Relat de Califòrnia

Ni Califòrnia ni la ràdio encesa.
Són quatre xiscles
que travessen la finestra del despatx.
Ningú es mou, però tots sentim
aquell ganivet baixant
gola avall.

Qui es dedicarà a afilar
amb ferro i pedra dura
la daga aliena
que ens és tan pròpia?

M'agradaria saltar-me les regles,
finestra avall, roc recte,
com un meteorit fortuït.

Desitjaria ser sord i no sentir
les emocions dels altres
perquè acaben sent meves.

Moriria per morir
i no tornar a reviure
quatre crits i un esglai final.

Relat de veïns

Ben d’hora s’han llevat els nens de matí. Deuria ser quarts de set quan un dels dos ja ha començat la festa matinal. Tanta xerinola no pot ser bona, pensa el pare. Hem de descansar, rumia la mare. No es diuen res, només tanquen els ulls i esperen que fill i filla no trenquin res. Però se sent un crit molt fort precedit per un cop molt sec. Tot plegat molt tràgic i espantós. Molt, molt, molt tot.

Els pares no s’aixequen del llit, romanen estirats, cadascú cap al seu costat. Si es torna a sentir un crit, algú s’alçarà i arreglarà l’escampall que hi ha al menjador. Però com no es produeix cap soroll ni cap so gutural major, la son envaeix les seves ments i tot torna a ser obscur i etern.

Al pis de sota, ja fa estona que la Marta es mossega els dits. Mira les fotos de l’Instagram impulsivament, sense ni prestar atenció al que fa. Ha repassat les històries de tots els amics, ha entrat al perfil de tots aquells nois guapos per qui sent atracció i encara li ha sobrat temps per perdre’s amb la lupa investigadora.

La pell dels seus dits es cau a trossos, té forats a cada una de les puntes. Les ungles semblen serres petites preparades per tallar troncs i fer-ne tions. Pensa en mil coses i en cap en concret: quina serà la nota dels seus últims exàmens, com podrà acabar els treballs en tan poc temps, què hauria de fer perquè els nois que li agraden li facin cas, per què encara no l’han trucada de la Universitat per enllestir les pràctiques que està fent…

La mare de la Marta entra a l’habitació i la renya, ja podries dutxar-te, gandula. Cada dia dia comencen la jornada a crits. La filla deixa la progenitora parlant sola a l’habitació, però sent de fons com li recrimina que es passegi en calces pel pis. Són tots família, però s’hauria de tapar. O no. Un cop aquesta discussió ja s’ha superat, en comencen d’altres. Avui en són menys, ja que comença les pràctiques més d’hora. Es vesteix ràpidament després de la dutxa. Adeu, mama; crida mentre mossega un brioix que ha robat de l’armari de la cuina. Adeu, malcriada, ja podries comprar-te tu el menjar; se sent quan tanca la porta.

Baixant les escales la Marta es troba amb el seu veí, l’Oriol. Sempre s’han desitjat, però mai no han aconseguit ni dirigir-se una paraula. Ni tan sols es diuen bon dia quan creuen les mirades pel passadís. Ell és mecànic i sovinteja els mateixos bars que ella. Els dos saben de les seves vides amoroses i de les seves relacions sexuals. Quan un dels dos té sexe amb algun amic, crida ben fort perquè el senti l’altre. Tan de bo, fossis tu Marta. Tan de bo fossis tu, Oriol. I sense dir-se res, aixequen la mà i la cella i ja no es tornaran a veure fins que la coincidència els obligarà a retrobar-se.

Relat de les encluses

En el plec a plec de la roba

abans estesa

frec a frec tota sola;

En l’escalfor de la tassa

roent en la nuesa

feta temor de cor que glaça;

En l’observador de la finestra

ara i sense cap pressa

fruint la calma de qui busca un astre…

Algú prova de clamar els crits abduïts pel jorn,

cegats per tot.

Qui és tot? Qui crida?

A qui fer cas quan el dia a dia és dia passat

entre l’escalfor dels pins del vent

i el dia final és dia present

entre el pas del temps lentament.

S’estira la corda en divendres,

s’esmicola en dissabte,

diumenge rebenta 

i dilluns torna a començar.

Poden les encluses suportar 

més els cops que la força

les recloses i les ventades

les fulles mortes?

Relat de les ungles

Has vist mai com s’apaga una estrella? I com fuig un pronom? Has sentit mai les rodes del cotxe passant per sobre dels teus ulls? 

