Relat de meteors

La mort adverteix: Escolta els cavalls cavalcant per sobre la terra erma. Escolta els cops del ferro rompent la sorra dura. 

Allà dalt, la lluna il·lumina el seu pas entre la trista esperança d'un riu que segueix sec. Els mosquits colpegen la pell dura dels genets. L'aire du la pols entre caravanes de trens plens de morts que resen per viure. 

L'home de palla pren una caixa de fusta, de fusta corcada. La situa al bell mig del desert i inicia el càntic dels càntics. De la sang, del bon beure, del destí i de la humanitat. De tot en parla i de tot calla.

Dalt de l'altar,  es treu el barret. Se'l treu i admira el raig de llum que obceca els seus ulls. Aviat es queda cec. Tan d'hora com se n'adona, no hi veu. Es col·loca altre cop el seu barret i comença a caminar, sense saber on anar, sense saber per què ho fa.

Si us plau, cremeu-li les mans, criden els salvatges que corren amb les mans lligades. Si us plau, enceneu-li el cor i que la palla sigui ja mai més daurada! Els homes-animal, els que no poden moure els braços, però sí les cames, el rodegen, l'escridassen, l'insulten i el condemnen per sempre més. Hi has vist massa amb aquests ulls pecadors, has vist el que no hauries de veure.

Gasolina fresca sota els peus, abocada a cops de coça. Benzina que crema a prop dels talons, talons que fugen per sempre més. I enllà, el bram llunyà de la gentada-animal, no se sent tan fort com la mort que, copa en mà, dictamina "Aquella llum no és pas la llum del dia; és algun meteor que exhala el sol perquè et faci de torxa aquesta nit".

Relat d'humans

A un nen de dotze anys li tallen el cap, el degollen, li parteixen la tràquea en dos i li fan brollar tota la sang per una de les artèries caròtides.

D’acord, potser allà, dotze anys equivalen a divuit anys dels d’aquí, d’acord, tot plegat és una guerra; d’acord... d’acord, d’acord... no puc estar més d’acord en què l’home, la dona, l’ésser humà, segueix regint-se per la falta de seny. I els que tenen seny creuen tenir tant de poder que poden i volen manipular els animals humans que tenen per sota.

Actuen pitjor els de dalt? Segurament, perquè si els de dalt no continuessin amb les seves guerres, els de baix no farien l’animal. O potser sí, no sé. Però aquell nen, de dotze anys, amb mirada perduda i innocent no sap què és un Tomahawk, no sap què és la física quàntica, no ha llegit mai a Shakespeare, ni ha tingut un llapis amb el que expressar en forma de dibuix els seus sentiments. Aquell nen és la tristor de la humanitat. I l’home que aguanta el ganivet i executa el menor és el futur d’una espècie que hauria d’estar condemnada a matar-se sense ni tan sols esperar una cançó de comiat.

Aquest quadre surt del marc, surt de mare, surt de tot allò que ens han ensenyat. Es dibuixa per tot arreu i s’estén per tot el planeta mentre dones i homes i homes i dones segueixen jugant a fer veure que són feliços. Seguirem bufant espelmes, seguirem jugant a pilota. I mentrestant, la pluja que aquí aturem amb paraigües, allà serà de color vermell, plena d’odi. Ser humà és el perill més gran de tots.

Relat de sequedat

Atrapats en un cercle polar, els dos amants decideixen tancar els ulls i sortir d’aquell infern glaçat. No es volen donar les mans, no ho volen fer fàcil. La humanitat, de sempre, s’ha instal·lat en un perpetu estadi negatiu de les coses. Si per sobre de tot valorés, qualsevol ésser humà, la positivitat dels actes, de ben segur que no es complicaria tan l’existència. Ara bé, potser aleshores no seríem uns personatges tan excèntrics i les místiques casualitats  desapareixerien.

En tot cas, tornant al moment dramàtic que viuen aquelles dues persones que no poden sortir d’aquell cercle viciós, sentim un sentiment de culpa tan aferrat a la nostra cultura que no ens queda altre remei que plorar i agenollar-nos. Ens quedem en la postura del sumís, suplicant a no se sap qui que faci no se sap què. Ho fem esperant que aquelles dues persones, que ni sabem d’on vénen ni què feien allà, se salvin i aconsegueixen eixir del fred círcol de la rutina.

La decisió dels dos humans la prenen els oients, els lectors, els espectadors. Aquests últims els empenyen fins a fer-se seves les teories d’altres. Tothom, amb força, demana que ho aconsegueixin. Però en tota funció, hi hagi o no actors, personatges, decoració, lectors, públic, o membres externs de la vida en sí, l’autèntica víctima s’asseu en el seu amagatall perdut, dins dels somnis que fugen de la inconsciència. Per a cada paraula, un somni propi menys, i un món oníric, d’altri, més.