Relat del iogurt

Treu la tapa del iogurt. Li cau a terra; la tapa, no el iogurt. Recull la tapa i, sense voler, n’aboca una mica a terra; ara sí, de iogurt. Estic tornant a casa, què fas? Ja tornes a preguntar. Per què vols el iogurt si se’t caurà tot a terra? Deixa de preguntar-te què fas, deixa de mirar per què ho fas malbé tot. A un minut d’aquí tu seguiràs tan lluny com abans. Fa fred, poses la calefacció. No hi ha llar de foc. Cremaria els llibres, no em serveixen de res. Fan companyia. Sí, però m’agrada estar sol. Sol és la meva nova paraula ara que he gastat tota companyia. No és ben vist que a algú li agradi mirar-se al mirall i no veure-hi ningú més. Hi ha miralls que es trenquen quan hi dibuixen gent en companyia. Gent. Gent és tot allò que ens envolta i ens sobra. Dona’m una altra oportunitat, dona’m l’última i sonarà per sempre més aquella cançó que no va arribar a sonar mai. Si no ha sonat mai aquesta banda, per què vols que toquin els seus músics? Si no saps cap de les seves cançons potser és perquè no han escrit mai les lletres. A cada paraula teva es transmuten les lletres per complicar la vida. Dones voltes amunt i avall i no aconsegueixes mai sortir del complicat cercle que et muntes cada dia. M’espero que et vesteixis i em tornes a preguntar si ens veiem. D’acord. Ens veurem més enllà del que les finestres puguin ensenyar. No vull companyia, però tu en necessites una i, si no és la meva, serà una altra. Les persones tenen músculs movent el cul pels altres; però l’objectiu final només és el seu.

Relat de la muntanya

Si jo pogués pujar a la muntanya i no trobés les restes de mi,
de tu, de tot allò que se’ns va menjar
mentre devoràvem el nostre dinar,
el que cuinaves sapastrament,
el que fos… una mica de màgia, si us plau.

T’ho suplico, treu les ganes, aparta els crits,
evita tot allò que els pins no poden cremar.

Si jo pogués viatjar sense haver de trepitjar el cotxe
en el que, desgraciadament, o no,
el teu cos s’ha untat de mercuri a base de suor externa,
líquida, podrida,
hi hauria nois nous al poble en fila.

No els segueixis. Segueix-los.
Diàleg absurd, hi ha massa gent esperant la meva mort.

Allà dalt, on jèiem fent la migdiada,
s’ubiquen les nostres ombres
sota el pinar que ens va sentir gemegar.
Allà dalt, on les rodes punxen
per creure’s amb permís d’apropar-se a Déu,
he vist més serenor que en tot l’infern
cremant els coixins a crits.

Busca’m altre cop entre herbes naturals,
no em portis més lluny dels meus sentiments
animals i vitals.
Som carn menjada sota les ungles,
esgarrapades, ferides i morats.
Què dirà la teva mare? No ho dirà la meva.
Cerca les mentides, teves i meves,
troba l’esperit de tot el que es va trencar.

Verd com les fulles, marró com els troncs,
gris com les pedres;
l’ascenció és tan diürna
que no s’escapen les llàgrimes quan ens odiem.
He vist aquesta escena tantes vegades
que  conec la teva interpretació, vella joveneta,
índia astròloga, trilera de jocs moderns.

M’he fet un lloc sense aire,
no necessito ni aigua ni foc ni vent,
només un alè, un alè més meu que teu;
creu-me, pell de cuir, aquesta guerra no és teva;
fa temps que vas morir,
quan sota les pedres deies que eres meva
però sobre l’asfalt a tots et vas oferir.

Sovint la gent perdona una o dues vegades.
Malgrat els enganys, els amants senten i viuen
sota els paranys de tornar a viure afanys,
però tota pedra té un límit
quan la trenques en l’infinit.

