Relat d'embutits

L'agafaven entre dues persones, o tres, ja no recordo ben bé quantes mans el tenien pres. Ell provava de tancar la boca, però era impossible aconseguir-ho. Els altres usaven unes eines de mecànic de cotxe. I és que per més que aquella sala semblés d'operacions, tot el que hi havia a dins recordava a un garatge d'automòbils.

Fins i tot una mànega sortia de la paret i provocava un raig a pressió que, quan li col·locaven dins la boca, deixava anar un líquid espès que omplia ràpidament la cavitat bucal, la gola i els pulmons. Els ulls li ploraven i no podia ni cridar. Recordava com la seva mare li havia dit de petit: fins i tot un bistec pot ennuegar a qui li agrada, tot depèn de com te'l mengis. I allí estaven els operaris, operant, amb embuts i trossos de carn triturada entrant a dojo dins seu.

Aparentment no s'engreixava, no era un ànec alimentant-se per fer foie. Per fora continuava igual. Però per dins els òrgans se li distorsionaven i el cor se li rebentava. Hauria agraït una mort ràpida. Un clic. Un tret. Un ganivet afilat. Una espasa com la del rei Artur. Una guillotina com la de Lluís XVI. Una bomba com la de Nagasaki. Però no. Allò no li provocava la mort, només la desesperació.

De fons, els mecànics tenien la ràdio posada. Sonava It never rains in Southern California i ell volia imaginar-se a qualsevol lloc que no fos aquell. Desitjava explotar i deixar les parets marcades amb sang. Hauria sigut tan feliç llençant-se des de dalt d'un àtic amb una copa de vi blanc a la mà.

Relat del 2222

Feia dies que Thomas rondava per la primera planta de l’edifici vermell. Anava d’un costat a l’altre amb una cigarreta a la mà dreta. Una cigarreta apagada i pintada de roig, com si algú l’hagués llepat amb tinta d’un retolador escolar. Per moure’s usava una bicicleta plegable, que mai no plegava; ni tan sols per cap d’any. I és que just el dia que van transcórrer aquestes escenes era l’últim dia de l’any, l’any 2222.

Carquinyolis de vinagre:

-Aviat cauran cases sobre els nostres lladrucs, estimat. Aviat ens veurem lligats als ossos de la façana com si fóssim vulgars cavalls.

-Quan dius que ens veurem mai no sé endevinar a què et refereixes…. creus que ens posaran miralls davant nostre per poder-nos veure? Però si és el cas, pensa que jo ja m’he vist moltes vegades. Tantes com has vingut tu a veure’m i a dir-me el mateix fotut discurs dels ossos.

-A tu no t’importa el que em pugui passar, oi? Tens la vida solucionada. Des que vas tornar amb el teu coet espacial que no dius altra cosa que fotut, fotut, fotut. Fotre és el que et caldria. Un polvo darrere l’altre, amb les grapes ben enganxades al cos i movent-se…

-Calla, per Déu, quin fàstic. D’on vinc jo no les fem aquestes coses. Ni caminem a quatre potes. Tens menjar entre les dents, prova de beure aigua, per favor. Que encara vomitaré.

Bròquil per tot Déu:

-No necessito ningú amb qui parlar. Sóc jo, l’home. El mascle. Tinc el meu ganivet esmolat. Presumeixo de la meva vanitat, però no sóc vanitós. Oh, no. Malgrat tot, parlo com si tingués audiència, malgrat tot encara penso que algú m’escolta. I per què ho faig? Quina pregunta més ben feta, quina retòrica que tinc; caldria molta llengua per poder-me igualar. Jo, el vegetarià que menja només carn. Hamburgueses, botifarres, fetge… tot per mi. En la soledat 

m’ompliré de greix i proteïnes. Al costat d’un vell tros de paper pintat amb els colors de la remor del vent passat, seuré per gaudir del més bon àpat del segle. Porteu-me els plats, traieu les safates. Servents, esclaus; obeïu-me! Que la solitud no us faci por. Són punts i seguits, no pas punts i a part!

