No sempre, però a
vegades, quan les cames estan estirades de punta a punta en horitzontal, mentre
el cos s’erigeix recte perpendicular a elles, el món deixa de girar. Heu vist
mai com funciona una brúixola? Els punts cardinals en pla, l’agulla movent-se
per sobre. Roda d’un costat a l’altre el tronc corporal, allargant els braços
per tocar els extrems inferiors. La suor caient lentament pel front. Els
cabells lleugerament humits. Els músculs
entovats. La serenor de l’absència de soroll. La lluna impassible mirant la ciutat. La tranquil·litat en l’exercici.
L’olor corporal
demanant a crits que ell s’apropi i s’estiri a sobre seu. Cos damunt del cos.
Les cares de ben a prop. Les mans agafades. Respiració profunda i pausada. Se sent el
remor del tràfic de la ciutat. En breu la tempesta començarà. Potser no estan
preparats, ni porten paraigües, ni han demanat raure sota l’aigua punyent. Però
gaudeixen del moment d’incertesa, fins que es deixen anar les mans, tanquen els
ulls, els tornen a obrir...
La samarreta
blanca fuig del cos com ho fa la gasela davant del guepard. Conscient de que la
seva cursa només porta a un lloc. La blanca pell radiant per tot l’espai
contrasta amb el negre de la seva roba interior. Animals corrent, animals
jugant, animals salvatges despullant-se i rebolcant-se pel terra. Les mans
volen com les aus a la selva, de branca en branca, observant tot el que tenen
davant, tocant allò que fa temps que es deleixen per acariciar.
Completament despullats,
els besos són tant humits que el control de l’exercici principal ha esdevingut
el caos. L’ordre i la serenitat han donat pas a les turbulències, els excessos.
Com els sotracs de l’avió, els dos cossos es colpegen l’un contra l’altre. La
columna balla de costat a costat. El cap reclinat. La llengua sobre el mentó. No
existeix la calma. S’ha acabat el ioga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada