divendres, 2 d’abril de 2021

Relat de l'aclariment

Crec que tot aclariment mereix unes línies clares per saber què passa, però com els somnis mai no ens brinden cap oportunitat, car ens brinden només amb vi i cava del priorat, buscarem altres vies per aclarir quines són les causes que ens van dur a creuar terres i terres desertes i ermes, terrats plens de plantes malaltes i teulades sense xemeneies, per on no sortia el fum perquè no els calia cremar ni llibres ni pergamins, puix res era escrit amb la sang que brollava dels llapis que els hi havien robat un dia com avui, fa ja tants anys, quan encara no havíem nascut, ni tu ni jo, però quan la literatura era encara més dura que tota l’existència que ens podia esperar a nosaltres, els qui seríem després, un cop nascuts, encaminats a la mort, per un sender tan diferent al dels altres, però tan proper als qui ens rodejaven com dues línies rectes paral·leles; ambdues encaminades al cementiri, en cas que s’enterressin els morts un cop deixessin d’estar vius, com ens va passar a nosaltres; a qui aquí ens volgueren enterrar tot i que la nostra voluntat era molt diferent, molt llunyana, no en distància, però si en creença, perquè desitjàvem ser cremats, tant fa si junts o separats, a sobre d’una barbacoa repleta de llenya del bosc d’aquí al costat, el que ens rodeja quan plou i neva, quan fa sol i ens quedem sols, no nosaltres dos, sinó tots aquells qui venen a veure’ns per estimar-nos, segons diuen; perquè per ells estar amb nosaltres és estimar-nos, tot i que en moltes cultures estar no és estimar, seria més aviat el contrari: no estar és estimar, arribar més endavant -en el temps, en la distància, en l’amor-, fins arribar directament on volíem tu i jo: a una mort que no fos del tot segura, una mort lenta i pausada, acaronada per les lletres d’una poesia plena de melancolia i nostàlgia de l’aigua salada que ens va banyar els mesos d’estiu, abans que ens amaréssim d’alcohol i de saliva en plena traïció, tot just abans de crear aquesta maleïda IRA.

Cap comentari: