De cors

Un altre cor trencat, i ja en van uns quants: Des que vaig començar la vaga sindical que les parelles demostren molt poca persistència. Sembla que no puguin viure sense les meves fletxes enverinades. Sé que molta gent s'enfadarà pel que diré, però ja no aguanto més, estic a punt d'anunciar la meva retirada oficial. No t'enfadis, deixa ja aquesta forca; no veus que m'intimides? Sóc un esclau, sempre darrera de les parelles que no s'estimen, sempre forçant la situació, res és real si jo rondo en mig de dos enamorats; res és el que hauria de ser; el destí no el podem marcar nosaltres! El destí ha de ser lliure! Aquest mes que he estat forçant un absentisme laboral declarat ho he vist clarament, la meva feina és inútil; és a dir, és molt útil perquè fa servei, però no fa un bon servei, sinó que el força, el provoca i, fins i tot, cau en l'obligació. 

Ara els fruits podrits comencen a caure, els arbres que no tenen unes branques fortes, i que només s'aguantaven gràcies als meus esforços, deixen un terra ple de magranes sense grans; podrides, plenes de cucs. Ni tan sols els ocells volen recollir-les. I jo, sincerament, no em veig amb cor de seguir amb aquesta farsa. Més igual quina feina m'hagi de buscar, no m'importa passar per l'atur i tornar aquestes ales ridícules que em vau enganxar a l'esquena, i encara m'importa menys desfer-me de les maleïdes fletxes que tothom vol. Així que, si ho acceptes, aquí tens la meva renúncia; signada i segellada pel Gremi de Cors Ensucrats. Si no ho acceptes passaré al segon pla i em dedicaré a errar el tret. Recordes quan vaig clavar-li una fletxa al cul d'aquell porquet? Fes memòria i prova de visualitzar la teva cara d'enfadat veient com aquell home corria espantat davant del marrà! Ja veuràs com acceptes ràpidament la meva baixa. Ja et pots buscar un altre mètode per entabanar a les joves divinitats i poder-ho justificar als humans!

De sempre

En acabar la jornada laboral, en Toni sempre anava al bar de davant de casa seva; podria evitar-se els diners que allà es deixava, prenent el cafè a casa seva, però li agradava seure a la taula del racó i admirar els altres clients; de forma que la mestressa sempre li reservava aquella taula. De l'inici d'aquesta rutina en deuria fer ja molts anys, deu potser; i vés a saber quants anys més passaria exactament igual, cada tarda. 

En arribar, agafava qualsevol dels diaris disponibles que reposaven a la barra del bar; se l'enduia a la taula i, mentre es treia la jaqueta -a l'hivern, ja que a l'estiu no en duia-, feia un primer repàs als companys d'establiment. Per regla general sempre eren els mateixos, encara que hi havia algunes variants que oferien un sentit més sorprenent a la seva vista. Entre els habituals, hi havia una dona que el feia frisar, era rossa, de mitja alçada, molt elegant, deuria passar ja dels quaranta i sempre es prenia un Martini amb gel. Un cop assegut, llegia el diari i es bevia el cafè sol, amb dos gels; després anava al lavabo i estava una bona estona. Contràriament al que podia pensar la gent del bar, no anava a fer cap acte dels habituals, sinó que, un cop a dins, es treia de la butxaca dreta una bossa plena de sorra; i de la de l'esquerra, adhesiu cimentat. Durant set minuts i vint-i-quatre segons es dedicava a fer un petit mur, que col·locava a, exactament, quaranta-cinc centímetres davant de la tassa de vàter. Un cop passat aquest temps, recollia el tub d'adhesiu cimentat i sortia del lavabo. Tornava a seure al seu lloc, esperava que hi entrés algú i, mentre sentia com obria la porta, ell deixava un euro i quinze cèntims a la taula i marxava.

A l'endemà sempre es trobava el lavabo en un estat inicial, amb l'absència del petit mur que ell havia construït,  però sense importar-li per què ja no hi era, tornava a entrar i repetia la seva rutina cíclica.

De rotllos

Assegut a l'habitació d'un motel comença a retallar i enganxar fulls de calcar; els disposa a la màquina i, després de beure un glop de whisky, comença a deixar-se anar. Trenta sis metros de paper gastats a base de suor alcohòlica. Sense cap més combustible que els records, la imaginació i la vianda que té tirada sobre el llit. Entre els dos coixins, una ampolla; sota els llençols, un parell d'entrepans de gasolinera; on haurien d'anar els peus, una bossa de gel desfent-se.

Per la finestra només entra la foscor de la nit, molt més intensa que la llum d'un fanal que no funciona bé i que, ara sí, ara no, il·lumina la gent que no passa. Les cortines podrien fer encara més opaca l'entrada de claror, evitant així la intermitència esgotadora del fanal; però estan a terra, esteses com si haguessin mort, o, com a molt, com si estiguessin malferides i no poguessin aixecar-se, suplicant, a l'escriptor, una ajuda per posar-se dempeus. Però ell segueix concentrat en el seu relat, no li importa acabar-lo. Tan sols vol viatjar; ho necessita, està ansiós per anar d'un costat a un altre, sense arribar a cap lloc. Cada lletra que prem la sang li bull amb més força, cada paraula que construeix el cervell se li fa més fort. Només pateixen dos òrgans, els ulls i el fetge; però no els sent.

Podria ajudar-se de pastilles oníriques, però prefereix l'onanisme, ho fa assegut, entre tram i tram de la seva novel·la, relaxant així els seus músculs i les seves obsessions. Els personatges han de fluir sense roba, però no per sexe, sinó per llibertat. Han de conduir i transcórrer moltes ciutats, però no per arribar al destí, sinó per viure el present. 

La no-llum de la nit deixa pas a la claror insuportable del matí, i ell ja està arribant al no-desitjat final. No vol acabar, però acaba i dóna a la seva vida, un pas més cap a la mort.

De ponts

Et vaig conèixer als disset, jo volia anar a la universtitat, però em vas aconsellar que ho deixés tot i ens caséssim; volies formar una família, semblaves tan bona persona, sempre m'estaves adulant i em portaves regals els dissabtes pel matí, quan tornaves d'haver estat amb els amics; sempre em van agradar aquells rams que em duies i que em deixaves a la cuina abans de posar-te a dormir.

En fer-ne vint ja estàvem casats i amb dos fills; rondaves poc per casa i jo em passava el dia fregant; els nens em feien sentir viva; però quan el petit va emmalaltir no et vaig veure el pèl. A poc a poc ens en vam sortir, tot i que els metges no li donaven esperances, va superar-ho i fins al cap de dos anys no va recaure; aleshores sí que va ser el seu final. Només quedàvem el gran i jo, i el petit gosset que ens havies regalat abans de marxar. 

Vas tornar per casa quan jo ja havia passat la trentena, jo treballava i no sé com ho vas fer, però altre cop vaig deixar la feina per tu, m'agradava sentir-me entre els teus braços a mitja nit, no m'importaven les bronques vespertines ni haver-me de maquillar per sortir al carrer; els teus braços forts em posaven calenta, i al llit ens ho passàvem tan bé... que altre cop la meva vida es veié truncada per un adéu teu, un adéu invisible, que ocorregué quan ja no vas tornar. 

El nen se'm feia gran i ja començava opinar; ell em va ajudar a sortir endavant, a deixar de plorar i trobar una feina decent; però, tot i això, ser quarantina em va agafar desprevinguda, tot em va caure a sobre i veure't altre cop a la porta em va fer sentir segura; els primers dies van ser genials, els millors de tots els que havíem estat junts, semblava que quan em miraves ho feies amb el cor, els teus ulls es fixaven en mi com jo em fixava amb la teva brillantor; però tan bon punt van passar els dies em vas dur al carrer per postrar-me aquí, esperant que l'àngel blanc vingui a buscar-me i em tregui d'aquest toll de sota el pont; però ja només veig una pluja constant que em du al final del torrent, al final del pont.

D'homenatges

Vols venir a córrer amb mi? Ens ho passarem bé, anirem a saltar els murs dels rics, ens colarem a les seves piscines, ens banyarem despullats. Va, nena, vine amb mi i gaudeix de la poca llibertat que ens queda. Què pots esperar de la vida que tens? Tot el dia posant cargols a un seguit de cotxes que mai podràs tenir. Què pots esperar de la vida si a casa t'espera un home que et saluda amb un cop de puny? Anem a divertir-nos a la fira, jo t'invitaré, podrem pujar a la nòria, t'agafaré de la mà quan estiguem baixant pel tren veloç de les muntanyes, t'abraçaré quan tinguis por al passatge del terror... No t'ho pensis més, mira què tens. Res. No ets ningú. Ara tens una oportunitat davant teu; sí, potser no és la millor que podries tenir a la vida, però és l'única que et permet ballar lliurement! Puja al cotxe, anem a l'escullera a tirar pedres, de camí et posaré la música a tot drap i deixaré que et pugis al respatller per fer ballar la faldilla; el descapotable que porto no és gran cosa, ho sé, és vell i brut; però ens permetrà ser lliures si marxem d'una vegada. No t'ho pensis més, els teus pares ja t'ho van advertir quan se'ls van endur els mossos; la vida que t'espera no és digna de cap ésser humà; així que, nena, deixa aquestes coses formals pels qui ni beuen ni llegeixen; escapa't del futur que et té presa i oblida les llargues hores de camí cap a la feina; passarem aquest temps anant a la muntanya, abraçant-nos i fent l'amor a la platja; no et preocupis pel menjar, tinc un amic que porta un bar al passeig marítim, ell ens servirà les copes i podrem dormir al ras. Atrevir-se és viure, resignar-se és morir. Prova de fer el salt, intenta-ho, per molt que miris enrere i et compadeixis, per molt que busquis excuses, sempre restaràs al mateix lloc si no camines. Puges?

