Relat de líquids

El meu nom és Joe Roberts, però no treballo per l’estat, ni sóc sergent de policia. De nit treballo netejant una fàbrica dels afores de la ciutat. De dia dormo, menjo i m’emborratxo. Sembla difícil posar-se a escriure aquestes línies en un estat sobri, des que el meu pare va morir que ho intento; però no hi ha hagut forma.

De petit, ell i jo jugàvem sense parar, ell tenia permisos llargs de la marina, jo deixava d’anar a l’escola per poder tirar la pilota a cistella. Hores i hores junts, botant aquella pilota perquè jo arribés a ser algú. Podien ser les quatre de la tarda o les tres de la matinada. No ens importava que els veïns sortissin a renyar-nos, ell sempre tenia una excusa preparada. Un partit a preparar, un acte important pel poble… sempre tenia paraules per totes les crítiques que rebia.

Quan vaig fer els setze tenia l’oportunitat de la meva vida, em van cridar de la capital per jugar a l’equip de la Universitat. Podia començar a guanyar-me la vida i deixar per sempre més uns estudis que no em servien de res. Era el moment esperat pel meu pare, el que ell havia somniat des que ens vam quedar sense la mare. Però el dia en el que havíem quedat amb els negociants tot es va girar. El meu pare no va aparèixer per casa, estava a la cantina, reunit amb una ampolla de litre i mig de ginebra. Si ho hagués sabut, juro per la mare que hauria anat corrents fins allà, hauria fet aquells cent quilòmetres de distància saltant a tota velocitat. Però no, no ho vaig fer. Jo estava preocupat. Tenia el cor encongit i les llàgrimes a punt de saltar galta avall.
Ahir per la nit, mentre passava el tiràs per la planta tres, se’m va caure un litre d’un desinfectant dins d’un contenidor que hauria d’estar tapat. Maleït dimoni! Per què nassos vaig haver de fer-ho. La meva feina no té cap secret, no calen estudis ni grans pretensions. Començo per la planta superior i vaig baixant fins arribar a l’entrada principal. En totes faig el mateix. Primer passo el tiràs, després omplo la galleda amb un parell de desinfectants (sí, amb guants, perquè són molt forts), uso la baieta de pal amb el líquid que he preparat i, finalment, buido la galleda als lavabos del fons del passadís. Qualsevol podria fer la meva feina, per això la vaig escollir. No tinc estudis, no sé fer res que requereixi una tècnica precisa. Això és bo per mi. Però ahir, ahir anava begut, com sempre, o més; no ho sé. La pitjor hora de feina és la primera, perquè vinc directament del bar. A vegades, si vaig molt torrat, passo per la dutxa de la fàbrica d’aliments escolars i em trec les collonades. Ahir no ho vaig fer. Pensava, de veritat ho dic, que anava tan pet com les altres vegades, no pas més. Ara me’n penedeixo, però ja sé que no servirà de res. Aquest matí han mort 50 nens intoxicats per culpa meva, de res poden servir unes línies de disculpa, ho sé. Però senyor jutge, abans d’enviar-me a la llitera per rebre el fluid letal en xeringa, tingui en compte que, quan jo era nen, també van ruixar la meva vida amb un líquid que no em corresponia.

Relat de bastons

Ja fa estona que estic despert. Aquesta nit ha estat complicada. M’he desvetllat moltes vegades, gairebé un cop per a cada hora. M’afaitaria, però no tinc forces, així que em vesteixo sense dutxar-me i surto de casa.

Són les vuit del matí i baixo al carrer, un home està fent un cafè a la terrassa del bar. El xinès que regenta la cafeteria li ha servit el que ha demanat amb una galeta de regal. Ni tan sols s’han saludat. Però crec que cada dia es veuen i tenen el mateix tracte. L’home es beu a poc a poc el cafè, no té pressa. Qui pogués asseure’s al seu costat i admirar la gent passar. Una ciclista s’atura a prop de les taules, porta una faldilla curta que deixa entreveure tant com un pugui imaginar. M’aturo i observo l’home del bar, té la noia davant, jo haig de marxar, però m’encantaria quedar-me allà, assegut, veient aquella preciosa donzella, esvelta, jove, sensual.

Quan emprenc la marxa, escolto com dos nois s’esbatussen a l’altre costat de la vorera. Usen els punys, com poden, a ningú no se li escapa que deuen anar torrats, si més no així ho evidencien els seus moviments en fals. La vida al carrer és constant. Es tracta d’un observatori gegant. Si un vol, pot agafar un microscopi i analitzar aquells animalons que naveguen pels tolls de pixums podrits. O, d’altra banda, és possible no prestar atenció a res i veure-ho tot, com una imatge panoràmica, on tot un seguit d’accions ocorren a la vegada. El circ és el carrer, qui pogués aturar-se i veure-ho tot.

Abans d’entrar al pàrquing, tinc un sentiment de nostàlgia que no puc controlar, m’aturo altre cop i miro enrere, veig l’home del bar, és un espectador de luxe. I mentre sento enveja per tot el que veu, ell s’aixeca i pren un pal blanc que reposava al seu costat. A cops de bastó abandona el bar, ha deixat els diners a sobre de la taula, en un plat del que mai ha vist el color.

Relat d'estirats

Al Carrer Del Marqués fa temps que ningú no diu la paraula sagrada. A dalt de tot, aquella dona seriosa vigila els vianants i espera que esdevingui res diferent i sobrenatural. Ho espera comptant les hores que passen, una rere l'altre, en aquell vell rellotge que té just davant. Maleïda persona la que va col·locar-lo allà, en front seu. Res pitjor que un tic-tac incessant i etern per qui el seu moviment és estàtic.

Mentrestant, a ras d'asfalt, la vida no és tan lleugera, i alguns es deixen endur per l'aroma d'un beuratge salvatge. Alguns nois passen les tardes comptant les pedres del carrer, d'altres es beuen tot el que poden entre les parets vermelles del pecat. No tothom és ben vist dins d'aquell petit local ple de brutícia i perdició. Parelles que no ho són s'acaronen i desitgen que no entrin per la porta les seves dones. Homes que fan de dona i homes que fan de nens. La música acompanya aquell licor infernal que serveixen quan s'inicia la nit.

Altre cop a fora, la dona estirada a la cantonada observa els turistes perduts. Amb les mans ocupades pels grans mapes que porten, no pensen en veure més avall dels seus genolls. Ell ho veu quan s'asseu al banc trencat. Ho veu i no fa res per evitar-ho. Qualsevol cosa seria estèril, pensa. Ni que ara hi anés, ni que ara els hi expliqués, res no canviaria. Ahir era ella, dempeus, passejant per Dublín. Ara són ells, perduts per Barcelona. L'ordre canvia tan ràpidament que no pot pensar en res més que en les seves mans. Se les mira i recorda com eren abans, quan no tenien arrugues ni la pell era aspra.

Caminarà una altra nit de cantonada a cantonada. Sense avançar més enllà del seu terreny, sense allunyar-se del seu portal. Pujarà a casa ensopegant amb els graons. Li costarà trobar les claus i, de ben segur, caurà a terra abans d'aconseguir arribar al llit. Estirat al terra del passadís veurà com tot gira al seu voltant. Les parets es mouran, el sostre marxarà, els mobles fugiran i les rajoles seran més fredes que mai.

Amb els pantalons mullats i el cabell brut, recuperarà el seny quan la llum del sol impacti contra les seves parpelles gastades. Veurà uns homes de bé assenyalant-lo, veurà les seves mans a Dublín, a Roma, a Barcelona... Estirat i sense saber ni si és avui o demà.