Relat de l'al·licient

Arribo tard a la cita, m’he posat les calces de la meva germana. Ella no ho sap. No ho he fet per res en especial, però m’agrada notar la suavitat de la seda per sobre del meu membre. Vaig trempat. Camino amb passes llargues i començo a notar la suor omplint les aixelles. Merda. Segur que faré mala olor i causaré una impressió pèssima. Clar que… no deu ser tan important aquesta cita si jo no la volia. La meva mare és una pesada, va insistir perquè vingués a veure la filla de la seva amiga: La Cristina. La veritat és que està bona. Té els pits molt ben posats i uns llavis que semblen senegalesos. El dia que la vaig conèixer li vaig dedicar tres palles en arribar a casa. Una després de l’altra. Ja la veig, m’està mirant amb cara d'arribes tard, no suporto aquesta mirada. Crec que la cita acabarà aviat. Hauré d’explicar-li el meu secret, segur que si li explico surt corrents. Quina mania té la gent en anar perdonant la vida, eh! Això sí, els dos petons que m’acaba de donar són mitja vida. Així que la perdono. Amb una mica de sort m’oblido de tot i acabem al llit. Fa menys d’una setmana que vaig tenir sexe amb la meva ex. Ens veiem de tant en quant. Prenem una cervesa i pugem a casa seva a follar. Ella viu amb els seus pares encara, però em truca quan està emprenyada i sola. Jo no dubto mai en assistir a les seves cites. Ella sí que sap posar-se bé al llit. Em diu tot el que vol, gaudeix i crida. La Cristina em sembla a mi que no ha tingut un orgasme de veritat en tots els anys que fa que trepitja la terra. Bé, potser aquest pot ser l’al·licient d’avui. Podem prendre un gintònic i anar a algun lloc a cardar. No recordo si viu sola. Necessito un pis immediatament. No pot ser això d’haver de suplicar als amics que et deixin un llit, ja tinc una edat. Començo a estar preocupat. Aquest gintònic està carregat, com se m’adormi després… quin merder. Hauré de dir-li que me’n doni una mica. Ho sabia. Sabia que s’enfadaria. La Cristina és d’aquestes persones que no permeten que se’ls porti la contrària. Bé, ara de morros dos minuts, trenquem el gel amb la meva història i sortirà corrents. Si es queda, és que vol anar al llit. Clar que aquests dos minuts se’m poden fer molt llargs. Amb un n’hi ha prou. 

Escolta Cristina, vols que t’expliqui un secret? Saps per què tots els del barri em diuen el Negre? No, no. No és perquè sigui bru de pell. No pas! Mira, tots tenim un passat fosc, i el meu ho és molt. No sé si tu saps que un dels teus veïns va morir fa uns quants anys. El recordes? Sí, el Josep. Doncs bé, el Josep era amb mi el dia que va morir. Havíem quedat per fer unes copes i sortir de festa. Les copes les vam fer, però ell mai no va arribar a sortir de festa. Jo sí. A mi em van estar investigant durant un any! Un any! Saps què és això? Un any amb els policies mirant què fas i què deixes de fer… No podia anar a cap club nocturn, ni conduir begut. Un drama. Al final no em van poder declarar culpable. Tot i que el comissari em va dir que ell sabia la veritat. Per sort el comissari ja és mort. Era un home vell. Fumava i bevia molt. Era normal que el seu cor acabés aturant-se. Cristina, m’estàs escoltant? Sembla que t’avorreixi la meva història. No vols que continuï? Ah, d’acord. Que ja ho saps tot i que no t’importa una merda. I què vols fer? D’acord, demanarem sopar i soparem. I després ja veurem on anirem. No t’enfadis. No ho deia per dur-te al llit. Escolta, Cristina; tu mai no has tingut un orgasme, oi?

Relat del vibrador vermell

Feia dies que em rondava pel cap tornar al bar que hi ha sota de casa meva. Necessitava parlar amb Susie, la cambrera d’ulls verds que sempre em serveix un cafè sol sense que jo li digui res. Feia dies que li donava voltes a l’assumpte, però quin assumpte? Baixar al bar o resoldre el misteriós cas del vibrador vermell? Els dos casos estaven relacionats. Un estret lligam els unia des de la carretera del cementiri fins al port.

