Relat de gotes

Dues gotes d’aigua,
calcades, idèntiques en odi,
exactes en amor.

Dues gotes d’aigua
que s’esquitxen
i es fan mal.

Pot fer mal l’aigua
quan t’omple la boca
de desitjos de dolor?

Pot ser dura l’aigua
quan la sequedat
arrebossa els llavis de sal?

Tornaran els dies
en què serem aigua,
serem dues gotes,
una dins de l’altra.
Tornaran,
però tu ja hauràs partit.
Tornaran,
i ens penedirem d’un amor finit.

Relat de dol

Dol l’aigua de la font

quan no pots abocar-hi els llavis

per sadollar l’ansiosa set de matinada.

Dol la dolça fruita madura

quan no hi ha forma d’atansar la mà

i rejovenir l’aspra boca

que ha de romandre tancada.

Dol l’aire fresc de la brisa

quan els pulmons no gosen eixamplar-se

i en ofec es queden

en veure la teva mirada.

Relat de malfactors

Les lletres de la simfonia blava era on guardava els seus tresors. Els lladres no podien treure-li res. Però un dia un dels malvats de la banda del sud va entrar a casa seva. Ella estava mig nua al pis de dalt. Feia estona que havia improvisat un acte ràpid i plaent al llit aprofitant la migdiada solitària. El seu marit només duia una samarreta blanca, ella anava completament nua i de les cames li penjaven, a l'alçada dels genolls unes calces marrons de punt. No podia parlar, tenia la boca plena i els mugrons erectes. Amb el soroll de la porta del pis inferior es va posar nerviosa i va mossegar el membre que feia estona que succionava. Ell de poc no es mor. Regirant-se per terra va maleir-la. Ni tan sols va adonar-se del perill que se'ls hi venia a sobre. Ella sí. Però els nervis van ser majors que la raó. Es va baixar les calces en lloc de pujar-se-les i, quan es va adonar que ho havia fet al revés, es va tapar les cames amb uns pantalons i a la butxaca va amagar la seva roba més íntima.

Va sortir de l'habitació amb cara de por. Li tremolaven les cames. Ni tan sols s'havia tapat els bells petits pits que, minuts abans, estaven grapejats pel seu marit. Cara a cara es va trobar amb el malfactor que profanava la seva casa. El lladre no li volia robar res, tan sols aspirava a agafar-li la mà. Però quan li va explicar això, la lluna va desaparèixer i el poble es va quedar a les fosques. Sense llum, el lladre va acaronar-li el rostre i amb pena li va dir: marxa d'aquí, no avui, sinó ahir.