Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.

Relat del teló

Matí, com si fos de nit. La llum em cega. M'ha cegat tota la nit, embriagat del no-res que suposa el buit absolut. Cauen les gotes d'aire, la suor s'ha evaporat, com els missatges constants que queien per no aixecar-se mai més. És la rosada d'un país fred que s'alça calent. Calent en l'oblit per oblidar-ho tot i no recordar el després. Fa mal la fal·làcia final, és l'únic senyal que podia enviar Zeus per arrencar de cop totes les faules rebudes. La vida és un conte, però quan te l'escriuen per riure's de tu no  tanta gràcia com si fos d'algú altre. El cop de teló ha sonat fort a l'escenari. Ningú no es creu el final, però la gent plora. És igual el que hagi passat, massa enganyifes per una història tan poc creïble. 

Ara ja ets lliure, vola alt, vola lluny de la gàbia; no cal que menteixis més.

Relat de la mascareta

Tenia la mascareta posada, això creia jo. Això creies tu, que em miraves, tu que podies. Jo no podia, però m'hauria agradat. Poder veure els teus ulls tristos, les teves mans petites, els teus dits mossegats, els teus cabells despentinats.

Però res, no hi havia forma. Em sentia desesperat, perquè tu eres allà, i jo també, i nosaltres. Mes no ens veiem. Sort que ens escoltàvem. La teva veu entrava per on podia, tan forta quan era alegre, tan fluixa quan s'avergonyia. Ens anava bé mirar-nos sense veure'ns. Abraçar-nos. Sentir-nos i tocar-nos. Cada vegada que em confessaves alguna cosa, cada cop que et senties malament per haver-me traït; els teus llavis acariciaven les meves orelles. Ens sentíem junts, units en tota la separació que ens creaves. 

Aleshores el meu cor rugia, s'enquistava, se solidificava i, amb veu tremolosa, em deies:  abaixa't la mascareta i posa-te-la bé.

Relat de frau

De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va provar de fer-ho tot, però no va fer res.

Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent, no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.

-->

La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure. No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que no arriba mai. Un final que se succeeix un  cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.

Relat de crucifix

-Crec en la veritat absoluta de Déu, en l’única opció vital que ens pot portar al cel. Crec en la personificació de les virtuts del bé, en la santificació de la bondat, en la crucifixió dels benaurats. Crec en tot el que és més del paradís que de la terra. Per això, avui, dia després d’ahir, demano als presents, tant els que siguin oients com els que restin alienats, que resin amb mi.

-Em sembla molt bé. Perquè quan un no accepta la foscor de l’avenir, quan un no vol veure la negror apropant-se, més enllà dels límits que fins aleshores li han ensenyat... aleshores és quan ha de creure en aquelles solucions fàcils i infantils, que permeten una felicitat analfabeta, però feliç al cap i a la fi.

-Digues, si no és res el que hi haurà, què existirà?

-No-res. Res de res. Ni tan sols la negació de res. Tota la vida veient coses, parlant de coses, sentint coses... és normal que ara es negui la capacitat de negar totes aquestes premisses, aquests conceptes, aquests fonaments sobre els que se sustenta el major dels enganys: la vida.

I passaren tants anys com dies,  i els dies deixaren de tenir hores. I ningú es mirà el rellotge, ni li demanà l’hora. Ni asseguda en un banc, ni fent ganxet, ni estirada al terra. Ni aquelles roses caigudes, ni els pètals de margarida caient. Ni de regar ni d’assecar. El final és aquella lletra que volies escriure fa tants anys i no la vas trobar a l’abecedari.