Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat de juliol

Tot l'any

ella era quatre de juliol,

No només em recordava ma mare,

sempre amb ganes de viure,

sempre amb el drama.

Ho era perquè cantava a Sandy

tan malament com ho vivia;

com si el demà no existís

i la nit durés tot el dia.

Entre música i petards

al costat de la sínia

Ballant de copes i riure,

posant el límit a la línia.

No necessitava més 

que un mes que durés tot l'any;

banyada entre sal i aigua

emmalaltia de veure-la 

com un regal, com un dany.

Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

Relat del arlequins

Soc fuster i de fusta en faig ànimes.
Crec que les meuques que naveguen
no troben onades destronades,
són l’escorpí amb el que topen
a un minut de mi. S’ofeguen.

El sol i els seus cristalls arlequins,
l’arena i la seva pols
als meus ulls, als teus ulls;
sense ulleres ni cors
ens mirem a l’albada
suada del final del camí.
És un minut perdut vora la riba,
a tocar de la gran selva
que separa la benzina
de l’aire que m’abraça.

Tornaran els anys robats
si algú els ha amagat en aquell pedal
que et duu rere meu com una ovella,
com un gos ensinistrat
sense pensar en la teva llibertat.

El pastor es gira i s’acaba l’espectacle,
surten les gales de vellut,
carícies sota la taula de l'habitacle
són qualsevol excusa per no tornar.
Tornar és perdre el temps,
tornar és acceptar la derrota
i a tu la derrota et venç.

Et sap greu, no ets cristiana,
no existeix el perdó;
però supliques tant
que el teu patiment baixa de graó.

Hi ha massa nois treballant en la mateixa direcció.
Hi ha una noia sota la muntanya esperant el seu senyor.
Hi ha un Déu que juga a cartes sobre una reixa.
Hi ha Fat bevent de la font que ja no està rajant.
Hi ha un haver que hauria de marxar
cada vegada que em vols besar.

Relat de l'amargor

Crec que era un dia de blau fosc,

horitzó mesclat de cel i mar

i les teves cames junt les meves

entrant dins la cala sense far.

 

Parla tant com vulguis,

fes créixer les paraules de cent en cent

com quan ens adormíem

l'un sobre l'altre;

no pas damunt la gespa

ara cobrint l'arena

amb la tovallola entre la gent.

 

Aquests ullets que miren desconfiada

són els que odien la confiança trencada.

Trista és la nostra vida,

amargor en tota la drecera sembrada.

 

Aquells ditets que busquen el meu llom

són els que han traït tantes vegades

no a mi, sinó el teu destí.

Creu-t'ho d'una vegada, hauria estat genial

besar-te sense estar pendent de les mirades.

Relat del balcó

Digues una paraula i estriparé la baralla. No hi ha memòria que arregli les cartes del temps. No hi ha forat que s'endugui el vent viscut. No em ratllis i beu-te el que t'he posat abans que s'escalfi.

D'un compàs alegrament mediocre en brollaran crits salvatges. Descomptant la sort i el camí esperat, la noia s'asseu a la barana del balcó. Fa un dia esplèndid, el sol llueix amb força, però una brisa suau converteix aquella escena en agradable. Els avions deuen passar per aquí dalt a molta velocitat. Els trens ja no viatgen. Provarem de sortir al carrer quan ens acabem els gintònics. El clima és agradable i no es volen moure d'allà; ni la noia ni les seves acompanyants. No van vestides i els seus veïns ho saben. Alguns adolescents es passen el dia enganxats a la barana de les seves finestres, ho fan amb els ulls oberts de bat a bat. Observant amb deteniment cada un dels moviments d'aquelles noves veïnes.

Tenim res per picar? Aquesta nit la neu serà abundant. Jo no en voldré. Sempre igual, n'has de prendre, com nosaltres. Mira el cel, creus que els avions són ocells tornant a casa? 

Les tres del migdia i els tres cossos nus estirats al sofà s'alcen per vestir-se i anar a la caça. No hi ha animals per a mi. Hi haurà el que jo digui, i tu deixa de pensar en zoològics que no estiguin aquí.

Boletes de colors i llums apagades. Un dels avions que passa per sobre del pis vola ben a prop de l'edifici. No et facis preguntes rares, que ens coneixem. Aquestes màquines voladores no són avions i tu no trobaràs el que busques.

Les nits són tan caloroses que ningú dorm vestit, per manta han trobat pells d'animal.

Sota els efectes dels narcòtics és difícil veure les estrelles. Creus que pararà de gemegar? Vull dormir. Tots tenim dret a oblidar. Sí, però si ho fa en silenci nosaltres ens oblidarem que ella està aquí. Calla i celebrem el nostre propòsit acomplert.

No hi ha avions que volin de matinada per sobre de la platja. El cel és obscur i els núvols acompanyen un nou despertar. Aquella mà no és la que esperava. Tot i que li puja de l'entrecuix aquell moment en què vol repetir. I entre cereals i analgèsics es torna a sentir el soroll de l'oblit a mans de gomes blaves.

Per cada línia esborrada, el conte n'escriu una altra amb nous personatges.

Relat de les aigües

Quan Moisès va obrir les aigües no s'esperava que, dins del diluvi letal, aquells aiguats li caurien a sobre fins ofegar-lo com si fos qualsevol peix sense bronquis ni nom propi.

Aviat les llàgrimes seran bales. Com si fos una crisàlide, la mutació esdevindrà dramàtica, però ha finalitzat a temps. 

Quan Jesús va repartir els pans no va tenir en compte que, per molta gent que l'estimés, ell era un tros de pa qualsevol, no pas el sagrat que tant predicava.

Aviat els plors seran riures. Ben al contrari del traç de Kafka en aquella habitació horrible; un cos mig mort, que es cobria amb el coixí del dol, ballarà ara la dansa de la llibertat, nu, sobre arena i pedra; sobre aigua clara i fresca; amb plaer de joventut.

El dia que va perdre la seva estrella, entre plors, va veure com un altre la va trobar. Brilla estrella, brilla, que algú et veurà.

Relat de la Sirena

El sol fugia per darrere les muntanyes i el mar quedava amb aquell color tan preciós que només saben veure els cors malenconiosos. Ell romania a la vora de l'aigua, assegut sobre les pedres, que es barrejaven amb una arena dura. Gairebé no hi havia onades, la mar era plana. Els peus se li remullaven.

Una sirena va sortir de l'aigua i va seure al seu costat. La sirena plorava i ell la volia consolar. -No pots consolar a qui has fet mal, és així; és norma divina- Va dir ella.

Ell va provar d'abraçar-la, però cada cop que ho intentava ella s'evaporava en forma de fum.

-És cert, no puc ajudar-te, no puc abraçar-te. Vaig poder fer-ho i no ho vaig fer. Deien els antics que l'home desgraciat no és el que té infortuni, sinó el que es busca i es crea el seu propi mal destí. Abans que tornis a l'aigua, abans que m'oblidis per sempre més. Petita sirena, deixa'm que et recordi el que va dir el Petit Príncep: "A la nit, miraràs les estrelles. La meva és massa petita perquè et pugui ensenyar on és. Val més així. Per tu la meva estrella serà una de les estrelles. Aleshores, t’agradarà mirar-te-les totes, les estrelles… totes seran amigues teves". Perquè el que t'he estimat, Sirena, no ho sap ningú en tot l'univers.

Relat de casualitats

Somnio tant que els somnis se’m trenquen. Aleshores el Buda es presenta i em dóna una rosa. El vent li treu unes fulles i em quedo només amb el calze.

Podries parlar, podries dir-me res, però no ho faràs, i seguiré escoltant el silenci de la brisa muda i dura. Sense estams no creixeran més roses, sense un roser florit no hi haurà jardí. A mesura que el temps passa, el jardí deu créixer a alguna altra casa. No tinc jardí, no tinc casa; hauria de mudar de somnis. Malgrat tot, em poso uns mitjons grocs i segueixo el voral cap a la platja. Qui sap si allà veuré el sol amagant-se darrere les onades.
La sorra se m’escapa entre els dits dels peus, no veig la meva rosa. Què estúpid! Només els somiatruites creuen en les casualitats. I ara, per creure en absurdes ocasions casuals, torno a estar amb la rosa sense pètals, amb el Buda sense temple, amb el cor sense brisa.

Relat de Barcelona

Correré pels teus carrerons, els que em vas prestar per provar l’aigua de València, els que em vas regalar per caure mig mort sobre l’asfalt. Ho faré com el dia que em vas acollir, enfilat a dalt del carrer més alt, al costat d’un parc on jugàvem a pilota i ara hem de pagar per fer-lo nostre.

Seràs meva, com sempre has estat de tots; dels que dormen al carrer i tenen por de mirar als ulls, dels que entren acompanyats de grums vestits de gris, dels que obren a les sis i dels que a les sis ja treballen.

Trepitjaré el teu asfalt amb força, gastant la llamborda florejada que m’enamora. Saltaré pels bancs que ens han robat els alcaldes d’esmoquin i el sector privat. 

Fumaré d’amagat al costat dels avis que reneguen dels nous veïns, un Ducados mig mullat, d’aquesta pluja que no ve mai i quan ve causa tants estralls.

Em beuré aquesta birra tan nostra que es fa a un centenar de quilòmetres d’aquí; me la beuré sol o en companyia, dependrà de la sort de parlar amb qualsevol desconegut, dependrà de si portaré un llibre sota el braç.

Sant Antoni i el Raval, dos encants purs que a poc a poc tornen a mudar, no serà ni la primera ni l’última vegada, per molt que els voltors ens l’omplin de pisos buits. La Gràcia isolada, que cada cop s’acosta més a la moneda de la Diagonal més cara. La Barceloneta del furt i la mariscada, no me la traurà ningú i tothom se l’endurà; allí seguiré esperant el somriure del iaio del bigoti ple de cervesa, el turista de tors nu i la cambrera enfadada. Bogatell és la meva platja, amb la seva aigua que em recorda la meva mare. 

De Zona Franca a Pedralbes, de la Meridiana a Les corts; Barcelona crida perquè el silenci de matinada és dur. Seran les tres i començaran els cants dels joves que es mouen del Paral·lel. Arribaran les cinc i la Gran Via donarà esmorzar als amants més soferts.

Quan el sol surti per La llotja creuaré les Rambles que ens han tacat, altra vegada, per tornar-la a netejar amb la nostra Pau.
No tindré por, ni ara ni mai; perquè tot el que m’has donat és l’acollida d’una mare que obre els braços als seus fills, vagin tapats amb vel o mig despullats i les butxaques plenes.

Relat de platja

Pren la tovallola entre el tel del mirall. Les gotes cauen i desfan la seva mirada turbulenta. Cada segon que passa, cada instant que s’esvaeix, la distància és més curta. No es veu ni rastre d’ell ni d'ella, però ambdós se senten forts agafant els mànecs de les dutxes. Cadascú el seu, amb força, amb delit. És prohibit, és sentit.

Proven de passar la mà pel vidre entelat, però no poden esborrar el que han pensat. Dos cossos nus sota l’aigua calenta, tan lluny, tan a prop.

Ai mare, que algú vingui a tancar l’aixeta, que algú aturi aquest foc roent que creix en la distància.

Cara angelical en la que s’hi amaga un dimoniet entremaliat amb ganes de jugar. Aquests ullets que s’oculten sobre unes galtes encisadores... qualsevol es desmaiaria en veure el somriure que desprenen els seus grans llavis sota del seu nassarró marcat. Ulisses lluitant amb les sirenes. No les escoltis, no les miris. Però per sota del vel que li cega els ulls, el desig la veu xopa, humida, cridant el seu nom en veu baixa.

De cop i volta els dits viatgen per posar-li bé els cabells, per baixar de les temples fines les petites i belles sines, baixen entre les selles, per recórrer aquesta cara que imanta, fins arribar al coll que l’atrau cap a l’infinit. Tot s’esborra. Tot altre cop es borrós. Però els seus llavis són al seu coll, suaument primer, a mossegades després.

S'ha llevat suat, amb febre, deu haver tingut somnis a la platja.