Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?
Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.
Soc terra on s'inicia l'herba
quan l'aigua xoca contra
i a favor
del teu cos i de la meva ànima.
Soc arena humida
sota l'aixopluc dels records
i l'oblit
que em turmenta.
Deixo de ser
en mirar el sol
sense escut ni barrera
només em queda dol.
Em cou per dins
que hagis sigut incapaç
de preguntar.
Em cou per dins
que hagis confirmat
tantes coses que dubtava,
tantes coses que,
ara i sempre,
llistava als teus ulls.
Els teus ulls són felicitat,
la que dius que
t’he negat dins l’aigua
que s’endú tot
el que ens fa ser vius.
Abraça fort el foc
i crema el record
que mai no l’has volgut,
mai l’has volgut fer fort.
Quan el pou s’acaba, mires l’aigua restant i, ansiós, esperes veure el teu reflex, però només veus com el pou es fa més gran.
Sirenes que no neden, llums de cireres. Trontolla el món. Seran els revolts? Serà la llarga recta que no porta a cap lloc?
25 de l’1 del 22. Són cinc xifres que sonen com un vuit caigut sobre un toll sense fons. No el giris. Deixa’l estira’t. Els números llueixen tan llargs quan cauen. El temps sembla tan curt quan desapareix.
U és l’únic número que parla de mi. U és l’únic número que acabarà en zero per tu. Un per un, les passes s’allarguen perquè el passadís s’escurça.
No calen aplaudiments, ni postals de record, tan sols ens podem valdre d’una senzilla cançó i jeure, com feia abans, com faig ara, tot sol en un racó.
I allà dalt es veu una estrella tan llunyana i tan a prop. I aquí sota terra tot és tan fosc. No hi ha cap coet que em llanci amunt? No hi ha res que em tregui aquesta terra del damunt? L’horitzó es veu tan lluny que aviat creuré en Virgili i Dant cercant-me a mi.
