Atrapats en un
cercle polar, els dos amants decideixen tancar els ulls i sortir d’aquell
infern glaçat. No es volen donar les mans, no ho volen fer fàcil. La humanitat,
de sempre, s’ha instal·lat en un perpetu estadi negatiu de les coses. Si per
sobre de tot valorés, qualsevol ésser humà, la positivitat dels actes, de ben
segur que no es complicaria tan l’existència. Ara bé, potser aleshores no
seríem uns personatges tan excèntrics i les místiques casualitats desapareixerien.
En tot cas, tornant
al moment dramàtic que viuen aquelles dues persones que no poden sortir
d’aquell cercle viciós, sentim un sentiment de culpa tan aferrat a la nostra
cultura que no ens queda altre remei que plorar i agenollar-nos. Ens quedem en
la postura del sumís, suplicant a no se sap qui que faci no se sap què. Ho fem
esperant que aquelles dues persones, que ni sabem d’on vénen ni què feien allà,
se salvin i aconsegueixen eixir del fred círcol de la rutina.
La decisió dels
dos humans la prenen els oients, els lectors, els espectadors. Aquests últims
els empenyen fins a fer-se seves les teories d’altres. Tothom, amb força,
demana que ho aconsegueixin. Però en tota funció, hi hagi o no actors,
personatges, decoració, lectors, públic, o membres externs de la vida en sí, l’autèntica
víctima s’asseu en el seu amagatall perdut, dins dels somnis que fugen de la
inconsciència. Per a cada paraula, un somni propi menys, i un món oníric, d’altri,
més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada