Relat de sensacions

Les sensacions no són res:

Són mentides.

Són donades

i entregades sense rebut;

sense certificat.

Perquè en el fons

les sensacions són emocions

i les emocions són traïcions

dels pensaments

que ens duen 

pels camins més lents

i tortuosos

quan no sabem qui som

ni què fan

aquells que volem saber

qui són i què fan.

Així i tot,

les sensacions hi són:

deus ser molt feliç.

Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.

Relat de l'udol

Miquel treballava de nit, 

treballava les mentides que havia de dir. 

Faules que l’arrossegaven perdut

als cingles dels desitjos cremats. 

“No segueixIs aquest camí, 

endreça la vida, 

sigues pulcre amb tu mateix,

trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.

Si només tingués un instant,

si pogués veure la veritat davant seu:

una gota al palmell de la mà

i tot seria diferent. 

Miquel seguia sense dir res,

continuava el seu sender

lluny dels verbs que li feien mal. 

Cada nit igual, 

de matí el mateix:

una fal·làcia 

i el seu posat impassible;

un somriure que ho nega tot.

Mes els llops udolen fort,

els seus crits se senten més lluny que a prop.

Tornarà altre cop, 

ho farà ahir, demà.

I tal volta, les banderes cauran,

una a una, sense pal.

Relat de la cova

No hi havia reialme, ni cova sagrada; ni tan sols havien servit el sant sopar, però en el bar de la cantonada la cambrera els havia dut dues cerveses ben fredes. Ella tenia la mirada trista, ell ho sentia i el cor li coïa com les pedres roents a la brasa. De fons se sentia "I'll never love again" i ella li explicava entre llàgrimes tot el que significaven aquelles lletres.

No va ser la cervesa, ni l'embriaguesa del moment, ni el Diazepam maleït que el deprimia fins a caure dormit; va ser un impuls diví el que va fer-lo levitar a ell, com Siddhartha sota l'arbre.

Un cop alçat més d'un metre de terra, va treure el seu bloc de notes, mullat i estripat, i va llegir-ne unes frases, no seves, és clar:

– Aquesta nit, per causa meva, fallaràs, perquè diu l’Escriptura: Colpiré l'estrella i es dispersaran les llums de l'univers. Però quan hauré ressuscitat aniré davant teu per mirar-te de fit a fit. Aleshores ella li va contestar: – Ni que, per causa teva, jo hagués de fallar, el cert és que no et fallaré pas. En sentir això, ell li respongué: – En veritat t’ho dic: aquesta mateixa nit, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades. Llavors ella li deixà anar: – Ni que em calgui morir amb tu, no et negaré. Llavors ell va agafar-li la mà i li digué: – Segueix asseguda aquí mentre vaig allà a pagar. I ho va fer. I mentre ho feia va girar-se i en veure els gest d'ella començà a sentir tristor i angoixa.

Relat de submarins

Has tocat fons, submarí. Has lliscat pel calat del port. Sense poder ni sortir del port, has naufragat. Mira al teu voltant. Brutícia i combustible. No ets més que l'engendrament frustrat. Litres i litres de foscor llefiscosa. Les parts més íntimes embarrancades i tu sense un bon capità que et tregui d'aquí.

Has tocat el cel, pedigrí. Roda, roda. Cau avall de la muntanya i espera que ningú t'aturi. A cada metre que avances et fas més gran. La bola creix i creix i ja ningú s'atrevirà a posar-se davant. T'espera un xoc frontal, petita pedra que et fas gran, petit embolic que acabarà sent letal.

I mentre segueixen mirant el cel, els humans no veuen les estrelles cridar. Són estrelles que es van apagar, però tenaços i constants continuen creient en la veritat de les mentides. Un dia i un altre, tot gira i gira; res és com abans. Però les virtuts del vell savi les han oblidat. L'avui pel demà i l'amor per la traïció.