Relat de peus i mans

Lligat de peus i mans em van ficar dins de la tassa de xocolata del meu pare. No se sentia més remor que el gos lladrant fort. Amb el cap enfora jo cantava per no ennuegar-me. Sing, sing. Canta, em deia mentre aquell líquid espès se m’engolia sense que pogués fer res. Ara vindrà el melindro, vindrà i em sucarà sense que jo pugui fer-hi res. Que no vingui, cantava jo, desesperat, amb una tristor insuportable, tant insuportable era el meu ego que m’havien deixat sol.

Lligat de peus i mans em van treure de la tassa per salvar-me. Em creia prou feliç com per poder saltar i córrer, però a la primera passa vaig ensopegar i altre cop els morros em van sagnar. Altre cop, com quan era petit i corria per aquella plaça de davant de l’hostal del Senglar. No recordo de qui era el casament, o la comunió. Però era una celebració, segur. I jo m’havia atipat a més no poder. Era hora d’embriagar-se i els nens jugàvem a la plaça, mentre els pares d’uns i altres es tocaven sota els efectes dels narcòtics. Jo corria com ningú, era àgil i m’escapava de les faldilles que em perseguien, fins que vaig topar amb una barra que em va destrossar l’estómac. Des d’aquell dia no menjo bé, no menjo bé la vida que em vull menjar, i acabo vomitant-la. La trec per tot arreu, dins i fora la tassa de xocolata, de mon pare o de qui amablement m’invita a conviure un moment plegats.

Diuen els metges que és millor lligar-me de peus i mans, diuen les doctores que mai no s’em guarirà; no pas la panxa, que prou destrossada està; sinó aquest vòmit etern dins la tassa de qualsevol que s’assegui amb mi per menjar.

Aviat em posaran ulleres de sol, opaques per dins i clares per fora. Creuen que serà millor per a tots -això diu el meu epitafi-, clares per fora perquè tothom em pugui veure millor les entranyes podrides, opaques per dins perquè jo no pugui veure ni destrossar ningú.

Canta, canta. Canta tu que pots, que a mi em tallaran la llengua amb la que emmetzino tots els verbs. Les infermeres tenen la navalla preparada, volen que ragi tanta sang com he fet brollar pels rius dels meus afluents. Rius plens de vermell sense pietat, rius plens de tu ara que m’he buidat de mi.

Relat de la polseguera

He sentit els cavalls galopar darrere meu. Aixecaven tanta polseguera que, quan he mirat enrere, els ulls se m'han cegat. M'he cegat de tu, que cridaves fort que t'ofegaves. M'he cegat de tu, que demanaves auxili mentre jo estirava la mà, però entre tanta pols no veies res més que el teu alè inquiet caient en la desesperació.

He vist les flors marcir-se en plena primavera. Els pètals es desfeien un a un, mentre jo provava d'agafar-los. Els agafava com t'agafava a tu, sense poder evitar fer-te mal. Una flor sense pètals és com tu sense cor. Qui te l'ha destrossat provant d'ajudar-te? Qui te l'ha ennegrit exclamant la seva llum?

He olorat el temps fugint de les meves mans. Arena contra vidre. Dunes i dunes sense oasi. Vivint en el centre d'un món trencat. M'he trencat la vida per sentir-me viu i només he creat morts i més morts. A l'interior de les muntanyes els óssos esperen la meva defunció. Els duran els ossos sense embolcalls, només adornats amb el meu cor bategant per tu.

Relat de gruixuts

Amb les seves mans, grans i rudes, amagades darrere el cos, l’home camina no sap cap a on. La seva panxa dibuixa la silueta a contrallum, deixant de taló de fons un sol que ataca directament els ulls, just abans de desaparèixer fins l’endemà.

El pas és lent, però segur. Ningú no diria que podria caminar i caminar fins que arribés l’albada i, tot seguit, seguir caminant i caminant, fins que arribés la nit. I no ho farà, tan sols s’asseurà i pensarà, amb el seu gran cap, de dimensions considerables, sempre ple de sopa bullint.

No és fàcil mirar endavant quan et treuen el que més estimes. No és senzill pensar en el demà, si no saps amb qui dormiràs avui. A vegades, els homes grans, grans com gegants, panxuts de braços gruixuts, ploren de nit, ploren de dia. No se n’amaguen i deixen que pel nas regalimi la tristesa de la soledat.

El destí és cruel fins i tot amb els que tenen sort; tinguin o no tinguin aquella mirada perduda, on els pensaments tracen esperances per aprofitar el dia.

Relat de castanyes

El color de la castanya, el marró, esdevé present quan la tardor omple les nostres cases. És aleshores quan bla bla bla... i tot això que volen que diguis un i un altre cop, allò de les fulles que cauen, soles, i que el vent se les endú, sol, i que el fred comença a calar en els cossos, i l'escalfor de la llar de foc abans de l'hivern i bla bla bla. Però no, no ho faràs. No escriuràs aquelles lletres caduques, sinó que aturaràs el temps i t'imaginaràs alguna cosa que no sigui real, sense voler que sigui, o sí, però esperant que esdevingui, si més no, dins del teu imaginari; que t'exciti, que et provoqui, que et posi tan calent que hagis de dutxar-te amb aigua freda. Aquell precís moment en el que descobries que podies donar-li un cop al rellotge i detenir les agulles, veure com tothom s'aturava i tu caminaves. T'apropaves a la musa que rondava els teus carrers i oloraves el seu coll.

Sense el seu permís seria violació, fóra ultratjar la seva falsa candidesa. Tot és ara. Li agafes la mà i esdevé moviment, ella també. Només dos cossos movent-se en tot l'univers. La resta de les coses, les persones, els animals.... tot tan estàtic com les pedres mil·lenàries del teu pedestal.

Suaument li treus la roba, peça a peça, sense pressa. Besant-li l'òvul de la seva orella, recollint-li el cabell per poder acariciar-li la pell. Sense cap més teixit que la seva cuirassa. El seu pit sobre la teva boca; els teus llavis acariciant el seu mugró. Cos contra cos, paret de repòs. No hi ha límit per les mans ni per les llengües.

A la foscor de la nit, se suma la lluna per il·luminar l'escena carnívora. Les dents plenes de sang, els llavis mossegats, la pell esquinçada. El blanc del teatre real és tant vermell com la vida fictícia que s'amaga dins de les seves ments. Es devoren l'un a l'altre, cridant, gemegant. No els hi importa ser més morts que vius. Ni morir per viure. Aquell llarg bes és el xiscle del difunts, és l'orgasme dels amants, que viuen en un imaginari tan autèntic com prohibitiu.

Relat de pals

Assegut sobre l'herba de la muntanya, mira el paratge que presideix aquella regió. Els núvols contaminen l'ambient oferint un horitzó difós. El vent mou els seus llargs cabells, alguns dels quals li cobreixen a estones els seus ulls blaus. Com qui no es molesta per res, resta aturat, sense fer el més mínim esforç per apartar la cabellera de davant de les seves pupil·les negres. 

Les seves mans de pell aspra premen fort el pal de fusta que va recollir ara ja farà un parell de dies. El va poder polir amb una pedra, el va poder afilar amb una roca, el va poder adaptar a la seva mà amb molta traça. Vertical, sostingut, erecte. El pal és més que un bastó, és la balança de la vida. A partir del seu judici, els humans i els animals entren, o no, al món dels morts. Segons el seu propi criteri el dictamen s'encamina cap a la sang o cap al perdó. A vegades cal una reflexió profunda, d'altres cops ni tan sols espera un ràpid segon per dictar sentència. 

El cruel home que mira la salvatge naturalesa continua immòbil, sostenint la llança on reposa, al capdamunt, un cap degollat i ple de sang.