Canalons de tinta sense romesco:

Aquí hi hauria d’haver un diàleg entre dues persones d’uns trenta anys. Un dels dos era ros, l’altre també. Un tenia els ulls marrons, l’altre segurament també, tot i que no es pot afirmar amb absoluta certesa. Esquena recta, peus disposats l’un al costat de l’altre. Cadira de fusta i mans que es toquen de tant en quant. Era una conversa amb molta gesticulació. Braços amunt, avall, esquerra i dreta. Aleshores ajuntaren el polze i l’índex, tocaren el colze amb el palmell de la mà, mogueren les falanges com si escarbotessin… Seria com jugar a l’Enredos sense taulell als peus, sinó a les mans. Ja és prou estrany que cap dels dos no es quedés enredat a l’altre. Qui sap sí va ocórrer. No es pot saber. No se sap res del que va passar, perquè els llavis no podien jugar. A vegades, les normes es trenquen i quan només valia no parlar, es van besar.

Gall de vaquer i vinagre amb sifó:

-Acaba la nit quan les lletres dibuixen el meu somriure complaent.

-Acaba la nit quan m’abraces en aquest sofà tan atent.

-On aniràs aquesta nit quan tanqui els ulls i viatgi a l’infinit?

-On aniré no t’ho haig de dir mentre m’acariciïs amb el dit.

-Mira la paret de davant i digues què veus.

-Miro la paret mentre et despullo començant pels peus.

-Treu-me tota la roba menys la corbata, si us plau.

-Treu-te-la tu, que no sóc pas el teu esclau.

-Començarà el joc quan deixis de besar-me i em follis fort.

-Comença el joc si acceptes que no ets res davant del mirall tort.

Braç de paio cantant una rumba etíop:

-Amor.

-Amor.

-Hem viscut tots aquests anys…

-Sí…

-Ara ens toca morir.

Relat del carnisser

Estimada mare,

sempre hi ha una època en que començo a girar sobre mi mateix i m’enduc per davant tot el que es troba al meu costat. Són dies difícils. A la televisió en diuen tornado, el meu metge en diu brot psicòtic. 

Ara em tenen lligat de mans, estirat en un llit que no és el meu, vestit amb una bata aspra i tancat en una sala blanca. Fa dies que provo de sortir, però no n'hi ha forma. Suposo que quan passin un parell d’hores tornaran a venir aquells jovenets amb les xeringues. No tinc res en contra seu, però m’agradaria clavar-los una queixalada a la cuixa, arrencar-los les orelles i tallar-los els dits un per un. Deixant que es dessagnessin i usar la pintura per decorar aquesta trista cambra.

Crec que ni tan sols provaria d’escapar. Sóc prou conscient que allà fora no em vol ningú. No tinc cap mena d’intenció de seguir lluitant en una selva que no és la meva. Però, tot i això, aquests nois de les bates blanques, haurien de pagar car els seus excessos. N’hi ha un que s’aprofita i, quan ja tinc el cos mig adormit, quan començo a no notar les cames, sempre torna a la cambra i em llepa els dits. 

Diu el doctor que jo he fet coses dolentes, que no és normal tenir tan poca empatia pels cor que he destrossat. Deu tenir raó, però a cas no tinc dret a gaudir de la carn humana?

Relat de les ungles

Has vist mai com s’apaga una estrella? I com fuig un pronom? Has sentit mai les rodes del cotxe passant per sobre dels teus ulls? 

Aviat serà fosc i les campanes deixaran de sonar. No hi haurà més passadissos, ni crits, ni pessigolles, ni marques d’ungles furgant la pell del mirall.

En els migdies perduts ens deixarem de trobar entre records amagats. Ni carícies sota la taula, ni mirades creuades, ni el batec que ha retronat.

I la cançó sonarà altra vegada, amb aquesta melodia i les lletres que et vas inventar, perquè cara a cara mai no vam saber plorar.

Relat de pesats

Aquesta és la història d’un home que no es podia pesar. Viatjava amb la seva maleta, sense mai no trobar on poder-se parar. De petit li deien escanyolit, de gran l’anomenaven gegant. Va créixer desmesuradament, sense que ningú, ni res, no el pogués pesar.

De nit, quan tenia son, procurava trobar ajuda. De dia, quan seguia tenint son, exigia un cop de mà. Però eren tants els seus desitjos que mai ningú no el va deixar descansar.

Fa tres dies que és mort. La història va acabar sense saber el pes d’una persona que no valia res. Des d’aleshores, desposseït d’aquell misteri gravitatori, és un tros de filet més, penjant d’un ganxo d’acer inoxidable, dins d’una nevera industrial. L’han tallat en trossos grans. L’han marcat i, aviat, serà valorat el seu pes en or. 

Relat d'avorrits

Els més il·luminats diran que està mirant les estrelles, que cerca a l’Univers la bellesa de la infinitat humana. Nosaltres no ho sabem, però segur que algun que altre atrevit gosarà dir que s’avorreix. Però si s’està divertint és impossible que s’avorreixi. Per això, ara que resta estirada boca amunt, mirant la càmera del seu telèfon mòbil, passa l’estona pensant en quelcom que li fa un nus a l’estómac. No ho hauria de fer, però ho fa. Es mira, però no es veu. Sinó que s’imagina qui la mira. I riu, somriu. Els seus llavis de noia entremaliada la delaten. És conscient dels seus actes inconscients. Juga amb foc, un foc tant ardent com els seus ulls, un foc tan exaltat com el seu cos.

I mentre el foc crema la foto que es fa, una mà sobrepassa els límits de la realitat. Lluny, a prop. Les distàncies no existeixen quan un es posa a pensar. El dit índex recorre la seva cara, posant-li els cabells per darrere de l’orella. Després rellisca pel coll fins arribar al teixit que separa allò sensual d’allò carnal. Com si fos un ganivet, que talla les fronteres prohibides de la societat, segueix cos a baix, obrint la camisa i deixant al descobert el cos del pecat.

No hi ha qui apagui aquella escalfor, que s’intensifica amb un bes suau al melic.  Aquella cintura dóna vertigen, li caldrà molta paciència per no menjar-se-la de cop. Però lluny de descontrolar-se, segueix la carretera sinuosa del seu cos, descordant-li els pantalons, que baixa suaument. Són dos cossos nus. Ningú els vindrà a salvar. Passaran la nit junts, mirant-se, besant-se; unint-se l’un amb l’altre. Algú dirà que s’avorreixen, segur. Però ells es divertiran, com sempre, dins d’una foscor prohibida i salvatge.

Relat d'agradar

M'agrada el teu cul de peix bullit, caigut, ple  de grassa i amb granets de pus per tot arreu... i les teves motlles gegants que et converteixen en un barril flonjo i voluminós... i aquests pits tan grans que semblen les mamelles d'una vaca. M'agrada que siguis grassa i mengis mentre fem l'amor... M'agrada que m'untis amb oli i em passis la salsa dels calçots pels cabells, i després me'ls llepis degustant el gust d'ametlla. M'agrada quan mengem gelat, tots dos nus, i usem els dits dels peus com culleres, jo menjant dels teus dits, tu dels meus. M'agrada quan faig paella i porto els plats al lavabo, jo assegut a la dutxa i tu defecant; ens cruspim fins i tot el cap de les gambes escoltant el sons dels teus flats... M'agrada beure vi, si abans te l'has posat tu a la boca i me l'escups, a poc a poc, entre els meus llavis. M'agrada la carn i el peix, m'agrada tot mentre estigui perfumat amb la suor del teu cos. M'agraden les olives, quan abans de donar-me-les te les guardes dins del teu cos.