Relat del passadís

En el llarg i gris passadís que separa la verda de la lila, les dimensions es creuen i es bifurquen per sempre més. Ara tornen, ara van. Mai més no s'ajuntaran, fins que tornin a trobar-se, caminant amb pas ferm i voluntat suïcida. El coratge és fort al ritme de la melodia, quan s'obre la porta i deixa enrere un món per tots anhelat.

Ja ho tenen aquestes coses els creadors de figures de fang. Emmotlles per aquí, retoques per allà. Si el vols amb barba, uses l'escuradents. Si el vols coix, li talles una cama. Jugar a ser Déu és a la punta dels dits dels fabricants d'històries barates.

Dins del tren en moviment només espera una altra cosa, uns altres fets i una altra vida. Roba nova, perfum diferent i una esperança consentida en què tot és com un vol.

Diuen les males llengües que el tren de la mort només porta cadàvers a la incineradora. Diuen els savis literats, que per a cada mort hi ha una història d'amor. Diuen les estrelles que quan s'estima tot es veu.

I entre paraules i paraules, el cor batega tan ràpid que, a un costat i a l'altre de la via, se li acaba el camí abans d'escriure el seu últim vers.

Relat de 2019

Que el primer poema de l’any 

sigui pels versos que no vindran.

De l’aire en farem pols,

de la pols tempesta,

i quan els llamps cerquin la vida

els donarem la mort.

Relat a Maria-Mercè Marçal

M’he enamorat de les teves paraules,

enterrades dins dels llavis closos

que em duen a la mare,

que em muden de pell a amors impossibles,

que em transporten a versos glaçats inexpugnables,

que em condueixen a una mort inevitable.

Maria-Mercè, pren de mi els meus ulls,

pren la meva sang i els meus somnis;

fes-ne d’ells vista cega, vi de Judes i quimeres somortes.

Pren en mi tot el que em resti després

de fer-te l’amor sobre núvols intactes;

roba’m el sexe que no tindríem

per fer-lo encara més salvatge.

Fumarem cigarretes d’herbes que curen,

dormirem davant miralls que es rompin

en projectar les nostres pors,

parlarem fins la matinada 

de la curta vida que es viu

i de la llarga mort que es cultiva.

Després, i no ara, escoltaré

els teus verbs que cuiden totes les llunes,

me les faré meves, les dibuixaré i les pujaré

al cel per fer-les caure dia a dia.

Mare, escolta bé el cant de terra,

que en cendra et recordo

perquè era cendra viva.

Escolta bé el silenci dels meus crits,

car han vingut per salvar-nos de la vida eterna.

Relat d'actors

És només poesia, són només versos. L'escenari cau i el plom rebenta. No hi ha fusta que suporti el pes d'un actor morint-se. Però el personatge canta, brilla, il·lumina. I en aquell últim vers, just abans de les tardorenques fulles d'hivern, algú s'atreveix a qüestionar les hores moribundes de la poesia bruta.

Allà, catapultats per la sang del cos esberlat, la ferida oberta ja no raja ni un vers, ni una paraula. Boca seca i pols abatut. Els diaris en parlen, titulars a color. Fotos amb marcs i vores recarregades. Ell és mort. Ha mort altra vegada, com tantes. I demà, quan s'alci el teló, altre cop esdevindrà ell la paraula. Quan la calor li agafi el cos, la pell esdevindrà mig bruna, mig clara, robadora d'ànimes finestrals que esdevenen el seu públic fidel.

Entrades esgotades, entrades esgotades. El vailet anuncia una nit més l'èxit rotund dels actors que abandonen llurs vides, per unes hores, amb l'únic objectiu de batre el combat humà diari, la rotund i esgarrifosa pugna entre el cor i la ment, la sang i el seny, el raonament i el fang: El fang que trepitgen els actors a cada moment, cada segle, amb la seva immortalitat adquirida a través de les veus dels seus personatges.