Tic tac. Tic tac. Tic tac. El rellotge de la sala d'espera no s'atura mai. Quan ningú fa soroll s'escolten els seus cops atronadors que relativitzen el temps. A vegades, però, no s'escolten les agulles com cauen, sinó que se sent el remor dels passos amunt i avall. L'espera, senyors i senyores, sempre ha estat un dels moments més terrorífics de la vida. Costa adonar-se del fet que, des d'abans de néixer, ja juguem a l'espera. Esperem sempre fins que morim. Aleshores cedim el testimoni als nostres afins i ells segueixen esperant. Esperen que arribi el metge, esperen que arribi el jutge, esperen que l'enterramorts arribi i s'endugui el cos per sempre més. Però després esperen a la floristeria per comprar un ram, esperen a la carretera per pujar al poble i esperen a la porta perquè els obrin el cementiri.
Tic tac. Tic tac. Tic tac. Fins i tot quan ja no hi ha ningú a l'hospital, ell segueix esperant. Mira el rellotge, mira els peus, es mira les mans i esbufega. S'aixeca i camina passadís amunt, passadís avall. Trepitja les línies per anar, les evita per tornar. Compta cada una de les rajoles escardades i, quan hi torna a passar, multiplica la xifra resultant per totes aquelles que no ha trobat.
Tic tac. Tic tac. Tic tac. L'espera és feixuga quan un espera que passi alguna cosa. Si l'avisessin que ningú el vindrà a veure, deixaria l'espera, la vida i la il·lusió. Tornaria aleshores al seu llit i no faria esperar a ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada