divendres, 29 d’octubre de 2010
De cors
dijous, 28 d’octubre de 2010
De sempre
dimecres, 27 d’octubre de 2010
De rotllos
dimarts, 26 d’octubre de 2010
De ponts
dilluns, 25 d’octubre de 2010
D'homenatges
divendres, 22 d’octubre de 2010
De dubtes
dijous, 21 d’octubre de 2010
D'escalfor
dimecres, 20 d’octubre de 2010
De gotes
dimarts, 19 d’octubre de 2010
De reialmes
dilluns, 18 d’octubre de 2010
De defensa
divendres, 15 d’octubre de 2010
De l'est
dijous, 14 d’octubre de 2010
De distància
dimecres, 13 d’octubre de 2010
De diamants
divendres, 8 d’octubre de 2010
De cantarelles
dijous, 7 d’octubre de 2010
De carreteres
Vàrem jugar a recórrer ciutats o les ciutats ens van recórrer a nosaltres mentre jugàvem? Consultà en Xavier al Joan mentre li mirava als ulls. No ho sé, li replicà, mai he sabut res. Tu has conegut més món que ningú, no diguis que no saps res, no m'expliquis sopars de duro, qui seria més coneixedor del que passa al món que tu? Li etzibà enfadat. Doncs algú altre, però jo no. No conec res ni a ningú. No sé ni qui ets tu, ni què fas aquí, parlant-me de tantes coses i adulant-me amb tanta pompositat. No ens coneixem.
Com pot ser que recordis tan poc havent experimentat tant? Com pot ser que, tenint tant a la teva ment, no siguis capaç de trobar-ho i explicar-m'ho. Encara recordo quan vam creuar la frontera, tots dos plegats, arriscant-nos cada nit, dormint al costat d'una foguera i fumant les herbes que trobàvem pel camí. Quins records, Joan, quins records. Doncs jo no ho recordo, ho sento. No puc entendre el que em dius, més enllà de que tu ho vulguis, o no. M'expliques coses que mai he vist, em contes relats que mai he viscut.
I jo els escolto, no et creguis; et presto atenció i trobo que és molt maco el que dius; però no entenc per què dius que jo he fet totes aquestes coses, quan jo no he fet res.
Ahir també va venir un home com tu, a explicar històries estranyes com aquestes. Tanmateix, no li vaig fer cas, ell parlava i jo escoltava, però no li feia cas. Em semblava un home trist que volia estar content, no sé per què, seria absurd que fos així, no? Sí, ho podria ser, tot i que l'home d'ahir fos jo, també. Tot i que l'home d'ahir estigués tan trist com ho està avui. Tot i que l'home d'ahir intentés enderrocar un mur de ciment forjat sense èxit.
La memòria és un tema complicat quan el debaten la Mort i la Vida.
dimecres, 6 d’octubre de 2010
De raptes
Cau la tarda sobre el mes de maig. Obre les persianes esperant un bri de llum; però quan ell es lleva el sol es pon. La lluna està massa trista per saber a qui estimar. La Psique està massa beguda per saber a qui odiar.
Cau la nit sobre el mes d'abril. Les persianes ja no es baixen ni es pugen; tan sols contemplen la dantesca mirada de qui ja no té a qui mirar. La Psique és una pluja d'alcohol acariciant la brisa matinal. Els gels no són part del temps i el mullat no cau del cel; a mesura que ella no es mou ningú la veu. Les nits passen com els dies, en hores pesades i lentes fins que tot desapareix.
Abans no queia res, i el sol pujava amb força; però la sang que va brotar de l'arbre espigat no tenia res a veure amb les branques dels arbustos germinats. Tot va convertir-se en un estrany. Els seus amics, la seva família, ella mateixa. Només la llum marxant pel costat superior dret de la finestra li donava l'esperança d'haver viscut algun dia, d'haver-ho vist tal vegada.
Abans s'alçava de matinada, mirava ses germanes i marxava a passejar. Era una dona honrada; honrada com ara, però era dona, no pas com ara. La claror no li molestava i podia estimar, perquè tenia a qui fer-ho. Aquests dies, ja d'hivern i de fred; no l'acompanya ni la neu que cau al camp. A través dels impenetrables murs de la seva casa es queda resguardada, amagada, ensopida i consumida com qui ja no té sang per ses venes, com qui ha venut la seva ànima a un raptor que no la vol.
dimarts, 5 d’octubre de 2010
De blancs
Blanc com la neu. Neu bruta, neu mullada, neu que ni s'embruta ni es mulla, però que tot ho enllefisca. Amic i enemic, estimat i odiat. La falta de colors crea sentiments enemistats. La mancança de sorolls forma uns ens diferents als que eren els ens. Ens els imaginarem diferents, els ens. Ens els creurem d'una altra forma, però de color blanc. D'un blanc grisenc, amb la mirada mig perduda per la ceguesa habitual de qui no pot veure, però amb la visió ampliada de qui nota el calor humà a través del cor. Ens els imaginarem diferents, els ens. Ens els pensarem amb un altre posat, que res tindrà a veure amb el que era; sinó que, amb el pas del temps, adquirirà personalitat pròpia dins nostre, com uns ens diferents, estimant-nos i adorant-nos més enllà d'on siguin, però més a prop d'on són.
