Relat de Gomorra

M'omples els ulls de tristesa,

Me'ls omples a poc a poc...

Com la boira s'apodera dels camps als afores

O la brossa regna al paradís a Gomorra.

Creure està sobrevalorat

quan el qui vol creure

deixa les regnes del cavall

mutilat, escapçat i apedaçat

per qui volia carn i va cercar

foc encès a la vall.

Hom té el que busca.

Busca l'home qui el troba.

Trobareu paraules justes

a tanta misèria;

perquè el cor ja no deixa

creure, seure i jeure

amb qui volia sang i va descobrir

llàgrimes de queixa.

Soc res infinit, multiplicat

pel buit que s'ha endut el vent

quan tu parlaves a mitjanit.

Relat de manteniment

Diuen, rumoregen, se sent, s'escolta.... que l'ascensor està a punt de caure. Quan caigui se sentirà un so molt més fort de l'habitual i deixaran de dir-ho. Ningú no dirà res. Callaran, escoltaran, per si de cas senten res, ni que siguin uns petits gemecs, uns crits sords, uns moviments sobtats, un sotrac sense compàs.

A sota, al soterrani, hi ha dos animalons. Ningú és capaç de dir si són salvatges o domesticats, però que hi són, hom n'està segur. Algú gosaria anar-los a veure, a espiar, per saber què fan. Però les claus que duen a una cambra ben petita no les té ningú més que ell, l'amo i senyor del castell.

Es truquen, a través d'un sistema complicat de comunicacions,  els dos animals. Se citen, en una hora intempestiva i plena de maldat, els dos animalons. Es despullen, es besen, es xuclen, són dos humans fent d'animalons o dos animals fent veure que són humans.

No els hi importa la brutícia del lloc, ni la soledat mal entesa entre veïns amorrats a la porta. Només hi ha una cosa que els hi interessa. A ell, deixar-li l'entrecuix ben xop, usa les paraules, la llengua... A ella, deixar-li l'entrecuix ben dur, usa la llengua, la boca...

Aviat arriba l'encarregat del manteniment de l'ascensor. Hauran de vestir-se, de dir-se adéu, de mirar-se sense haver acabat tot allò que han començat. Potser en arribar a casa, tot sols, sense la companyia mal entesa dels veïns, acabin tot allò que no haurien d'haver començat.

Relat de pastanagues

Feia ja més de vint dies que havia d’haver entregat aquell farragós relat que li havien encarregat. Feia ja més de vint dies que no menjava altra cosa que pernil barat i galetes caducades. Feia ja més de vint dies que ni tan sols no s’havia masturbat.

Per fi, aquell vespre del 4 de març, va aixecar-se de la cadira i va cridar, tot satisfet, que ja havia acabat. Amb la feina feta i enviada, va dedicar seixanta minuts a dutxar-se. Va haver de fregar fort per treure tota la brutícia que se li havia adherit al cos. Per sort, dos mesos abans, havia comprat un fregall de cuina que encara no havia estrenat. La pell se li va omplir de rascades, es va fer mal; però després de tants dies sense dutxar-se, vagant d’un costat de la ciutat a l’altre per trobar les nou muses, no va dubtar en prémer fort i arrencar-se de cop tot allò que li havia impregnat el carrer.

El cert és que no en va tenir prou i, quan es va mirar al mirall després d’assecar-se amb la tovallola, va decidir arrencar-se les primeres capes de pell amb un pelador de pastanagues. També va agafar les tisores de l’escriptori i va començar a tallar-se els pèls. Primer els púbics, després els de les aixelles, tot seguit els de la barba. No va ser suficient amb les tisores i va necessitar la navalla d’afaitar, però no només la va usar en aquests llocs, sinó que es va rapar el cap, les celles, els braços...

Quan el cos li sagnava per tot arreu es va tornar a mirar al mirall. Tenia ganes de tocar-se el seu dur membre viril, però li feia mal tot. A poc a poc havia anat deixant la seva vida fora dels papers que havia escrit.

Relat de jacuzzis

Sembla que el sabó no neteja com hauria. Hauria de fer. Hauria d’haver. Ha de fer. En tot cas, no neteja. I per molt que fregui, queda tot brut.

Els experiments del Joan queden sempre per terra, ningú no els recull. Això sí, intenta per totes totes que el fregall raspi amb força i deixi l’escena del crim neta i polida. Fins i tot quan les incidències tenen a veure amb les seves aficions. Una d’elles, aquàtica.

Va ocórrer fa uns dies, entre bombolles de ginebra i fustes de cartró. Allà dalt, amb un escenari ple de gent. L’alcohol es va apoderar del moment i, quan tots volien escampar la boira ell va decidir aturar l’escena i posar el lector en coneixement del que passava. Un dinar, uns invitats, una taula, unes begudes. Hores i hores de conversa. Després l’amfitrió proposant el que no ha de proposar, un banyet en un jacuzzi que ha instal·lat a la terrassa. Tothom accepta tot i no haver portat banyador.

Els veïns es col·loquen en posició d’observadors.  Elles es treuen els vestits i es queden amb roba interior. Tot i que els homes insisteixen, no es despullen del tot. Ells sí. No tenen cap tipus de pudor.

Després les bombolles i el sabó converteixen aquella aigua clara i transparent en una paret opaca. A sota, les mans busquen els cossos. Els cossos busquen el contacte. El contacte sorgeix i tothom dissimula. El que passa a sota tots s’ho imaginen, però es neguen a acceptar-ho. Sempre hi ha qui no rasca. Però el sabó a vegades embruta, a vegades neteja. La consciència, però, no hi ha qui la pugui rentar.

Relat de poesia

Ciutat bruta i plena,

esmorteïda fins i tot quan plou.

Ciutadans submisos

sense fe, mancats d'esperances

i cegats per llums difoses.

Cau la poesia alegrement sobre els seus rostres.

Cau la vida lentament per arrencar-los les lletres.

Els sentiments, la por, l'amor.

La sang fraternal evaporada els exilia.

No es veuen salvadors amagats

ni sota ni sobre les roques d'asfalt.

No es troben culpables confessos

entre contenidors cremats.

Els nens aprenen ràpid,

el joc és de navalla.

Les nenes cauen als seus braços

buscant la fe absent a casa.

Provarem de pintar-los de colors,

intentarem fer esbossos d'il·lusió.

Ho farem conscients de la pudor

que desprenen els anys i els dies,

les nits i les hores, que ens queden per morir.