Els llums s'apaguen. Els policies surten a recórrer a la ciutat. L'alcalde no s'atreveix a dir res per la televisió. L'estat caòtic de circulació esdevé una banda sonora de clàxons. La gent aviat crida, s'insulta. Alguns es peguen.
Benvinguts a la ciutat. Exclama un benziner mentre admira dos homes donat-se cops de puny. Benvolguts animals, benvinguts a la selva, li respon el secretari.
Els llums s'apaguen. I mentre tothom està submís en un estat de desesperació. A dalt de tot, el negre s'apodera de la situació. Has tret mai un tiquet cap a la lluna? Només cal mirar-la, desvestir-se i emprendre un viatge trepidant. A dalt, passada l'estratosfera, els llums no es poden apagar. Allà dalt, més enllà del que els homes mai poden arribar, les estrelles guien els petits prínceps que somnien quan són grans.
El grum demana a quina estació lunar volen anar. Els dos responen mirant-se, parlant d'afers que res tenen a veure. El grum es cansa d'escoltar-los, engega la nau espacial i s'acomiada d'ells. Que tingueu sort, allà dalt tot és diferent. Els hi diu mentre tanca la porta. Aquella porta els separa el món real -el terrenal- de l'imaginari -l'estratosfèric-.
Els llums s'apaguen a la gran ciutat, una nau navega per l'Univers. No els cal benzina, no els cal cap tipus de combustió artificial. Només hores i hores de conversa eterna. Parlen i parlen fins que es besen. Es besen i es besen fins que s'estiren. Estiren i estiren fins que criden. Criden i criden fins que s'aturen. Un cop aturats, nus, abraçats, sense res més que allò que s'han donat. Observen a través de la finestra de la nau. Al fons, la terra, entremig, milers i milers d'estrelles. Han abandonat el seu planeta; ho han fet sense preguntar-se res, només deixant-se de la mà de la sort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada