Relat alat

A vegades es preguntava com portava el buit. Ho feia ajagut i dret. Caminant i quiet. Aspirava i se li posava la pell de gallina. Era amb l'únic amb qui parlava, ho feia fluixet, sense que sortissin les paraules de la seva boca. Només volent eixir aquella petita daga que se li clavava per dins.

Què ho deu fer que parli del que no vol parlar? Alguna substància podrida. Algun retrat mal eliminat. Un record en vinagre sobre el quadre.  Una frase mal assimilada. O un creixement entre quinina i vidre.

El vaig veure, per última vegada, quan creuava un pont que no existia. Sobreixia de la seva pell per saltar i trobar-se amb el mai més. La meva empatia era tan minsa que no vaig moure ni un dit. Va escapar del seu cos per tornar-se a tirar de dalt a baix, altre cop. Va rebotar i, sense que ell ho assimilés, retornava dins seu per convertir-lo, per sempre més, en un esclau del gran negre alat.

Relat del pont

Abans de tirar-me de dalt del pont he recordat quan era un nen. En aquell temps, pensava en fer-me gran i saltar més lluny que res en el món. Quan era jove, saltava com ningú de tanca en tanca. Creuava els límits de l’amor i me’n sortia sempre feliç.
Vaig odiar sempre fer-me gran i, ara que ho soc, m’odio de gran, de jove i de petit. De gran i covard; de jove i agosarat; de petit i immadur.

No he recordat aquell savi consell: si saltes, no miris enrere. No ho he fet perquè porto tot el dia plorant. No ploro per tu, ni per ningú. Ploro per no haver sigut jo. Aquell jo que tant adulaves quan em miraves als ulls i sospiraves. Aquell jo que et feia de coixí, posant el cap sobre el pit. Aquell jo que et pentinava quan remugaves. Aquell jo amb el que somiaves cada dia. Aquell jo que té tant poc a veure amb aquest forat tan profund del que no puc sortir.