Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

Potència al Raval

Tot just fa tres minuts que ha rebentat la canonada del lavabo. L'aigua brolla sense control i no hi ha ningú capaç d'aturar aquest desastre.  Qui nassos es dedica a fer aquestes bretolades? Ja fa dies que succeïxen coses molt rares al barri i els meus veïns estan indignats.

Apago la cigarreta a la meva mà esquerra. Em fa mal, crido. Tal com el meu crit s'allunya, un home vestit amb una espècie de pijama blau i gris se m'apropa. Em pregunta com carai puc viure aquí, sense naus espacials ni homes amb tres ulls i la cara pintada de verd. Li contesto que no tinc diners per deixar-li i marxo. Ell em persegueix i m'espanto. Trec les claus de la butxaca i me les col·loco a la mà en posició de defensa. Si m'atrapa li clavaré a l'ull.

De cop i volta una altra canonada esclata. Què collons passa aquí! Un ferroveller deixa de flirtejar amb una turista i intenta aturar el desastre. No pot. M'oblido de l'home del pijama blau i intento ajudar el lampista improvisat. Sembla  mentida, però no podem solucionar-ho i decidim passar del tema. Reprenc  el camí i observo com ja no hi ha un home en pijama perseguint-me, en són quatre. Cada un d'un color diferent. Salten i corren d'una forma  totalment rara. M'envolten. Tinc por. Xisclo! Tot el meu cos està amarat de la suor. Corro tant com puc fins a arribar a Caramelles. Hi entro, m'amago. Em troben. M'escapo. Com poden anar tan de pressa, em pregunto interiorment.

Perquè som herois de l'hiperespai, verbalitzen. Herois? Quina classe  d'heroi vestiria un pijama? Doncs un heroi del Raval, és clar; d'on creus sinó que van sorgir els Power Rangers?

Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.