Ascensors que viatgen a l'infinit. Viatjants que transporten bidons de benzina. Han construït l'edifici més alt del món només per prohibir l'accés al terrat.
Els avis del poble juguen al domino, les àvies pinten les portes amb sanefes. Els núvols no s'atreveixen a passar pel carrer major, tot ha canviat des del dia en que van vindre els homes ben vestits.
Un dels nens del barri ha col·locat esbarzers a l'entrada de casa, li pregunten si ho fa per vetar l'entrada dels senyors del poder, els hi contesta que no. Ell decora les cases amb arbustos de tota mena, siguin o no siguin, existeixin o no existeixin, aquells homes plens de diners.
Alguna cosa passa a l'habitació de dalt, se senten nens cridant i dones plorant. Per primer cop a la vida el nen té la sensació de no ser culpable de res. Però al mateix temps, un cruiximent interior el fa sentir culpable d'alguna cosa, que no sap què és.
Segueix creixent i creixent, s'oblida de qui va ser. I quan altre cop, en plena nit, sent els crits dels nens i els gemecs de les dones, recorda aquell estadi innocent, en el que creia que tot era infinit.
Pren corrents la clau del terrat, puja a l'ascensor i prem l'últim dels botons. El trajecte és tan llarg que, un cop ha arribat, no recorda per què hi ha anat.
De tornada s'atura al replà inferior, la porta està tancada, no es pot sortir a l'exterior, els esbarzers han crescut tant que no hi ha forma de sortir. Pensa en cridar els homes més rics, rumia si demanar ajuda a l'exterior, però a dins del seu amagatall i viu tan bé, que implora perquè mai ningú el tregui d'allà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada