En Félix acostuma
a somniar despert. Aquest hàbit li permet viure altres vides, recrear-se en
diferents personatges, sentir emocions alienes, viatjar en coet a la lluna i tornar caminant.
Fa uns dies, a
mitja tarda, quan la llum encara il·luminava amb força la vella ciutat del
nord, ell mantenia un contacte extrasensorial que provenia del més enllà. No va mantenir connexió amb esperits, ni tampoc no va exercir cap ritus satànic. Simplement,
va captar aquell moment, real, i el va convertir en un d’imaginari.
L’escena era tan
concreta com banal. Un passadís, dues persones; o més, però pel que es referia a
ell, només dos éssers vagaven per aquell indret. En Fèlix caminava darrere d’una
noia, que el duia a casa seva. Tot era pur, tot era sant. Però després, dins del
record, la perversió començava amb una mirada, un gir de coll, uns cabells
bellugant-se a càmera lenta.
Ella es girava
per veure’l. Ell no s’amagava d’estar-la observant. Aquelles cames, aquell cul,
tot aquell cos sensual dins d’uns pantalons ajustats. La mà s’allargava, però ella
evitava el contacte amb la seva. Una paret. Dues mans agafant-se. Un dit per
sobre del rostre, acariciant aquella fina pell. Baixava tot fins la camisa; dit,
mà i sensació de calor. En un racó, on es creuen els passadissos, on la ficció
dibuixa una soledat total, els dos es besaven amb força. Es despullaven. S’unien
amb tanta passió que, per moments, ella creia sentir la seva veu retronant per
tot l’edifici.
En acabar, tocava
vestir-se. Retorn a la normalitat. I com qui esborra el traç d’un llapis amb
una goma, allò s’oblidava de les seves ments, per tornar al món terrenal.