La percepció particular de les coses ens les fa veure i créixer paral·lelament al que eren els ens. Desapareixen i continuen una altra vida dins nostre, conservant algunes de les seves mancances, adquirint algunes de les seves virtuts. Però al cap i a la fi, ens els imaginarem diferents, els ens. Qui sap, potser ens els estimarem més o, tan de bo no passi, els oblidarem. Coses que passen a records, sempre i quan, mentre siguin coses, no siguin records. Els records es recorden mentre són ens en el nostre món intern; convertint-nos nosaltres mateixos en futurs ens, que algú altre recordarà, enduent-se els ens que portem a dins i seguint una cadena que, a cada pas que avança, més gran es fa i més oblida.
dilluns, 4 d’octubre de 2010
D'alçades
Tira't de dalt a baix! Tira-t'hi tu! Tira't! No vull! Tira't! Per què m'ho demanes? Va! No! Tira't d'una vegada! I es va tirar... Queia lentament, notava que queia, sentia l'aire xuclant-lo cap a terra, percebia l'efecte de la gravetat, experimentava la sensació de buit i va acabar xocant. Esclafat completament, el cervell li va explotar. Com hagués passat amb qualsevol altre objecte, el crani es va trencar i la pressió interna va provocar l'escapada, per on fos, de tots els òrgans interns. Així, quatre esquerdes van propiciar l'eixida dels líquids cerebrals, que barrejats amb la sang, van pintar el terra amb uns colors esperpèntics.
El seu amic, l'Arnau, se'l mirava des de la terrassa del més alt gratacel de la ciutat. Gairebé no el podia veure, però veia una taca ben grossa de sang. A poc a poc s'anava fent més gran i podia veure, amb més claredat, un cercle vermell que acabaria ocupant l'amplada de la calçada.
Compungit pel que veia, els ulls li van començar a plorar fins que, enrabiat, se'ls va arrancar i els va tirar edifici avall. Casualitat, o no, van caure a sobre del toll sanguini i, en mig de la densitat d'aquest, es van perdre. Sense veure-hi amb els ulls, sense senti-hi amb el cor; l'Arnau estava trist i desolat, no tenia ningú a qui explicar-li la tràgica mort del seu amic. Només li quedava una sortida, saltar! Volia saltar i morir! Desitjava caure -voluntàriament- fins a trobar-se amb el cos destrossat del seu amic. Ansiejava ofegar-se en la sangassa. Es delia per asfixiar-se de camí i acabar amb la seva trista vida.
Però per a ell tot era fosc, li calia trobar el camí. Ho intentà, cercà per on tirar-se, però no ho trobà. Estigué anys explorant la terrassa, esbrinant on deuria estar el camí cap al seu amic, però no ho trobà.
divendres, 1 d’octubre de 2010
De ziga-zagues
Estava assegut i sentia un cori-mori profund. L'Albert parlava baix-baixet per poder sentir-lo; tot i que la Maria no parava de fer la gara-gara a la seva amiga Joana. Així, l'Albert estava leri-leri de sentir-lo, però tot era molt difícil; per molt que ho intentés davall-davall; el barrim-barram de la Maria era insuportable. Feia un nyic-nyic semblant al nyigo-nyigo que feia el cosí Enriquet quan començava a tocar el violí. Tot era d'una sensació molt desagradable, l'Albert veia a la Maria com una nyeu-nyeu; per tant, tot el que feia li semblava típic d'un baliga-balaga. Ell només volia sentir l'interior, li era igual si era del seu cor o del seu estómac, volia sentir-se! Però aquell rum-rum inacabable el posava dels nervis. Ja no aguantà més i armà un tol·le-tol·le espectacular contra la seva companya. Ho hagués pogut fer xano-xano, amb calma, explicant-se bé; però preferí fer un discurs ple d'energia, fent un poti-poti dels seus arguments, sense sentit, procurant que ella ho entengués pel desori que creava; així va crear un barrija-barreja molt tal·là-tal·lera.
I de sobte, sense avís previ... pam-pam! Dos trets al front de l'Albert. Un sicari pagat trinco-trinco per la Maria, mesos abans, havia complert la seva feina bé, no pas de nyigui-nyogui. Ella se li acostà per donar-li els diners bitllo-bitllo; però ell els refusà i li hagué de recordar que ja estava tot pagat. En el fons tenia un rau-rau interior que l'estava matant. El tanatori no era el millor lloc per fer aquestes coses. Se li acostà i li digué alguna cosa fent xiu-xiu, com si fos un joc, de mal gust, clar, però un joc en el que el gori-gori es convertia en una sardana i el zum-zum dels amics d'un mort esdevenia un gralla sonant. No era un acte amb molt de xim-xim, però s'havien passat quatre pobles i ara, davant de tothom, quedaven com uns actors que caminaven, pengim-penjam i sense cap gràcia.