. Però també et vull a tu...".

El més curiós del cas és que el missatge es mostrava com no enviat, i la data era de 20 de juny de 1945, quan encara no existien els mòbils.

Relat de tabac

La gent li preguntava per què feia allò. Ell no se n’amagava gens ni mica. Al contrari, s’excitava quan algú, que no tenia massa feina, el mirava i observava amb atenció els seus actes vandàlics.

Era un home corromput per la misèria moral. Era un ésser perdut dins d’una societat malalta, no tenia ni remei ni voluntat. Tot el que feia acabava sent l’inici de tot el que els altres comentaven. Fum, més fum... un fotimer de fum entre paraules sorgint del no-res.

No fumava amb pipa, sinó que ho feia amb una cigarreta. El tabac que havia posat a dins del paper de fumar es rostia a poc a poc amb les seves calades pausades. La cendra que anava creant queia sense pressa. Qualsevol sacerdotessa hagués sigut capaç d’analitzar els dibuixos aleatoris que es creaven al terra amb els residus grisos i negres. Provava de dissimular i bellugava el peu com si fos una escombra; però no ho era. No netejava res, sinó que embrutava més. Es va donar per vençut i va continuar amb les xuclades. No s’empassava el fum. Però el fum feia una passa i una altra, omplint més que buidant.

Aleshores, com per art de màgia, sense ni mags ni déus amb tridents a la mà, desapareixia tot. I quan diem tot volem dir tot. No hi havia res. Ni tan sols l’espai on es col·loquen les coses. No era de cap color, de feia cap olor. Ningú no s’atreviria mai a descriure allò com el buit o un forat negre. Jo tampoc.

Se sentia, però, el silenci més absolut, sense talls respiratoris, ni l’aire fluint pels forats del nas. A vegades, dins del no-res hi pot haver el tot. Una raó per creure en els cors trencats, en les vides oblidades, en les situacions tristes de la quotidianitat mundana dels civils ensopits. Dones i homes carregant maletes, bosses de la compra, bolsos plens d’objectes innecessaris. Humans anant d’un costat a l’altre; comprimits, sense espai per mirar-se als ulls i descobrir les virtuts dels altres.

El fre va aturar la vagoneta. Les vides no van continuar el camí que feien. Una angoixosa situació, no d’escapada, sinó de tria, qui mor, qui viu, qui se salva, qui la palma; i entre els que moren, qui davalla a l’infern, qui ascendeix al cel. A qui obre la porta Sant Pere. A qui lliguen amb cadenes per damunt del sofre. Ell s’ho va jugar tot a daus, no tenia temps per pensar-ho... Tot és massa complicat. No pas pel fet de triar, d’escollir, d’elegir quin camí termina i quin sobreviu -i en quines condicions!-; sinó per no haver d’aguantar el peresós moment de reclamacions de familiars indignats, de creients empipats, de capellans abolits.

Relat d'andanes

Algunes vegades s’ha llevat abans d’anar-se’n a dormir. Sempre mira cap a on no hi ha res a veure. De tant en tant es perd pels camins sense voral.

Ahir va passar això, i tantes d’altres coses, que ni ell no ho pot recordar. Estirat a sobre de la taula de billar, ningú l’ha vingut a buscar. Fins que no obrin el bar, allà seguirà, dormint en posició fetal, com si tornés a ser un nen, un simple nen de menys d’un any.

Pels llavis li rellisca la baba, que cau gota a gota, sense presses. Perquè des de què dorm que no corre. El món s’ha aturat dins seu. Aquell tren salvatge, que el duia d’un costat a l’altre, resta quiet a tocar de l’andana. No hi ha revisor, ni maquinista. Ni tan sols han portat el carbó per fer anar la vagoneta. El cel llueix un blau clar, ple de llum, sense ni un núvol. Els arbres al voltant de l’estació mouen les seves fulles amb calma. No hi ha ni una ànima viva, ni morta tampoc. I dins del bar segueix dormint, viatjant sense por a perdre cap tren, perquè ja han passat tots els trens de la seva vida.

Relat de primavera

Una nit d'hivern va esdevenir primavera. Sota un cel gris i trist, les despullades branques dels arbres van demanar ajuda. Van reclamar auxili a tothom que les va veure. Ningú no va fer res. Cap dels que les van sentir es va atrevir.

Pintava el colom un esbós de vida entre els núvols. Ho feia sense que res li prestés atenció. Estava convençut de que la seva magistral actuació seria admirada pels presents. Però els ulls que naveguen pels carrers no busquen, ni troben, res del que necessiten.

Quan canvia l'estació, el tren porta nous passatgers; a l'any li succeeix el mateix. Baixen del vagó alguns que feia estona que ja hi eren i d'altres que tot just començaven el viatge. Qui decideix sobre el passatge és la sort, ningú més que ella és qui estableix el destí atzarós dels qüestionats.