Tot va començar ara fa un mes, quan la Susie em va servir un dels seus exquisits cafès (poca gent serveix un cafè com ella, mirant-me els ulls i sense somriure, amb cara de què si pogués et fotria una hòstia). Jo estava nerviós, no pas per com ella m’estava servint el que li havia demanat; sinó perquè aquell dia havia de tornar-li un parell de coses a una ex que em posava a mil. Havíem quedat a la una, per prendre una cervesa, intercanviar les pertinences que ens pertocaven i marxar a dinar cadascú a casa seva. Eren les dotze i jo ja no sabia estar a casa. Així que vaig decidir baixar i fer un cafè. Tothom sap que fer un cafè i després fer una birra és el millor per evitar tenir ganes de sexe. Com a molt pots tenir ganes d’evacuar, però no pas de sucar el melindro.

La Susie va demanar-me que pagués aviat, volia tancar. Naturalment vaig protestar, no eren ni dos quarts. Per què voldria tancar a aquella hora? Per què em feia fora si sempre m’estava allà hores i hores només consumint un cafè de no-res? Vaig dir-li quatre coses, vaig pagar i vaig marxar. Al cap i a la fi era el millor que podria fer, tenia encara vint minuts fins al port, on hi havia el bar on havia quedat amb la Cris, la meva ex.

De camí, un camell em va oferir maria. No tenia ganes de col·locar-me, ni tan sols d’un canuto petit. Si m’entonava una mica segur que acabaria intentant fer alguna cosa amb ella. Havíem tallat. Els dos havíem deixat estar la nostra història, així que res de sexe, res de perversió, res fora del normal. Si ella volia veure’m i recuperar les seves coses, d’acord; però les mans lluny les unes de les altres.

Sabia que costaria, ella m’havia de tornar dos compact disc que jo li havia regalat. Ja sé que les coses regalades no s’han de tornar, però a ella no li agrada el gospel, i a mi molt. A més, eren dos cd’s amb un valor personal molt fort, eren del meu pare (ja mort) i jo volia conservar-los. Ella els hauria tingut tirats per vés a saber quin armari. És tan odiosament endreçada que els hauria catalogat i tot per poder-los ordenar al fons d’un dels seus calaixos que no obre mai. Si encara els hagués guardat entre la seva roba interior, si encara haguessin servit per separar les seves calces, però no; segur que haurien sigut carn d’arxivador per sempre més. A part de la música, m’havia de dur una corbata (que fèiem servir per lligar-nos les mans mentre fèiem sexe) i una llibreta amb els meus apunts de Geologia de tercer curs. Tot en ordre, segur que m’ho portaria sense problemes, dins d’una caixa ben maca. Fins i tot estava segur que la decoraria amb algun llaç o unes pinces de colors.

A canvi, jo li havia de dur el que ella m’havia demanat. Quan em va trucar per proposar-me la trobada tenia clar que voldria recuperar els auriculars sense fils que es va deixar a casa una nit que vam discutir. També pensava en una samarreta seva que adorava, una samarreta amb el dibuix d’un astre rodejat d’estrelles. Però no, no va voler res d’això. Recordo la conversa com si fos ara…

