Sota un vestit
negre es va encendre el foc. No hi havia bombers que poguessin aturar aquell
incendi. En poca estona es va cremar l’edifici i els de l’asseguradora van negar-se
a pagar res. Entre els seus arguments n’hi havia de curiosos. Era la segona
vegada que aquell lloc s’omplia de flames; si bé l’altre cop va ser més
terrorífic, amb morts entre la música. Una altra de les seves excuses podria
titllar-se de memorable: per què haurien de pagar res ells, si tothom sabia qui
eren els piròmans?
Inusualment plou sobre paraigües tancats. Obrir-los comportaria acceptar una pluja sanadora, freda, que apaivagués tot el que toqués.
Sense edifici
arreglat, els dos incendiaris no van poder-se trobar mai més. Van navegar
durant anys per camins oposats, recordant aquell moment tan especial, en el que
un duia un encenedor i l’altre un bidó de benzina. Els cossos rostits, el
vestit encès. En un passatge llarg es van cremar les mans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada