Documents blaus. Tecles negres. Gots marrons. Només la música posa colors als objectes que usem habitualment. Pastilles blanques. Begudes límpides. Aire transparent. Una soga prement fort el coll. Algú s’ha deixat el televisor encès. Un parell d’homes canten en un idioma conegut. El so de la guitarra ofega els crits d’auxili que no volen sortir.
Van tocar el timbre, ho van fer la setmana que ve. No saben si obriran la porta, va passar fa ja tant temps que potser a hores d’ara no hi ha ningú. Escolteu la nit, demana el sord quan puja escales amunt. La manca li agafa el braç, va amb molt de compte; la barana està tan trencada com el seu cor des del dia que li van arrencar. Doctors i policies darrere de bombers i poetes. A dins del pis hi ha un incendi de paraules funestes, ningú no sap qui l’apagarà.
Al tercer segona hi vivia una família. Alguns veïns en controlaven les entrades i les sortides. Segons les bases de dades, els canvis eren constants. Segons les males llengües, la desconeixença era absoluta. No tots els documents d’identitat revelen com són les persones. No totes les persones es donen a conèixer abans de morir. El fill saltava les escales de tres en tres quan baixava, mai ningú no va patir per si queia de cap. El perill no era en els graons, potser residia entre les mans: Aquell dit anular amb el que s’unien les grapes mentre accedien al pis, aquella ungla trencada la nit salvatge del dijous.
Al bar de sota sempre es demanava un cafè amb gel, tenia pressa per fer les coses amb calma. El cambrer, de procedència xinesa, l’atenia amb tanta pulcritud que sempre acabava tot brut. Un dia se li va bellugar la mà en el moment menys adequat, la camisa es va decorar de forma inoportuna. Algunes taques són mapes per qui vol trobar els camins que mai no esperava recórrer.
L’olor de cafè , deia la mare, és nostàlgia encoberta de tristor. No recordis si no vols descobrir la veritat. No preguntis si no desitges despullar les mentides. A partir de dues mans examinant fets passats gravats en color marró, la corda penja del sostre i el cos es mou suament.
A l’estiu les orenetes tornaran a amagar-se sota el balcó. Els nius s’ompliran de vida i la música seguirà sonant al compàs del blat daurat. El vent empeny l’espiga, és el vaivé del marcapassos del trompetista del fat. El pèndul es mou sense que ningú el pugui parar; no és el rellotge, que ja s’ha aturat per a ell, és el cos extint que clama perquè algú el plori.
La pluja no pot entendre la rancúnia incessant de qui ha patit el mal. Quan obrin la porta, el xàfec no serà d’aigua ni de llamp. Algú haurà d’apagar el televisor.