-Hola, perdona que et truqui, ja sé que vam dir que res de trucades durant un temps, però com ja han passat un parell de setmanes… volia demanar-te si podríem veure’ns… (jo aquí volia contestar, però ella mai no em deixava parlar, tenia les converses sempre del seu costat, no aturava mai la maquinària). He pensat que la setmana que ve podríem quedar a la una al bar aquell del port. El bar on anàvem sempre, aquell en el que em vas masturbar als lavabos, recordes? Bé, ja sé que m’ho havies fet a molts, però segur que saps de quin et parlo. El que està al costat del xiringuito que venen Maria si demanes crispetes de color blau al venedor. Si et sembla bé… Si oi? És que vull veure’t. Bé, no és per veure’t a tu, eh, que tinc clar tot el que vam dir. No vull res, eh, ni sexe ni res, que ja sé que deus estar pensant que porto un temps sense fotre un clau i que vaig calenta, però no és el cas. Vull dir, que tampoc no és que cardi molt, sinó que no és aquest el problema, no és una qüestió sexual. Simplement m’agradaria recuperar una cosa que és meva i que tens tu (aquí és on vaig imaginar la samarreta i els auriculars). Si et sembla bé, quedem i et torno les teves coses, allò que necessitis, eh! Només faltaria, tu demana, que no tinc perquè quedar-me amb res teu. No és que vulgui desfer-me de les teves coses, eh, però estava ara endreçant l’habitació i he pensat i si ell vol recuperar alguna cosa? Doncs què millor que quedar i tornar-nos-ho tot, oi? Quina bona pensada, eh. Doncs mira, quedem a la una al bar que t’he dit… Fes una llista del que vulguis i me l’envies per Whatts app. Jo t’ho portaré tot. Tu només m’has de tornar el meu vibrador vermell. El necessito.

En sentir allò no donava crèdit. De veritat volia veure’m per aconseguir el vibrador? Vaig estar a punt de penjar de cop, però no vaig ser capaç. Ella, com sempre, era la que conduïa la situació. Vaig aguantar estoicament fins que em va dir: No penses dir res? Bé, continues com sempre, sense iniciativa, sense paraula, quina pena. Bé, ens veiem al bar. I ella va penjar.

Estava furiós, molt furiós. Tant que me l’havia estimat i ara… ara només em volia per recuperar un monstre fàl·lic mecanitzat! Estava tan irritat que vaig córrer a buscar el penis de silicona. No sabia on era, és cert, sóc un desastre; però l’havia de trobar. Si ella m’havia dit que jo el tenia és que ella sabia on estava: casa meva. Vaig tardar un dia sense en trobar-lo. Estava al meu cotxe. Feia dos nits, quan tornava de festa amb els meus amics, l’havíem usat de cullereta per menjar-nos uns iogurts al·lucinògens que havia portat el Raúl, un amic de tota la vida. Encara tenia restes de iogurt, no l’havíem ni rentat. I el que és pitjor, quan vaig decidir rentar-lo vaig recordar que dues nits abans l’havia usat amb un altre propòsit. Un propòsit més acord amb la seva funció. I tampoc l’havia rentat. Així que el iogurt que ens vam prendre deuria tenir un gust especial. 

Líquid vaginal, iogurt amb psicofàrmacs, brutícia del terra del cotxe… tot enganxat sobre la pell de silicona d’aquell membre artificial. Calia netejar-lo bé. Una cosa era ser un desastre desendreçat, una altra era confessar a la Cris que allò pel que ella sospirava retornar tenir entre els llavis vaginals havia passat per uns dies plens de merda. I quan dic merda dic merda. No acostumo a fer aquestes coses, però la noia que va usar-lo em va demanar que li fiqués per tot arreu. Era un polvo excepcional, jo no podia dir que no a res. En aquests casos, o acceptes o tornes a casa solet a fer-te una palla. No contenta amb tenir els forats ocupats, després va voler ocupar-me el meu. Em vaig desvirgar amb el vibrador de la meva ex i ja ni ho recordava. Anava tan perjudicat que tot va ser part d’una història natural, com les de Perucho; però amb el toc calent de Bukowski.

Explicaria com va anar el retorn de les pertinences, com vam asseure’ns l’un davant de l’altre després de donar-nos dos petons a les galtes, com vam explicar-nos els nostres sentiments ara que estàvem separats, com vam tornar-nos les nostres coses entre llàgrimes i un adéu-siau etern i místic. Ho explicaria si hagués passat. El problema és que de camí al port vaig sentir una necessitat imperiosa de tornar a buscar aquella noia del cotxe, la que va usar la cullereta de silicona amb forma de penis com si fos un vibrador. La vaig buscar i vaig acabar al bar de sota de casa meva, esperant que la Susie obrís el bar altre cop, em servís un cafè i em demanés pujar a casa meva per gaudir d’unes piles noves.