Aviat serà fosc i les campanes deixaran de sonar. No hi haurà més passadissos, ni crits, ni pessigolles, ni marques d’ungles furgant la pell del mirall.

En els migdies perduts ens deixarem de trobar entre records amagats. Ni carícies sota la taula, ni mirades creuades, ni el batec que ha retronat.

I la cançó sonarà altra vegada, amb aquesta melodia i les lletres que et vas inventar, perquè cara a cara mai no vam saber plorar.

Relat d'encaix

Pren la seva cua amb força,

Acarícia els seus llavis amb el dit

estirant-la cap enrere,

apropant la cara

jau posseida, no per ell, 

com qui juga al puzzle,

sinó per ella:

sensual, però controlat.

La passió, que crida, gemega...

Com la rosa busca el ventijol

i demana més i més,

ballant amb la música d’Èol

mentre ell es buida, del tot,

una tarda de primavera

esperant que ella s’ompli, del tot,

quan tot són mirades

com versos perduts en

complicitats...

un llit ple de sexe i d’excitació.

A vegades, quan dues persones es troben, encaixen.

Relat d'explotar

Tancat a dins d’una caixa de correus, comença a comptar fins a deu. És una tècnica que li va ensenyar la seva mare quan era petit. Arriba a deu i, veient que res no millora, segueix fins a vint. Els resultats no canvien, ans el contrari, en arribar a cinquanta no pot més i explota. Explota de ràbia i d’emoció. Estira les cames, allarga els braços, s’espiga com el blat quan creix a la primavera i la capsa rebenta. No és (o era) una capsa (o caixa) de protecció forta, sinó més aviat a l’inrevés (o al revés). El cartró estava mullat i el relligat de fil de lli era senzill i sense doblar.

Apareix, doncs, un home de dins d’una capsa al mig de la vorera. Els vianants que passen pel costat es queden sorpresos. El carrer pren vida en veure’l eixir amb tanta energia. Un elefant volador comença a xisclar, s’ha espantat, no cada dia surten humans de paquets abandonats al mig de la ciutat. Un home de tres caps consola el pobre animal, li diu que es tranquil·litzi, que aviat tot passarà. I passa de llarg un coet, que travessa en vermell i, lluny de sorprendre l’elefant, el deixa bocabadat, quiet, estàtic, gairebé semblant a una pedra; com la que hi ha sota del peu del Guardia Urbà que intenta dirigir el trànsit, enfilat a un roc i fent equilibris. El policia té tan poc espai on col·locar-se que només li cap un peu, o ni això, tan sols es recolza amb mig peu. Fa sonar el xiulet amb força, però el soroll a la ciutat és infernal. Nens cridant, clàxons musicant, animals callant. Tot passa tan de pressa que les línies del carrer, les que separen els carrils per on han d’anar els vehicles en cada sentit, desapareixen. S’evaporen com la llet a l’olla bullint i, de cop i volta, plou pintura. Ningú té paraigües. El blanc s’apodera de l’escena. Ningú no veu res; tampoc l’home de dins de la caixa no veu res. Li agradaria sortir, explotar, rebentar-ho tot, però dins del silenci... calla, suporta, aguanta, resisteix tancat i compungit.

Relat de dòmino

Crida fort. Molt fort. De tant fort que crida, es queda sense veu. Respira. Gemega. Torna a xisclar. Els veïns al principi creuen que passa alguna cosa. S’han llevat uns quants. Els altres deuen tenir un dormir tranquil, plàcid; ple de somnis que els aïllin de sorolls externs. Se sent també el remor de mobles movent-se, no són molts, deu ser només un. És un sotrac rere l’altre, gens compassat. Ningú sap si es tracta de sorolls compartits o d’un moment d’intimitat. Només se la sent a ella. Algun ingenu es podria creure fàcilment que està en perill. Però per contra, un dels veïns es posa calent, molt calent. Desperta a la seva dona a base de petons, carícies... Ella gairebé ni obre els ulls, es deixa fer. En breu ja no porta ni el pijama ni la roba interior. Segueix com si estigués dormida, cara amunt, amb les cames obertes i el seu marit menjant-li l’entrecuix.

Ell es desespera, no pot ser que la seva dona segueixi dormint i la veïna no pari de gemegar. Sortiria ràpid de l’habitació, correria despullat pel passadís, eixiria del pis completament nu, pujaria les escales de dos en dos, trucaria la porta de la veïna i es ficaria al llit amb ella sense dir-li ni bona nit. Però no ho fa, segueix calent, escoltant el so animal dels humans quan es donen plaer. S’oblida de les presses i aviat nota com la flor floreix; com a ella se li posa la pell de gallina; com les cames se li comencen a moure, com els mugrons se li tornen erectes, durs; com es mossega els llavis amb les dents; com mou la llengua d’un costat a l’altre lentament.

La veïna s’atura, no pot més, ha arribat al clímax i tots els veïns agraeixen que per fi retorni el silenci. Ara, però, ell i ella comencen a gaudir, ho fan en silenci, sense cridar, evitant gemegar; tot i que arribarà un punt en que ella li agafarà els cabells amb les mans, prement fort el cap contra els seus llavis vaginals... Serà aleshores quan el concert s’iniciarà altra vegada. Diferents cantants, mateix auditori. La vida, a vegades, flueix com les fitxes de dominó, una acció empeny una altra, fins que ve algú i ho esguerra tot.

Relat de granges

A la granja se sentia molt soroll. Els animals grunyien a tota hora, però sobretot, just abans de caure la nit. Era aleshores quan actuaven amb tota l'energia disponible. Era impossible entendre res. Ni tan sols un especialista en zoologia podria discernir els sons dels animals. Tot junts, bramant a més no poder. No podia semblar una olla de grills; perquè els grills físicament no podien fer tant d'escàndol. No podia semblar un galliner, perquè les gallines no aconsegueixen un to tan alt. Ni tan sols una manada d'elefants podia emular aquell soroll espantós que feia emmalaltir el granger. Ell es posava les mans a les orelles i tancava els ulls fent ganyotes, com si aquell gest inútil servís d'alguna cosa. Però res, només li quedava una opció, resignar-se i adaptar-se a aquell moment tant decepcionant.

Entre el rugit d'uns i el bram dels altres no va sentir el so d'unes passes que entraven caminant. Era l'elegància d'una dona que duia unes botes negres per sobre dels turmells, vestia uns texans ajustats que li marcaven cul i cuixes, i per dalt anava tapada amb americana curta per sobre d'una samarreta blanca. En aquesta hi duia una inscripció: "Meravella't amb mi". 

El granger no la va veure fins que no la va tenir davant. Se li va col·locar a poca distància i li va demanar que llegís en veu alta aquella serigrafia. El pobre home no sentia què li deia, però es fixava amb els suaus llavis, que cobrien gran part de la seva cara. Ella no ho va repetir tres vegades, sinó que li va prendre la mà i li va fer resseguir, lletra per lletra, aquella oració. Amb els dits acariciava aquells prominents pits, sense perdre de vista el seu coll al descobert. Per la seva ment només hi passava un objectiu, aixecar-li la samarreta, oblidar-se de les lletres, acariciar-li el seu cabell ben llis i cridar com un animal enmig de la granja.

Relat de dilluns trist

Dilluns trist, diuen. Dilluns blau, somriuen. Entre el regust de les llimones exprimides, els seus ulls s'obren amb dificultat. Sota l'aigua de la dutxa se sent sola, però gota a gota el seu cos es vesteix d'un reconfortant vestit. El raig d'aigua l'acaricia com quan ella estava acompanyada. És un moment solitari, però comença a no ser-ho. El vidre del mirall s'entela i l'ambient es carrega d'un aire misteriós. Sembla que hi ha boira allà dins. Ho sembla de tal manera que no es pot veure més enllà d'un pam de distància. Voldria no estar sola. Ho desitja amb totes les forces. Ho suplica als seus Déus corromputs.

A través de la seva obscura cabellera, l'aigua troba diferents canals pels que relliscar i caure cos avall. Els llavis humits serveixen d'instrument de precisió pel gota a gota. El seu nas prominent fa de trampolí mortal. Salta l'aigua i evita reposar, com fan algunes gotes perdudes galtes avall, en el mentó prohibit. Aquest salt és llunyà, olímpic, prominent, però no adquireix suficient impuls com per evitar xocar contra els majestuosos pits que esperen el contacte més calent del moment. Ella prova de treure's l'aigua de sobre, però no pot, ni vol. Aquella boirina li permet jugar a no sentir-se sola. Aquell raig constant l'ajuda a somniar amb unes mans pecaminoses. L'entrecuix, completament net de vellut, acaba sent un imant per a les seves mans. Recolzada contra la paret, estimula els seus somnis fins al punt de cridar un nom. El crida i tanca les cames. Després s'avergonyeix. És aleshores quan se sent afortunada d'estar sola i que ningú l'hagi sentit.