Em va dir mentre es lligava una goma al braç...

De dubtes

Volia escriure una carta d'amor a una princesa que sofria tancada a dalt del castell, però vaig recapacitar i, en veure que les princeses ja no existien com a tal, vaig descartar la idea. Aleshores, un profund sentiment de nostàlgia em va dur a relatar una història de pirates, amb un mariner begut i un capità malvat; però, després de rellegir-ho, em vaig adonar que els mars ja no estan fets pels homes amb cames de fusta. Pensant en la meva infantesa, se'm va acudir posar un seguit de paraules seguides que expliquessin com un drac amb ales creuava unes terres ermes per trobar-se amb un noi jovenet, que hauria de lluitar contra el mal, defensant, com a bon guerrer, l'esperit del bé; però rumiant la idea, vaig creure inoportú entrar en mons de fantasia caducs, sense esperit d'actualitat. Després de beure'm un got d'aigua i respirar profundament, vaig tancar els ulls i vaig deixar els dits fluir sobre el teclat; començava una història de por amb uns morts que eixien dels taüts per anar a besar verges innocents que els esperaven amb camisons a les finestres; però el suculent tema de la sang gastronòmica no s'ajustava a les esperances de qui, a grans trets, no volia caure en les repeticions de les as i les es. Se'm va passar pel cap, com si fos un estel fugaç, una idea vague que aviat vaig plasmar en forma de relat, uns éssers estranys venien d'un planeta llunyà amb la intenció de convertir-nos a tots en peixos amb braços; però quan ja portava mitja plana, vaig veure que es tractava d'un disbarat.

Una projecte rere un altre, espais en blanc que vaig anar omplint i esborrant; tot un seguit d'excuses per no reconèixer la veritat, desitjava parlar d'ella, anhelava descriure els seus grans llavis, la seva cintura petita i aquells pits innocents que feien la meva boca aigua. No pensava en altra cosa que en ficar-me al llit amb ella i quedar-me hores i hores esbrinant cada racó del seu cos, per poder escriure després sobre sobre la vida i la mort.

D'escalfor

M'encanta quan, a primera hora, l'escalfor dels teus raigs comencen a il·luminar-me. Només tinc cinc horetes de goig, de caliu solar; i quan el noto contrasta tant amb el fred que ronda per aquí dalt... Sé que tu odies que jo estigui calent, que estigui rogent a causa de la llum diürna; però quan l'ombra s'apodera de mi, i començo a veure't, jo també t'odio. Detesto profundament veure't la cara, somrient, amb l'espasa a la mà i el cos tan erecte, guardant vés a saber què, perquè ja no guardes res. Si ja no hi ha guerra, què fas vestit d'aquesta fila? No saps que fas el ridícul? Jo, en canvi, no destaco mai, la meva sobrietat és menys opulenta, però més normal pels dies que corren. Quan vaig erigir-me no van pensar en la teva proximitat, ni en el nostre contrast de claror. Quan vaig erigir-me no sabia que seria per tants anys. I en canvi, aquí estem, suportant el fred de l'hivern, mancats l'un de l'altre quan ens necessitem. Veient-nos només quan ho passem malament. 

A vegades voldria cridar-los, ells, tan petits; passen per tan abaix que ni s'adonen que estem aquí, observant-los. Es creuen gran cosa i van amunt i avall; alguns criden, altres passen en silenci, mirant el terra, com si el terra tingués res d'especial. Són tan pocs els que caminen amb la cara ben alçada, aprofitant l'esplendor de les alçades. Clar que, per molt que miressin, seria impossible que ens entenguessin. Ara, a poc a poc, ja noto la foscor absorbint-me. La pena que sentia per tu fa uns instants ja s'ha convertit en una tírria profunda; avorreixo la teva cara al resplendor. I per no enfadar-me més miro a baix altre cop, i els veig tan diminuts... Som tan diferents, estem tan lluny, que la nostra immobilitat és el que els fa moure.

De gotes

La Joana va perdre son pare un dia de pluja. Pujava el carrer empinat del seu barri carregada com una mula, amb els braços aguantant estoicament un escamot de bosses de menjar. Tants de cops havia de portar tot aquell carregament a la seva família, tants de cops havia de ser ella qui treballés per portar un bri de pa a taula, o un àpat copiós; tant se val. Ella carregava i mirava amunt, veia a son pare esperant al costat de la finestra; romania allà tota la tarda, sobretot els dies de pluja, mirava com la gent es mullava i com -en cas de pluja torrencial- el carrer es convertia en un torrent. Aquella tarda, quan la Joana estava al principi del carrer, plovia, però no era per alarmar-se; però a mig camí, un canvi de vent va provocar una ventolera infernal, amb aire fort empenyent-la cap avall; i amb la pluja caient a bots i a barrals. El xàfec va ser tant fort que la Joana perdé la força. S'agenollà i deixa les bosses, que de seguida rodolaren cap al principi del carrer, aspergint la compra com si fos l'aigua d'un rec del jardí. Tot estès per terra, moll. Però ella quieta, xopa. Amb el cap ben alt i les parpelles desviant les gotes d'aigua que inundaven els seus òculs. Mirava a dalt de tot, a casa seva, a la finestra on son pare tenia la cara encastada, amb els llavis oberts i la sang brotant per sobre les cortines. Ell també l'estava mirant a ella, o, si més no, tenia els ulls oberts com qualsevol mussol a mitjanit. Ella no va desviar la mirada, continuà allà, al mig del carrer, fins que la pluja va acabar.

En sortir el sol, es va aixecar i s'emportà les seves penes al mar. On tirà el cadàver de son pare. Es va quedar mirant l'aigua, recordant la pluja que l'havia turmentat. I de cop i volta va emergir el cos del cadàver. Amb els ulls oberts, com qualsevol peix a mitja nit. 

De reialmes

Sovint camino per la vorera, altres cops vaig per la carretera. Intento donar el millor de mi, però no sempre puc. La vida és dura pels qui canviem d'estat en cada instant. Ja saps que ho hagués donat tot per viure amb tu, no m'haguessin faltat forces per anar-te a buscar a L'Edèn o; àdhuc, més enllà. Els orígens de tots nosaltres rauen en tu, però, fortes veus amb criden negant-m'ho tot; ja no sé què fer. Porto anys sota els teus vestits, caminant durant tot el dia per aquests passadissos, buscant la teva paraula; però cada cop que surto d'aquí, quan deixo el teu castell, les teves boniques paraules blaves es tornen vermelles com la sang dels qui menteixen. I no sé si tu també m'estàs enganyant. No podria creure un amic com tu, un estimat com tu, portant-me durant tants anys pel pitjor dels camins, el de la falsedat. Crec en tu com l'oreneta creu amb els aires de primavera per mudar de plaça. Però quan els teus enemics em parlen de tu el cor se m'encongeix i dubto. Sé que no hauria de dubtar, que sempre m'has parlat de la confiança cega que es tenen els amics. Conec la teva veu com si fos la de mon pare, i vull pensar que no m'enganyes. Per això segueixo la drecera que em marques, però sovint la trampejo, pujo pel mig del bosc i m'endinso per la frondositat de l'arbreda; allà conec els ocells i els esquirols, que ronden lliurement, sense estar tancats en un fort de columnes i campanes. Els petits animalons s'acaricien entre ells, es persegueixen, juguen... Sí, no fa falta que em contestis, sé que es mengen els uns als altres, que es fan mal i que, alguns cops, un tret acaba amb les seves vides; però quan els pregunto per la por no em contesten, riuen i marxen, i jo tinc ganes de riure i marxar; i quan provo de fer-ho, em sento poruga i torno al teu reialme. Les cames em tremolen ara que t'ho explico, el pànic no em deixa respirar i sento els pulmons comprimits, una immensa basarda s'apodera de mi... Espero no t'enfadis, però ara sóc més sincera, i sota els teus vestits porto una alegria morena i àgil.

De defensa

Ella se sent sola, nota que els seus fidels servents estan lluny; massa números entre ambdues línies. Prova de moure's per evitar una massacre, però sap que si ella es mou, els seus cavallers restaran immòbils. Prou feina té en no caure dessolada en veure el seu pobre marit, vell, màrtir, abandonat i sense forces per desplaçar-se a la mateixa velocitat que ella. Cada segon que passa és un tic sobre un tac, una repetició angoixant que acaba amb un cop fort. Quan ella dóna el cop se sent més valorada, alleugerida i, fins i tot, relaxada; però al cap d'un moment torna a sentir-se acorralada. Cada volta són menys, i ells més. Per molt que pensi com fer-ho, sap que no té escapatòria. La solitud en companyia de l'enemic és com una multitud de ganivets damunt del coll.

Es pren el seu temps en pensar si cal sacrificar algun dels seus fills; no és una decisió fàcil. A cas vosaltres enviaríeu a la mort un fill vostre per salvar-ne un altre? A tot això, un altre por li recorre el  cos. Ella està feta per amar, per estimar i morir en l'acte. Qualsevol altre pensament de supervivència la convertiria en un cadàver sense orgull. És valenta, ràpida, constant. Guia el seu exèrcit amb serenitat i convenciment. No li val caure en una depressió, ni tenir mal de panxa, ni tenir tristesa per veure els seus sagnar davant seu. Només hi ha una raó al moviment, un únic objectiu, tenir un final en el que el seu marit resti dempeus.

Han sigut tants els que l'han homenejada, han sigut tants els que han volgut acostar-s'hi... podríem parlar de Shakespeare i els seus escenaris estratègics, o de tants altres... però ella no llegeix els seus imitadors, ella comença, un i altre cop, al mateix lloc; i només canvia l'indret on acaba. A vegades fora del teatre, tombada, morta; però no absent, mirant com el seu home cau a terra, amb la seva bandera, amb el seu batalló.

De l'est

Vaig aprendre a tocar el banjo quan tenia set anys. Em dic Lau, sóc de l'est.

Faig anar les cordes a una velocitat que no espanta; o potser sí que espanta a les mosques que ronden per aquí, quan jeuen entre els meus dits bruts. Toco les notes que mon pare em va ensenyar, mentre fèiem temps al vespre, esperant que la mare fes el sopar. Fa molt de temps que no menjo aquell estofat tan carregat, aquí només menjo pa i pa, tot el dia pa. 

El sol surt i la gent comença a ocupar els carrers. Espolso la manta que poc em tapa; o potser sí que tapa les vergonyes que la meva ànima ensenya quan no la tinc, però res més. A uns vint metres tinc una font, és una font màgica perquè l'aigua en surt calenta; i amb el fred que fa, el meu cos agraeix entrar al fons del volcà. Tinc la pell escamada, de tan rascar. Fa molt de temps que no em dutxo com ho feia quan anàvem al pou amb el meu pare, a uns cent metres de casa. Ara navego per un riu de merda, quan tinc l'oportunitat, clar; perquè quan no puc, perquè no em deixen o no hi arribo, em couen els ulls per culpa de les meves llàgrimes.

Sento el càlid aire de l'oest arribant per sota les cames, la melancolia només és tristesa quan no trobo res aquí, quan busco i busco i no me n'adono del que busco. A l'est tot és més fred, l'ambient pot arribar a glaçar, però el caliu de la meva gent és molt millor que les quatre robes cremades del cubell.

Em sento una nota caient per un pentagrama, toco i toco fins arribar a cent; em noto perdut en un melodrama. Encara que no sé per què t'ho explico quan, només em mires un segon, mentre et compadeixes de mi.

Vaig aprendre a tocar el banjo quan tenia set anys. Em dic Lau, sóc de l'est.

De distància

Des d'on sou la distància és insuficient. Des d'on sóc la immediatesa és eterna.

Lluny, però a prop. il·luminats durant un temps de curta durada, quan em veieu us compongiu. Us amagueu, perquè jo sé veure-us les penes. Quan no hi sóc, treieu pit, sou valents, forçuts. Quan sóc present, us inventeu falsos arguments d'amor; balleu els valsos de la mort -vull dir, de l'amor-; us abraceu i, sota la meva vigilància, el vostre cor es torna tendre i dèbil; no podeu amb mi. Ni els més grans mentiders es resisteixen a la mirada atroç de l'esplendor -quan hi és-; ni els menys sincers poden amb la foscor de l'absència present -quan hi és-. I entre un pas i un altre el número quatre és constant; matemàtic, enigmàtic i carismàtic i, fins i tot, melodramàtic! 

Que trista que és la vida quan un la veu reflectida al mar, però no la pot veure sense ajuda. Que dolorida és la vostra existència que no permet una blanc sense un negre, quan jo em presento amb elegància combinant ambdós constants. Que pesarós és el vostre camí, il·luminat per una fal·laç idea dins d'una actitud forçada.