Relat dels nus

Ulls nus sota un sol de justícia,

boqueta tremolosa que no porta escut

quan em mira.

El color dels seus llavis muden

en l’estat natural de les coses

que no duren per sempre.

Només per un dia, 

hauré notat la brisa despentinant-me

sobre un mar encantat.

Pell sobre pell,

veu entretallada i cor encongit,

costen de sortir les paraules

quan no estan fetes per qui les ha de dir.

Seguiré aquí, tombat sobre l’arena,

mirant el sol encantat d’estar amb mi.

Seguiré somniant que no te'n vas,

quan allargo el braç i et dic adéu mig somicant.

Relat de coloms

Més de cent ocells l’acompanyaven quan ella obria la porta. Es movien al seu voltant formant un túnel mòbil. Ella seguia el seu pas, com qualsevol peregrí en una processó. Confiava plenament en aquelles aus, que venien a dir-li el Bon dia cada matí.

Vestia de negre, mai no lluïa un sol color més que el castany-roig del seu cabell. Anava de dol dia sí, dia també. Però aquesta condició no renyia amb el seu amor interior, al contrari, l'alimentava i el feia créixer.

El so de la porta, vella i tants cops arreglada, provocava en mi una reacció gairebé instantània. Col·locava el meu dit índex sobre la paraula que estava llegint, movia la cadira, que es desplaçava lleugerament gràcies a les rodes instal·lades a les potes, i enganxava el meu front al vidre de la finestra. De seguida veia qui abandonava el nostre edifici. Segons qui fos, la meva curiositat desapareixia instantàniament. Però d'altres vegades, em quedava una estona observant la persona que creuava el carrer, just davant de la meva atenta mirada. La senyora dels ocells era una de les escollides, però només de bon matí i quan era festiu. Ja que era el moment en el que portava menjar als seus estimats coloms, que venien a rebre-la com si fos la missatgera reial. Totes les aus de la plaça volaven ràpidament fins a sota del meu observatori i protegien la missatgera. Un cop ella estava a l'altre costat del carrer, buidava el contingut de la bossa que duia i deixava que els animals es reunissin en forma de cercle. Ella abandonava l'escena, desapareixia en silenci, sense ni tan sols mirar com els seus pupils menjaven. No esperava un gràcies ni una recompensa, ni tan sols alimentava el seu ego amb una mirada de complicitat. Després de donar-los el menjar, iniciava el seu recorregut habitual cap a la dreta. Jo de seguida la perdia de vista i seguia atent als moviments dels piconadors.

Aviat el cercle màgic s'esvaïa. Els animalons s'expandien buscant més menjar, però advertien que aquell àpat havia acabat. Així que alçaven el vol i tornaven als seus llocs d'origen. És curiós, però els primers en fer-ho eren els més solitaris. Cap dels seus companys els seguia. En canvi, quan algun líder iniciava el vol, un bon grapat de súbdits continuaven el seu camí. La vorera es buidava, el pas de la gent ja no estava interromput. Les branques dels arbres tornaven a recuperar els seus observadors zenitals. Uns observadors que, com jo, presenciaven només el que volien.

Tot sovint, a l'ampit de la meva finestra acabava algun del líders volàtils. M'agradava que es col·loquessin al meu costat. Ens separava només el vidre. Ens miràvem i, quan jo seguia amb les meves lectures, ells seguien amb els seus cants. Heu sentit mai el cant d'un colom? És com el que fan els amants quan volen alt.

Relat de podats

Arbres podats,

arbres que poden posar tristos

els homes feliços.

Arbres que, nus, despullats,

sense cap altre abric que la seva nuesa,

sense cap altre esperit que la seva essència,

es tornen violents, exigents, agressius.

Són ells i, quan els mirem,

som nosaltres.

Miralls de fusta sense braços,

ni mans, ni ulls, ni ungles.

Pells d'escorça sense pèls,

ni grans, ni porus.

