Relat de primavera

Primavera de calor amb color
de fulla que cau;
s'espantaran els ocells de matinada
pels crits de dolor.

El rellotge es trenca quan truca
l'hora marcada de les hores mortes
sota els pins que disparen a la nuca.

Per a cada pregunta una resposta,
per a cada resposta un gest.
Del gest en surt un plor
que emana sentiments perduts
en dies no viscuts, somiats
en terres llunyanes
que ens van ser robades
per una realitat d’un impacte funest.

Absorta, no morta, però quasi
de veure com baixa l’ànim
flotant entre núvols
i dissipant-se cap a l’estadi
a cavall del cel i la terra.

Relat d'àguiles

No trobes els caramels
que havies guardat a les butxaques,
mentre camines entonant
les velles cançonetes.

Llibertat en la foscor,
sota braços alçats
que reclamen un trist passat.

No veus el programa
que més t'agrada.
Algú ha tallat el cable
de la felicitat amagada.

Taques vermelles
durant una tardor especial:
esvàstiques i àguiles negres.

Torna a trucar-me aquesta nit,
necessito aquell missatge de tranquil·litat
que m'enviaves des del cor ferit.

Relat de joguines

Relat de joguines

Jugaves a fer-te la interessant; jugaves amb aquelles nines que guardaves a l’armari trencat. No vas ser capaç mai d’endreçar totes aquelles joguines que no et deixaven sortir del teu món de bombolles de sabó. 

De nit, quan la mare no et veia, les despullaves i les posaves en fila. Les renyaves, les castigaves. Escrivies poemes, tots ells carregats de joies amb les que somiaves.

Mai no en vas saber fer res dels teus somnis. Jugaves tant amb ells que els destrossaves tots. Mai no vas poder acabar ni una sola cançó.

Però allà seguien les nines, desitjant que arribés la nit perquè les traguessis a passejar lligades amb els cordons de les sabates de l’escola. No t’importava anar desparellada. Era igual el que et diguessin. Tu tenies els teus somnis trencats dins de la capsa de joies de les nines.

I per les nits, quan no senties ni els cotxes del carrer ni el vent de la muntanya; la ciutat se t’enduia a esbudellar cors de plàstic. 

“Febre de mitjanit, tu que em calmes tant quan la tardor em ve a veure; febre de mitjanit, tu que sadolles els meus desitjos plens de fluids, menteix-me i converteix-te en la meva aliada”.

Un dia s’acabaren els somnis i la pluja s’endugué, en una riuada, les nines de l’armari. Una nit, el cor se’t va trencar i les vas voler buscar. 

No hi ha nines, ni armaris, ni capses de joies plenes de somnis trencats, només el temps que esmicola el que has creat. 

Relat de castanyes

El color de la castanya, el marró, esdevé present quan la tardor omple les nostres cases. És aleshores quan bla bla bla... i tot això que volen que diguis un i un altre cop, allò de les fulles que cauen, soles, i que el vent se les endú, sol, i que el fred comença a calar en els cossos, i l'escalfor de la llar de foc abans de l'hivern i bla bla bla. Però no, no ho faràs. No escriuràs aquelles lletres caduques, sinó que aturaràs el temps i t'imaginaràs alguna cosa que no sigui real, sense voler que sigui, o sí, però esperant que esdevingui, si més no, dins del teu imaginari; que t'exciti, que et provoqui, que et posi tan calent que hagis de dutxar-te amb aigua freda. Aquell precís moment en el que descobries que podies donar-li un cop al rellotge i detenir les agulles, veure com tothom s'aturava i tu caminaves. T'apropaves a la musa que rondava els teus carrers i oloraves el seu coll.

Sense el seu permís seria violació, fóra ultratjar la seva falsa candidesa. Tot és ara. Li agafes la mà i esdevé moviment, ella també. Només dos cossos movent-se en tot l'univers. La resta de les coses, les persones, els animals.... tot tan estàtic com les pedres mil·lenàries del teu pedestal.

Suaument li treus la roba, peça a peça, sense pressa. Besant-li l'òvul de la seva orella, recollint-li el cabell per poder acariciar-li la pell. Sense cap més teixit que la seva cuirassa. El seu pit sobre la teva boca; els teus llavis acariciant el seu mugró. Cos contra cos, paret de repòs. No hi ha límit per les mans ni per les llengües.

A la foscor de la nit, se suma la lluna per il·luminar l'escena carnívora. Les dents plenes de sang, els llavis mossegats, la pell esquinçada. El blanc del teatre real és tant vermell com la vida fictícia que s'amaga dins de les seves ments. Es devoren l'un a l'altre, cridant, gemegant. No els hi importa ser més morts que vius. Ni morir per viure. Aquell llarg bes és el xiscle del difunts, és l'orgasme dels amants, que viuen en un imaginari tan autèntic com prohibitiu.

Relat del capità

Una tarda de tardor de fa molts anys, sota un arbre del jardí de casa l'àvia del Marc. Ell i la seva amiga Júlia juguen, com sempre, alternant rialles amb crits. S'estimen molt, és una relació molt maca que els porta a explicar-se tot el que els passa pel cap. Han crescut junts, són veïns. Han conviscut amb els problemes de l'altre, són amics.

Aquella tarda, però, la Júlia veu com el Marc, un altre cop, aprofita que ella porta un vestit obert per espiar-la. Ella, amb el seu to de setciències, li diu: "Ets el capità calcetes... Fas pena". 

Aquestes paraules, que en un altre context haguessin pogut desencadenar una rialla, provoquen l'exili del Marc, que s'amaga a la seva habitació i no torna a veure mai més la seva amiga.

Passen els anys i ell segueix amb un trauma que el marca tota la vida; com a conseqüència, no es relaciona amb cap dona fins als 40 anys, quan coneix una psicòloga. Aquesta li fa un tractmanet molt dur, intensiu. Ell ha de deixar la feina. Li costa suportar tanta pressió psicològica. Els seus mètodes són molt agressius. Al final, però, s'enamoren i ella, a poc a poc, abandona la seva cuirassa professional. 

Una nit de tardor, després de beure una ampolla de vi i menjar una mariscada, ella comença a plorar... i li confessa que, des de petit, ella havia sigut la capitana calçotets.