Relat de Lady James

Lady James va a missa cada dia,

no passa per confraria, espera al portal

que la tractin com un animal mort de fred.

 

El seu barret de llana és d'un tsar esmunyedís,

que visqué feliç, que morí d'amargor;

no passà fredor, no patí com ella

en un asfalt sense alegria.

 

Estirada a les escales, jersei sobre jersei,

va abrigada a vegades, no escolta l'Agnus Dei.

No la volen a la porta, el seu posat fa por;

odien la seva ferum forta i la seva cara de dolor.

 

Estimada, vas amar totes les hores,

aquest any, de bones, a ballar no et trauran:

ni ell ni el teu amant.

Segueix, per caritat humana, pidolant amb escreix.

Relat del clàxon

És així com la ciutat canta?

Els cotxes, els autobusos i les motos barallant-se. 

Tot d’una un home intenta creuar;

mal pas el de vianants, no cenyit, no advertit.

Són traces blanques que volen ser vermelles.

El clàxon, els crits. Les amenaces que volen

entre finestres mal tancades. 

És matí d’hivern i els homes es relacionen

entre ànimes molt ferides.

Al fons, nens sense pares; mares sense nens.

Rialles i jocs al parc, pols sobre l’asfalt

guanyat un dia més després

de la mort sobtada.

Si no hi ha ganivets hi ha vida,

però encara n’hi ha, dins de butxaques,

a tocar de dits dolguts,

de camins perduts,

de somnis que esborraren

el dia, la tarda, la nit. 

A totes hores.

Relat de l'alarma

No és l'alarma, 

És el crit d'una noia.

Desesperat,

Entre sanglots,

Esgotat de dolor

I d'ensurt.

Vestit pujat

I mans al cap.

Vergonya infinita

Canviada de bàndol.

Qui l'hauria de tenir, corre;

Qui no n'hauria de sentir, plora.

Relat de les dones

Perdona, vida, per haver-te arrencat les flors

quan feies créixer la tija.

Perdona, mort, per haver-te silenciat els llavis

quan cridaves fort.

No hem sigut ni humans, 

ni animals,

ni bitxos,

ni espècies,

ni partícules,

ni àtoms,

ni ombres,

ni no-res.

No hem sigut res 

perquè ens ho hem carregat tot:

Uns ulls brillants,

una mà dèbil,

unes cames llargues,

unes cames curtes.

Hem destrossat el cor

de tantes i tantes,

que les noves ja no volen ni tenir-ne.

Hem colpejat tan fort,

que ni els homes ens sentim homes.

Perdona’ns, dona,

disculpa’ns per la nostra misèria.

Relat de les abelles

On són les abelles que no pugen, ara,

per les faldilles de les monges reservades.

On són les abelles, ara que la mel és encetada.

No hi ha antenes que puguin amb el fred,

l’esglai, el crit, l’alè.

Demanen auxili agermanades

com porugues i angoixades,

Desfetes entre la sequedat de la terra,

es miren, s’ofeguen, s’odien,

com soldats que coneixen la mort a la gleva.

La reina se les mira, joiosa, ufana.

La seva altivesa les sorprèn.

Elles, tan minses, tantes, tan poca cosa.

A cop de destral tallaran els arbres,

a cop de falç segaran els camps,

a poc a poc bategaran el buit de l’infinit.

Només les que es perdin en la memòria,

les que recordin i s’oblidin

dels records imposats per la reina,

s’alçaran altre cop belles i fortes,

per la seva condició de dones i abelles.

Relat d'esperança

Diu la veïna que els crits que se sentien aquella tarda d'hivern no eren de cap ésser humà. Al contrari, deurien ser d'animals, animals ferotges. Afegeix la senyora Josefina. Jo me la miro amb cara de sorprès. A la ciutat no veiem animals salvatges mai, ni tan sols al zoo. Recordo una vegada que hi vaig anar, recordo quina pena em feien aquells animalons tancats. No eren salvatges, ni domesticats, eren esclaus de la rutina i del malviure, engabiats i entristits. Podria pensar que es tracta d'alguna invasió, subtil o no, però prefereixo creure que no són japonesos important els seus ossos rentadors. Així que tan sols em dedico a apuntar. Apunto tot el que diu en una llibreta que vaig comprar a una botiga de xinesos. Ja la tinc molt gastada, perquè en ella hi escric tot el que em passa pel cap. Tant és si es tracta d'una llista de la compra com un poema sobre la venjança inspirat en alguna deessa grega furiosa. Algun cop, fins i tot, he provat de barrejar ambdós tipus de text. La veritat és que el resultat no ha estat del tot agradable, ni tan sols simpàtic, però com actualment tothom menja aquests fregits que no tenen ni gust ni fe, algun que altre lector li haurà semblat una paella de la més bona. La senyora Josefina em demana que li ensenyi les notes. No dubto en fer-ho mentre guardo el llapis dins de la butxaca interior de la meva jaqueta. Fa fred, haig d'anar abrigat. No duc bufanda, però n'hauria de portar, el coll se m'està irritant i, potser, acabarà sortint-me aquelles plaques blanques a la gola. Espero que no. L'última vegada que em va passar va ser un desastre: era primavera i tenia moltes aventures planificades. Tot apuntat, com no, a la meva llibreta, que en aquell temps era una altra. Però al final vaig haver d'arrencar aquelles set pàgines plenes de dibuixos, esquemes, rutes... Quin desastre, que dirien els d'allà que no se senten d'aquí ni d'allà. Però jo em sentia molt a prop de la meva llibreta, de les meves aventures, de les rutes que m'havia preparat. I al final vaig quedar-me una setmana estirat al llit. Suava com un porc. I deuria fer tanta pudor com els pobres animalons rosats quan els tenen a les granges per alimentar-los entre les seves defecacions.

Un cop guardada la llibreta i el llapis, em col·loco els auriculars i prem-ho el play del meu mòbil. Sixto Rodríguez i la seva tristesa m'acompanyen mentre aparto la senyora Josefina del meu camí. Creuo el replà i empenyo la porta, que ja estava oberta. El ferum és inhumà, el pis és ple d'una boira rara i absorbidora. Em pica tot, però no em rasco. Tinc la mirada concentrada en la recerca de l'origen d'aquella colònia podrida. Fa mesos que ningú no neteja aquella casa. En altres circumstàncies em preguntaria com pot viure algú entre tanta brossa. I dubto que d'aquí algú en pogués fer poesia, ni tan sols visual.

Amb un cop de peu tiro una capsa a terra. La meva intuïció no falla. A dins hi ha un gos podrit. El seu aspecte sembla el cor d'un home abandonat i solitari. No batega, no es mou, però segueix viu. Em trec de la butxaca un guant de plàstic. En porto sempre a sobre per poder posar benzina al cotxe sense embrutar-me les mans. Ara mateix tiraria benzina per tot el pis, encendria una cigarreta i sortiria caminant sense presses. Però en el fons d'aquells ulls perduts hi veig un gos que demana ajuda. Amb el guant posat acaricio el llom de l'animal mig mort. Passo la mà per sobre el seu llom, cap amunt, fins arribar al coll. Allà m'aturo i miro les seva boca. La llengua li surt entre les dents. Premo fort el coll. L'ofego. La llengua es mou una mica, les dents es deixen entreveure una mica més. El seu gest, però, no canvia massa. Mentre acabo amb la vida d'aquella font de podridura, penso on deu ser l'amo d'aquella cort. Seixanta segons sense moure la mà. Seixanta segons exactes per deixar aquell bistec al mateix lloc on l'he trobat. Després avanço fins a l'habitació principal, deu ser el dormitori. Allí em trobo amb dos cossos estirats sobre el llit. Un dels dos està en un estat de descomposició molt més avançat. Gairebé només està format per ossos. L'altre és ple de cucs i escarabats de ciutat. Es mouen amb rapidesa, però semblen imperceptibles si no fixes bé la mirada.

Aviat farà un any que a la Carme se li va morir el marit, des d'aleshores ningú no l'ha vista sortir del pis.

Relat d'elles, vives!

Aviat les fulles cobriran els carrers. Aviat l'asfalt serà una moqueta d'extremitats mortes. Aviat, les seves llàgrimes relliscaran per l'avinguda de la nostra ciutat més gran.

Recordo quan era petit, els crits venien de lluny, els sentia, els notava, entraven dins meu i em posseïen fins que el meu cor els expulsava amb batecs somorts que ressegaven la llum de la lluna.

De nit, les rates s'amaguen sota el clavegueram. Alguns cops deixen entreveure les seves cues, petites, movedisses, llefiscoses. Algunes vegades, se les sent bellugar-se entre la fullaraca que cobreix les reixes del pas a les cloaques.

Un esglai, un crit. Un reclam d'ajuda. És allà, al fons del carrer, on la llum il·lumina però els llums són tènues. Tres joves caminen a la vora, però no es giren, només parlen. L'espai no és anormal per qui ha normalitzat el cop sec d'una mà a la galta femella.

Un braç que s'estira, unes cames mullades, un cos sobre un toll de por. La bèstia agafa la seva presa i l'estira, l'arracona. Se sent viva, poderosa, forta. Se sent morta, víctima, fluixa. I entre tots dos no es coneix cançó que canviï el guió de les negres nits que porten llamps, trons i tot un seguit de cops coberts de morats amagats.

Pocs cotxes circulen ja a aquestes hores pels barris baixos, però tampoc pels de dalt. Diners amunt, diners avall; tant dóna les pedres dels anells quan les estrelles només escolten una sola veu, la d'elles, les oprimides, les esclaves, les que no poden lluitar contra els animals ferotges que han deixat escapar de les gàbies endimoniades.

Però sortiran rebels, vives i fortes. Totes juntes eixiran de les cambres fosques amb espelmes plenes de cera cremant, amb la veu forta de les que sempre acaben guanyant. Ens volem vives i rebels, diran!