I malgrat tot, continuen allí,

davant nostre,

esperant els nostres passeigs,

les nostres caminades;

aquelles estones asseguts als bancs,

parlant, mirant, respirant,

sense fer res ni esperant fer res.

Som ells, fins i tot quan no hi som,

perquè tornen a créixer, tornen a vèncer.

Canten al pas del vent,

xiulen els secrets dels amants

que han gravat els seus noms,

xiuxiuegen els rumors dels casats,

que han abandonat els seus cors.

Allí continuen, els arbres florits

que han il·luminat les nostra ciutat perduda.

Relat de secundaris

Immers al mar de petons que no ens vàrem donar mai, submergit als llavis ennuvolats als que no vàrem pujar, s'acaba el temps de restar junts, es moren les hores de contínua eternitat.

Assegut al banc m'espero altre cop compartir amb tu, i amb mi, tots dos plegats, aquell sentiment amagat, aquell rancor inesperat dels qui s'estimen, però s'odien, es reneguen, es deleixen... l'un per l'altre, l'altre per qui sigui i a on sigui. Com dos amants, que no s'estimen, com dos anells, que no s'esperen;  com dos dits, que s'acaricien deixant que les gotes, les gotes plenes de sang, flueixin i pintin la cara, pintin els ulls, ceguin la vista dels qui provaren d'encendre aquella flama inextingible, inacabada, incessant.

Enlairat en els versos de les teves calúmnies, en les paraules que ens van unir, en els soliloquis compartits, començarà un altre amor, una altra passió.

Tu em miraràs, del teu prestatge estant, com el gos abandonat, que no gosa lladrar. Esperaràs la mort, la solitud; qui sap si, molt de temps després, quan la nit sigui fosca i, il·lusionat i desmemoriat, entre tots els meus amors, entre totes les meves històries, t'agafaré de la mà i tornarem a començar.

Relat de vacil·lar

Aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari. Crema va aparcar la seva moto nova al garatge del carrer de les Flors. En sortir es va trobar un gat mort i el va portar fins al contenidor de la cantonada. Es va netejar les mans a la font del xamfrà oposat i va pujar a casa seva.

Ràdio encesa, portes d'armaris oberts, roba per terra. Maleïts contractes estripats aquell matí. Res seria el mateix. No podria mirar el seu cap directament als ulls, fer aquell gest vacil·lant en entrar pel passadís de la feina, saludar la seva amiga del departament del costat, xulejar davant dels companys. Res seria el mateix. Ara seria un més. Un pobre treballador sense aspiracions a ocupar aquella desitjada taula del despatx oval.

Va estirar-se sobre el llit i, tot mirant el desordre de la seva habitació, va veure com la roba d'alguna de les seves amigues encara estava a sobre de la cadira. Com pot haver marxat sense posar-se la roba? Qui deu ser? Aquestes faldilles són més de la Marta que no pas de la Berta, no pot ser que la Marta s'hagi quedat aquí... i si està a la dutxa... o al bany, o morta...

Va aixecar-se del llit corrents i va recórrer tot el pis buscant indicis de la seva amiga, però res. Estava més sol que un mussol. Va tornar a l'habitació i va agafar la roba. Una faldilla vermella, una brusa blanca semitransparent, unes calces de cotó i unes mitges negres opaques. Això només pot ser de la Marta. Maleïda ella. Haurà marxat en boles. Què s'haurà pres aquesta per poder sortir de casa sense roba. I si s'ha vestit amb la meva... no... no pot ser... Serà...  