Mireu per on aneu si camineu per la neu; nova cova dels vostres records, quan a mi em serveix d'altaveu. La meva veu alço tant com vull, només tractant-se de llum; mentre vosaltres necessiteu tant per dir tan poc. Podria sentir pena de vosaltres, però d'això no en necessito, només us veig de tant en quan, un quan que correspon a una sèrie màgica, però exacte. Tinc el meu amor seguint-me els passos, el veig de reüll i m'il·lumina, sempre pensant en mi, sempre darrera meu; sense desviar-se mai del seu camí. Més que pena em feu indiferència per no saber viure tan bé com es pot amb tan poc, només calculant la distància sobre el camí.

De diamants

Cada matí li preparo, al Sr.Epsol, les seves torrades; han d'estar quaranta segons a la torradora, després les extrec amb unes pinces i les poso sobre el plat. A sobre hi afegeixo una mica de crema de caviar i unes pinzellades d'or líquid. Li disposo la taula al jardí i trec la garsa de la gàbia per posar-la sobre de la branca; ja fa anys que és morta, la vam dissecar, i ara ja mai s'escapa. Quan ho tinc tot preparat, l'aviso. Un cop està assegut, introdueixo una nova rutina, posar un parell de diamants, molt petits, al mig de les torrades. Des del primer dia que jo ja vaig mostrar el meu rebuig a fer aquesta introducció al menú matinal, però el Sr.Epsol està contentíssim de poder esmorzar les seves torrades de caviar amb or líquid i un parell de diamants.

Aquest fet ocorre des del passat desembre, quan el Senyor va perdre un diamant en una festa; al principi tot eren crits, tot era culpa meva; jo no hi era, però això no importa. Després va venir la calma, la serenor, el pensament filosòfic del Senyor. I finalment les rialles i la disbauxa. Des d'aleshores és més alegre, menja diamants per esmorzar i juga a bales amb els nens que vénen a esperar-lo a la porta. En lloc d'usar bales de vidre, ell usa unes pedres de Senegal que van portar l'any 2005 uns grup de joiers invitats per la casa. També ha canviat els cartutxos de pólvora per uns de casolans, on barreja la matèria explosiva amb gemmes polides a París pels artesans més bons del planeta. A la llar de foc, a més de llenya, afegeix bitllets, de tots els colors. Diu que això fa que la casa estigui més acolorida, però jo no veig la diferència, encara que el recolzo i l'ajudo a dur la seva empresa. 

Aquesta tarda sortiré, durant les dues hores que tinc lliures a la setmana, a veure la meva germana; viu a la zona baixa de la ciutat, en una casa que li va fer el seu marit abans de morir; no és que fos obrer ni res per l'estil, però amb quatre pedres va poder fer-li un aixopluc. Ara mateix s'està morint, cada dia li costa més respirar, les pedres deixen passar l'aire i el fred; són pedres trobades pel carrer, irregulars, que no encaixen bé.

De cantarelles

"Al poble de Macarrona, els homes són sords i les dones no parlen". L'Anna, com cada matí, es passejava pel seu poble cantant aquesta cançó. De camí a buscar l'aigua, en un pou situat un kilòmetre més enllà, portava només dues garrafes i la seva cantarella. 

Ella era de Macarrona, un poble aïllat en el desert que tenia la particularitat de no estar en contacte amb cap altre poble. Així, els seus habitants mai a la vida havien conegut a ningú més. Cap resident del poble havia gosat creuar el desert que els deixava isolats, i cap forà havia arribat a aquelles terres. Sorprenentment, es valien per si mateixos; en un radi de dos quilòmetres tenien tot el que volien, un pou d'on treure aigua, animals salvatges que es nodrien de la terra -aspre pels volts, però frondosa en l'oasi-, arborat amb el que treballar la fusta, etc. 

En tornar del pou, l'Anna es trobà un veí, el Roc; es plantà davant seu i li continuà cantant la seva cançó preferida: "Al poble de Macarrona, els homes són sords i les dones no parlen". Naturalment, ell no sentia res del que ella li deia, però via que feia gestos rars amb la boca, així que li clavà una empenta i l'apartà. Ella en trobà un altre, de veí, i li tornà a cantar: "Al poble de Macarrona, els homes són sords i les dones no parlen". Aquest ni s'aturà, passa pel costat i, naturalment, no s'immutà. Així succeí amb tothom amb qui es va anar creuant camí cap a casa, on deixà les dues garrafes i segué a taula. Els seus pares se la miraven, com sempre, amb molta estimació, creien que era un prodigi de la natura veure algú tan content tot el dia. Dinaren i, en acabat, l'Anna marxà a jugar darrera de casa seva; en una petita esplanada s'havia muntat una cabana on tenia un amagatall secret, allà guardava les cordes vocals dels seus veïns.

De carreteres

Vàrem jugar a recórrer ciutats o les ciutats ens van recórrer a nosaltres mentre jugàvem? Consultà en Xavier al Joan mentre li mirava als ulls. No ho sé, li replicà, mai he sabut res. Tu has conegut més món que ningú, no diguis que no saps res, no m'expliquis sopars de duro, qui seria més coneixedor del que passa al món que tu? Li etzibà enfadat. Doncs algú altre, però jo no. No conec res ni a ningú. No sé ni qui ets tu, ni què fas aquí, parlant-me de tantes coses i adulant-me amb tanta pompositat. No ens coneixem.

Com pot ser que recordis tan poc havent experimentat tant? Com pot ser que, tenint tant a la teva ment, no siguis capaç de trobar-ho i explicar-m'ho. Encara recordo quan vam creuar la frontera, tots dos plegats, arriscant-nos cada nit, dormint al costat d'una foguera i fumant les herbes que trobàvem pel camí. Quins records, Joan, quins records. Doncs jo no ho recordo, ho sento. No puc entendre el que em dius, més enllà de que tu ho vulguis, o no. M'expliques coses que mai he vist, em contes relats que mai he viscut.

I jo els escolto, no et creguis; et presto atenció i trobo que és molt maco el que dius; però no entenc per què dius que jo he fet totes aquestes coses, quan jo no he fet res.

Ahir també va venir un home com tu, a explicar històries estranyes com aquestes. Tanmateix, no li vaig fer cas, ell parlava i jo escoltava, però no li feia cas. Em semblava un home trist que volia estar content, no sé per què, seria absurd que fos així, no? Sí, ho podria ser, tot i que l'home d'ahir fos jo, també. Tot i que l'home d'ahir estigués tan trist com ho està avui. Tot i que l'home d'ahir intentés enderrocar un mur de ciment forjat sense èxit.

La memòria és un tema complicat quan el debaten la Mort i la Vida.

De raptes

Cau la tarda sobre el mes de maig. Obre les persianes esperant un bri de llum; però quan ell es lleva el sol es pon. La lluna està massa trista per saber a qui estimar. La Psique està massa beguda per saber a qui odiar.

Cau la nit sobre el mes d'abril. Les persianes ja no es baixen ni es pugen; tan sols contemplen la dantesca mirada de qui ja no té a qui mirar. La Psique és una pluja d'alcohol acariciant la brisa matinal. Els gels no són part del temps i el mullat no cau del cel; a mesura que ella no es mou ningú la veu. Les nits passen com els dies, en hores pesades i lentes fins que tot desapareix.

Abans no queia res, i el sol pujava amb força; però la sang que va brotar de l'arbre espigat no tenia res a veure amb les branques dels arbustos germinats. Tot va convertir-se en un estrany. Els seus amics, la seva família, ella mateixa. Només la llum marxant pel costat superior dret de la finestra li donava l'esperança d'haver viscut algun dia, d'haver-ho vist tal vegada.

Abans s'alçava de matinada, mirava ses germanes i marxava a passejar. Era una dona honrada; honrada com ara, però era dona, no pas com ara. La claror no li molestava i podia estimar, perquè tenia a qui fer-ho. Aquests dies, ja d'hivern i de fred; no l'acompanya ni la neu que cau al camp. A través dels impenetrables murs de la seva casa es queda resguardada, amagada, ensopida i consumida com qui ja no té sang per ses venes, com qui ha venut la seva ànima a un raptor que no la vol.

De blancs

Blanc com la neu. Neu bruta, neu mullada, neu que ni s'embruta ni es mulla, però que tot ho enllefisca. Amic i enemic, estimat i odiat. La falta de colors crea sentiments enemistats. La mancança de sorolls forma uns ens diferents als que eren els ens. Ens els imaginarem diferents, els ens. Ens els creurem d'una altra forma, però de color blanc. D'un blanc grisenc, amb la mirada mig perduda per la ceguesa habitual de qui no pot veure, però amb la visió ampliada de qui nota el calor humà a través del cor. Ens els imaginarem diferents, els ens. Ens els pensarem amb un altre posat, que res tindrà a veure amb el que era; sinó que, amb el pas del temps, adquirirà personalitat pròpia dins nostre, com uns ens diferents, estimant-nos i adorant-nos més enllà d'on siguin, però més a prop d'on són.