I mentre uns pugen i baixen, nosaltres ens regalem una estada més, sense comptar ni les hores ni els dies, ni les nits que no hi ets. Perquè quan l'obscura soledat ens ve a buscar, recordo l'home sobre l'arbre, llibre en mà, llegint cada paraula nova, que s'escrivia sola i es tornava a esborrar:

Piquen fort els forjadors del metall; 

preparen l'escut que necessitaràs

quan de volta estiguis al meu costat

i caminis cap al nostre amagatall.

Relat de passatgeres

Un dels passatgers del tren aprofita el viatge per enviar una foto que va fer dos dies abans que tot això succeís. Gràcies a les noves tecnologies és més senzilla la comunicació a llarga distància. Qui hagués dit, fa anys, que es podria enviar una foto circulant en un tren de rodalies. La foto en qüestió són les seves noves sabates. Les va comprar a una botiga de segona mà del barri. Està orgullós de la seva compra i només arribar a casa les va retratar amb el seu telèfon mòbil. 

Segurament molts de vosaltres us estareu preguntant qui és el destinatari de la foto. Doncs bé, una amiga seva, companya de classe i veïna del barri. Avui no viatgen junts, perquè ella s'ha quedat a casa recuperant-se d'unes molèsties a l'esquena. 

Instants després d'enviar-li la foto rep un missatge d'ella:

-M'agraden les sabates, però m'agrada molt més el que hi ha al fons a la dreta de la imatge.

En llegir-ho, revisa la foto i veu com en el lloc indicat per ella hi ha un mirall que reflexa l'ordinador de la seva habitació, amb la pantalla encesa i tot de fotos d'una noia despullada... justament la seva amiga a qui li ha enviat la imatge.

No sap com reaccionar... Intenta mentir parlant d'unes fotos que no tenen res a veure amb ella. Però la imatge és clara i nítida. És impossible enganyar-la.

Entre les excuses que ell va deixant anar apareix ella: 

-Prou, no et preocupis. No em diguis més mentides. No vull saber com és que les tens. Només vull saber què fas amb elles? Gaudeixes mirant-les? T'excites? Sempre m'havies dit que érem amics, que no volies res més. Però veig que, quan estàs sol, t'ho deus passar molt bé amb mi...

Ell no contesta, està avergonyit; però també excitat.

Ella segueix.

-Si hagués sapigut això, aquella nit que et vas quedar adormit davant meu, t'hagués xuclat la jugular fins deixar-te sec! Vaig estar al teu costat durant una hora, mirant-te i pensant que mai de la vida et fixaries en mi. Ni tan sols vas gosar mirar-me a l'endemà, quan et vas aixecar i jo estava estirada al teu costat, bocaterrosa, nomes amb una samarreta blanca i unes calces. Em feia la dormida, esperava que no poguessis aguantar-ho. I vas marxar. A vegades penso que ni morta em voldries...

Relat de passatgers

Cada dimarts i cada dijous, un noi, d'uns setze anys, per fer temps i així no anar a classe, puja al mateix tren a la mateixa hora. Fa el recorregut de la línia C4, després agafa la C2 i acaba amb la C5, que el retorna al mateix punt d'origen. Entre que surt de casa i torna a arribar passen 4 hores i  vint-i-cinc minuts, just el temps que necessitaria en anar a classe, prestar atenció als professors de matemàtiques i ciències i tornar a casa.

Durant les primeres setmanes fa el recorregut sol, gaudint de la incertesa de la desconeixença. No coneix els altres passatgers, són tots nous i, per tant, tot li sembla tranquil, diferent... Però amb el pas del temps comença a veure cares que se li fan conegudes. La gent que puja al tren acostuma a ser, sempre, la mateixa. Les variants que tant li atreien del principi se li fan avorrides i, de cop i volta, tot se li gira en contra. La rutina li mostra aquell viatge emocionant com una obligació.

Per tal de canviar aquest cicle del temps tan repetitiu, decideix sortir de l'anonimat i fer amics. En poc més d'un mes ja en té a totes tres línies. Xerra amb els companys, que l'esperen i guarden lloc. Fan bromes i, entre les més sonades, n'hi ha una que li gasten al revisor de la línia C2. Saben que els dimarts sempre passa el mateix home, preguntant si tenen o no bitllet. També saben que no hi veu bé, de forma que se les empesquen per crear companys nous. Amunteguen les motxilles i col·loquen gorres, bufandes i abrics tapant-les, creant ninots que semblen persones. Li posen el bitllet a les mans, que fabriquen amb papers de diaris, i simulen converses amb el revisor. Han convertit una rutina en una cosa molt més dinàmica.

L'amic fals parla amb ells, dóna el bitllet al revisor, els serveix per lligar amb les noies que s'asseuen a prop. L'amic fals aviat els fa veure que viatgen sols, sense amics, sense vida.