Mòbil en mà li va escriure un missatge a la Mata i al cap de poc ella li va contestar. La conversa va durar poc, però va ser suficientment calenta com perquè a ell se li posés dura. Va deixar el telèfon carregant-se i va baixar al bar del barri a fer una cervesa. Allà hi havia Mediocre, amb qui es va saludar efusivament. Van xerrar una bona estona. Tots dos eren escriptors, aficionats, clar. Van parlar de les novel·les que s'estaven llegint, de tot el que els preocupava quan encaraven una nova història, dels temps verbals gastats i de com n'era de pallissa haver de cenyir-se a temes concrets quan escrivien per encàrrec. Crema no va parlar del seu espantós dia a l'oficina. Normalment no xerraven de feina, perquè els dos odiaven la seva feina, tot i que se'ls hi donava molt bé i, per instint, els dos s'havien convertit en dos llops depredadors. Després de la primera cervesa va caure la segona i en acabar-la, la tercera. El bar tenia les parets pintades de vermell, prestatges plens de pols i objectes varis, un ventilador gegant penjava de la paret. Algun dia caurà, caurà sobre nostre, ja veuràs, no podrem evitar morir aquí, Mediocre, els dos serem part del decorat, ni tan sols el Blau ens vindrà a treure. No tindrem ni enterrament ni cançó final. I això a mi em preocupa, perquè tu no hi penses, però jo sí. Molt sovint penso en aquesta merda, en la mort, en el final. Quan nosaltres acabem els nostres llibres ens sentim alliberats. Quan ens hem llegit una novel·la apassionada ja pensem en quina altra història ens embarcarem. Quan escrivim el punt i final de les nostres pròpies obres, el cap es perd per nous espais buits, sense haver de pensar en res, a vegades ens excitem, ens toquem, d'altres bevem una cervesa i el cor se'ns infla. Després els nervis, les pors. Què en pensaràs tu, i l'editor? I el lector?

Crema, no corris, no t'has de morir encara. Crec que encara podem seguir sota el ventilador uns quants anys més. Continuarem aquí, patint, però sense rebre un tall sec que ens degolli.

La ràdio canviava de cançó de forma automàtica, ningú feia de dj. El Barman es deia Blau i tenia posada una llista de hits musicals que ell mateix havia escollit. Feia molt de temps que no es dutxava i la roba del seu armari estava composta per tres peces diferents. Així que era fàcil endevinar com aniria vestit cada dia de la setmana, així com també quina classe de tuf faria. 

Buf, altre cop aquí, tio, ves cap a la barra, va! Porta'ns una altra birra i ves a netejar-te! Després t'estranyes que no vingui ningú més que nosaltres. Ho tens fet tot una porqueria, tio.

La porta de l'entrada era de vidre transparent. A vegades algun vianant s'aturava, mirava per la finestra i continuava el seu passeig. ningú gosava aturar-se i entrar-hi. I això que des de fora no feia tanta olor. I això que aquella tarda no havia de passar res d'extraordinari.

Crema va anar al lavabo i mediocre va treure la llibreta negra que sempre portava a la butxaca. Va escriure:

Fa temps que no sé de tu, fa temps que no sé de mi. Entre tots dos les paraules s'han esblanqueït com s’engrogueixen les pàgines d'aquell vell llibre que em vas deixar. Provaré de tacar amb oli la nostra sang, esbravaré el champagne que encara guardo a la nevera, enterraré els nostres somnis entre els nostres crits.

Crema, mentrestant, llegia les pintades de la porta del lavabo. No entenia com en podien haver tantes si només eren les tres persones que l'usaven. A dalt de tot, just abans del marc, algun artista restret havia escrit:

Em sento tan lluny de tu que aquesta porta no separa ni la meitat del camí en el que t'imagino esperant-me.

Ja veus tu, quina marranada, tots pensant en testicles i posant símbols fàl·lics i aquí un ximplet es dedica a coronar el seu amor entre el perfum d'un lavabo que no es renta des de l'última inspecció de neteja. Caldria que aquest amor fos molt mort per poder sobreviure entre tanta bactèria esbojarrada.

En sortir del lavabo, Crema va demanar una altra birra a Blau. La barra on recolzava els braços mentre esperava la malta fermentada enganxava més que la cola que usen els nanos a l'escola. 

-I si li tires una mica de ginebra?

-A la birra?

-No home, no! A la birra no! A la barra! Diuen que és el millor que hi ha per netejar incrustacions del paleolític.

Blau va obrir les dues ampolles de cervesa i en va abocar per sobre de la barra un rajolí.

Les mirades van ser tan expressives que Crema va tornar al seu lloc  amb una ampolla a cada mà i les ganes de conversa esgotades.