La percepció particular de les coses ens les fa veure i créixer paral·lelament al que eren els ens. Desapareixen i continuen una altra vida dins nostre, conservant algunes de les seves mancances, adquirint algunes de les seves virtuts. Però al cap i a la fi, ens els imaginarem diferents, els ens. Qui sap, potser ens els estimarem més o, tan de bo no passi, els oblidarem. Coses que passen a records, sempre i quan, mentre siguin coses, no siguin records. Els records es recorden mentre són ens en el nostre món intern; convertint-nos nosaltres mateixos en futurs ens, que algú altre recordarà, enduent-se els ens que portem a dins i seguint una cadena que, a cada pas que avança, més gran es fa i més oblida.

D'alçades

Tira't de dalt a baix! Tira-t'hi tu! Tira't! No vull! Tira't! Per què m'ho demanes? Va! No! Tira't d'una vegada! I es va tirar... Queia lentament, notava que queia, sentia l'aire xuclant-lo cap a terra, percebia l'efecte de la gravetat, experimentava la sensació de buit i va acabar xocant. Esclafat completament, el cervell li va explotar. Com hagués passat amb qualsevol altre objecte, el crani es va trencar i la pressió interna va provocar l'escapada, per on fos, de tots els òrgans interns. Així, quatre esquerdes van propiciar l'eixida dels líquids cerebrals, que barrejats amb la sang, van pintar el terra amb uns colors esperpèntics.

El seu amic, l'Arnau, se'l mirava des de la terrassa del més alt gratacel de la ciutat. Gairebé no el podia veure, però veia una taca ben grossa de sang. A poc a poc s'anava fent més gran i podia veure, amb més claredat, un cercle vermell que acabaria ocupant l'amplada de la calçada.

Compungit pel que veia, els ulls li van començar a plorar fins que, enrabiat, se'ls va arrancar i els va tirar edifici avall. Casualitat, o no, van caure a sobre del toll sanguini i, en mig de la densitat d'aquest, es van perdre. Sense veure-hi amb els ulls, sense senti-hi amb el cor; l'Arnau estava trist i desolat, no tenia ningú a qui explicar-li la tràgica mort del seu amic. Només li quedava una sortida, saltar! Volia saltar i morir! Desitjava caure -voluntàriament- fins a trobar-se amb el cos destrossat del seu amic. Ansiejava ofegar-se en la sangassa. Es delia per asfixiar-se de camí i acabar amb la seva trista vida.

Però per a ell tot era fosc, li calia trobar el camí. Ho intentà, cercà per on tirar-se, però no ho trobà. Estigué anys explorant la terrassa, esbrinant on deuria estar el camí cap al seu amic, però no ho trobà.

De ziga-zagues

Estava assegut i sentia un cori-mori profund. L'Albert parlava baix-baixet per poder sentir-lo; tot i que la Maria no parava de fer la gara-gara a la seva amiga Joana. Així, l'Albert estava leri-leri de sentir-lo, però tot era molt difícil; per molt que ho intentés davall-davall; el barrim-barram de la Maria era insuportable. Feia un nyic-nyic semblant al nyigo-nyigo que feia el cosí Enriquet quan començava a tocar el violí. Tot era d'una sensació molt desagradable, l'Albert veia a la Maria com una nyeu-nyeu; per tant, tot el que feia li semblava típic d'un baliga-balaga. Ell només volia sentir l'interior, li era igual si era del seu cor o del seu estómac, volia sentir-se! Però aquell rum-rum inacabable el posava dels nervis. Ja no aguantà més i armà un tol·le-tol·le espectacular contra la seva companya. Ho hagués pogut fer xano-xano, amb calma, explicant-se bé; però preferí fer un discurs ple d'energia, fent un poti-poti dels seus arguments, sense sentit, procurant que ella ho entengués pel desori que creava; així va crear un barrija-barreja molt tal·là-tal·lera.

I de sobte, sense avís previ... pam-pam! Dos trets al front de l'Albert. Un sicari pagat trinco-trinco per la Maria, mesos abans, havia complert la seva feina bé, no pas de nyigui-nyogui. Ella se li acostà per donar-li els diners bitllo-bitllo; però ell els refusà i li hagué de recordar que ja estava tot pagat. En el fons tenia un rau-rau interior que l'estava matant. El tanatori no era el millor lloc per fer aquestes coses. Se li acostà i li digué alguna cosa fent xiu-xiu, com si fos un joc, de mal gust, clar, però un joc en el que el gori-gori es convertia en una sardana i el zum-zum dels amics d'un mort esdevenia un gralla sonant. No era un acte amb molt de xim-xim, però s'havien passat quatre pobles i ara, davant de tothom, quedaven com uns actors que caminaven, pengim-penjam i sense cap gràcia.