Aviat les fulles cobriran els carrers. Aviat
l'asfalt serà una moqueta d'extremitats mortes. Aviat, les seves llàgrimes
relliscaran per l'avinguda de la nostra ciutat més gran.
Recordo quan era petit, els crits venien de
lluny, els sentia, els notava, entraven dins meu i em posseïen fins que el meu
cor els expulsava amb batecs somorts que ressegaven la llum de la lluna.
De nit, les rates s'amaguen sota el clavegueram.
Alguns cops deixen entreveure les seves cues, petites, movedisses, llefiscoses.
Algunes vegades, se les sent bellugar-se entre la fullaraca que cobreix les
reixes del pas a les cloaques.
Un esglai, un crit. Un reclam d'ajuda. És
allà, al fons del carrer, on la llum il·lumina però els llums són tènues. Tres joves caminen a la vora, però no es giren, només parlen. L'espai no és
anormal per qui ha normalitzat el cop sec d'una mà a la galta femella.
Un braç que s'estira, unes cames mullades, un
cos sobre un toll de por. La bèstia agafa la seva presa i l'estira, l'arracona.
Se sent viva, poderosa, forta. Se sent morta, víctima, fluixa. I entre tots dos
no es coneix cançó que canviï el guió de les negres nits que porten llamps,
trons i tot un seguit de cops coberts de morats amagats.
Pocs cotxes circulen ja a aquestes hores pels
barris baixos, però tampoc pels de dalt. Diners amunt, diners avall; tant dóna
les pedres dels anells quan les estrelles només escolten una sola veu, la
d'elles, les oprimides, les esclaves, les que no poden lluitar contra els
animals ferotges que han deixat escapar de les gàbies endimoniades.
Però sortiran rebels, vives i fortes. Totes
juntes eixiran de les cambres fosques amb espelmes plenes de cera cremant, amb la
veu forta de les que sempre acaben guanyant. Ens volem vives i rebels, diran!