Mediocre va tancar la seva llibreta i va recordar aquell dia en què tots dos van escriure un poema a quatre mans.

-Podríem tornar a fer-ho... què et sembla?

-Recordes la Marta? La marrana...

-El poema... a quatre mans... sí?

-La marrana ha anat a la feina amb la meva roba. No vull ni pensar qui serà el fill de sa mare que li traurà els meus calçotets abans de fotre-li el xurro.

-La marta? Q fort... i la seva roba? On és?

-A casa, a l'habitació... al costat del meu llit. 

-Les passions moren, com s'acaba la vida. I s'acaba la cervesa. En demanem una altra o vols que deixem la pàgina en blanc rere un punt i final?

Relat de camí

Quan agafes el camí, una petita pujada condueix entre els camps de blat ja segats i de color trist; amb pocs arbres que decoren un paisatge sòrdid i molt àrid. Fa tot just uns mesos tot era de color verd, la vida hi era present amb un dels tons més primaverals. Ara, el sol ho ha mudat a grocs i marrons.

Corba rere corba, les dreceres pugen per sobre del turó. El camí que porta al poble amaga algunes cases, amaga algunes figueres, amaga històries que han passat i que seguiran passant. Buscar aquí una ombra és gairebé tan difícil com trobar les guineus que surten de nit esperant els petits ratolins, que no s'atreveixen a campar ni a escampar les seves vides a prop dels humans.

Els animals salvatges, aquells que fugen dels que no ho són, veuen grans extensions de terreny que adquireixen el seu horitzó vertical a través dels molins gegantins, que giren i giren quan toca el vent ferotge que crida el foc i que vol endur-s'ho tot. Els camps que encara no han estat llaurats es preparen per rebre l'espurna. Els que ja ho estan salven els humans, salven la civilització d'aquell vermell rogenc que tanta por els fa. Mentrestant, en el camí, segueix una vegada i una altra, un camp rere l'altre; un petit turonet, un petit arbret, no hi ha massa vida perquè el bosc queda llunyà a dalt de la muntanya, on s'acaba el pla. Però aquí dins, al pla, la carretera és sinuosa i només els destorba l'horitzó que es veu per aquests frondosos i solitaris arbres, que s'atreveixen a visitar els encreuaments on algun dia es deurien trobar dues persones, dues ànimes. No sabem si viatjant amb carro o a peu, amb cotxe o amb bicicleta, però aquí buscaven on poder estar lluny de tothom i retrobar-se com si fossin dues imatges d'un mirall. A la dreta, el blat; a l'esquerra, el blat. A la dreta, ell; a l'esquerra, ella. Els esbarzers els alerten. El Tossal rodó els espera. Darrere seu no saben quin camí escollir i segueixen recte, sense mirar enrere, sense mirar als costats. Proven d'escapar al destí dibuixat als camps segats.

Se senten les aspes dels molins, que ressonen com si fossin els sons de la mort. Tots dos s'espanten, busquen on amagar-se, com fan els ratolins i les guineus. Però no troben cap lloc on ocultar-se d'aquests grans ganivets que giren i giren en honor dels vents, cridant a Èol, cridant i exhalant tota la desesperació dels qui han sucumbit als desastres humans i han volgut perdre's pel mig dels camps, pel mig dels revolts on ara, a poc a poc, sorgeixen els pins i aquestes pinyes tan dures que, quan les trepitgen descalços, nusos, es fan mal als peus, es fan mal al cor. És la penitència que han de seguir fins arribar allà on esperen trobar l'alt campanar, que un dia va perdre un merlet, qui sap si pel senyal enviat pels de més a dalt, alertant-los del perill de jugar a un joc que no havien de jugar. El joc del trill, que mentre selecciona uns i n'aparta uns altres, els deixa recolzats a la paret, al mur que hi ha a prop del poble. Aconsegueixen tots dos, sense roba, només amb les mans agafades, arribar a la part més alta, a prop del cementiri. Aquí comença la història on s'acaba tot.