Relat del toc-toc

Toc, toc. Algú truca. Fa estona que dormia i no vull aixecar-me. Qui nassos gosa destorbar-me?
Fa ja massa temps que soc aquí dins, no he comptat els anys, ni els dies, però sí les idees. Hauré de fer força i empènyer, com quan empenyia aquells imbècils a saltar pels singles. No em cal massa força, però sí que noto que no estic en forma. El destorbador continua picant i jo no tinc paciència. Què voldrà? M'està impacientant. No és fàcil aixecar una tapa plena de claus.

Sento música provinent de l'exterior. Estan fent una festa o què? No estic per tarats que vinguin a robar-me. Ja els hi vaig dir als últims que només porto mala hòstia a sobre; ni tan sols amb roba em van voler enterrar.

A sobre la música és insuportable, com si vingués de sota de la terra. Quina estupidesa! Si de sota de la terra en surto jo i no hi ha pas cap soroll ni so.

Per fi rebento les fustes i puc veure, entre les làmines la cara d'un gos assedegat. Collons, es deu pensar que això és un pou i ve a beure aigua. Amb destresa aconsegueixo treure tota la tapa a trossos i m'incorporo com puc. Fa massa temps mort. Ningú al voltant del gosset aquest. Té cara de dòcil, però mai me n'he refiat dels animals, es comporten molt millor que els humans, i això em fa mala espina. L'acaricio i ell em llepa la mà. Si al final serà un bon jan i tot. Veig que té paparres enganxades al seu cos. Ningú no l'ha rentat i els seus cabells resten enganxats amb ronya eterna.

De cop em mossega i crido. Crido tan fort que els companys de cementiri s'aixequen. Feia molt de temps que no deia ni piu. Haver-ho fet de cop em crema la gola. Noto les cordes vocals trencades. Tinc el braç sagnant i les seves dents enganxades mentre em calava la mirada. Intento desfer-me de la seva boca, però no puc. Els seus ullals són molt més forts que els claus que em tenien aquí prostrat.
Estava mort i tranquil i, sense demanar-ho, el gos va aparèixer només per matar-me.

Relat del carnisser

Estimada mare,

sempre hi ha una època en que començo a girar sobre mi mateix i m’enduc per davant tot el que es troba al meu costat. Són dies difícils. A la televisió en diuen tornado, el meu metge en diu brot psicòtic. 

Ara em tenen lligat de mans, estirat en un llit que no és el meu, vestit amb una bata aspra i tancat en una sala blanca. Fa dies que provo de sortir, però no n'hi ha forma. Suposo que quan passin un parell d’hores tornaran a venir aquells jovenets amb les xeringues. No tinc res en contra seu, però m’agradaria clavar-los una queixalada a la cuixa, arrencar-los les orelles i tallar-los els dits un per un. Deixant que es dessagnessin i usar la pintura per decorar aquesta trista cambra.

Crec que ni tan sols provaria d’escapar. Sóc prou conscient que allà fora no em vol ningú. No tinc cap mena d’intenció de seguir lluitant en una selva que no és la meva. Però, tot i això, aquests nois de les bates blanques, haurien de pagar car els seus excessos. N’hi ha un que s’aprofita i, quan ja tinc el cos mig adormit, quan començo a no notar les cames, sempre torna a la cambra i em llepa els dits. 

Diu el doctor que jo he fet coses dolentes, que no és normal tenir tan poca empatia pels cor que he destrossat. Deu tenir raó, però a cas no tinc dret a gaudir de la carn humana?

Relat d'horaris

L’home del temps ja fa dies que parla de l’onada de calor que s'està vivint al país. Al número vuit del Carrer Aldruin viu la família de la Martune, una dona de trenta anys que va ser mare quan només en tenia divuit. El seu marit, el Petrun, i la seva filla, la Bindri, han sopat mentre ella acabava de netejar el bany. Normalment sopen junts, però avui ella no tenia gana, així que ha aprofitat per deixar la casa ben neta. En acabar, tots tres han fumat al costat de la finestra que tenen enfocada al parc. És un parc gran, ple d’arbres, ple de gent tot el dia i tota la nit. No parlen quan fumen, tan sols fumen. Al parc també hi dóna la finestra de l’habitació dels pares. La filla, per la seva banda, dorm al sofà del menjador.

A poc a poc el soroll del carrer va minvant, fa uns vint minuts que dormen. Bé, podríem dir que fa uns vint minuts que intenten dormir. La calor és angoixant. Jeuen destapats, només amb roba interior, i amb la finestra mig oberta. L’obririen del tot, però a la plaça hi viuen uns rodamons que tot sovint fan molt escàndol. La ciutat on viuen sempre ha tingut gent dormint al carrer, però amb la crisi que hi ha ara mateix, els sense llar s’han multiplicat.

La Martrune i el Petrun tenen sort i encara tenen feina, amb sous mísers i horaris infernals, però poden pagar el lloguer d’un pis petit i les quatre coses bàsiques per mantenir-se dins de l’estàndard bàsic de la societat.

A mesura que avança la nit, els cotxes que passen són cada cop menys. Però avui els ocupants de la plaça estan més divertits que de costum. Alguna baralla, riures, crits. Les ampolles de cervesa buides serveixen, fins i tot, de projectil quan algun d’ells s’enfada. Ara mateix, una dona de les que viu allà aprofita per seure a la parada d’autobús, amb prou feines s’aguanta asseguda. Però, per sort, al seu costat apareix un dels seus amics. Els dos asseguts al groc banc, com si esperessin un bus que no ha de passar mai. Ella l’insulta, ell la tranquil·litza, i mentre ho fa posa la mà per darrere seu i li va baixant els pantalons. Amb prou feines ella se n’adona. I quan n’és conscient li diu que pari. Potser són parella, potser no. Potser ho són quan van beguts, potser no. Ella es cansa, s’aixeca i camina cap a una cadira d’aquestes que l’ajuntament ha clavat al terra. Intenta asseure, però els equilibris d’un embriac no són com els d’un malabarista. Tres, dos, u... la dona, que porta els pantalons per sota de les natges, cau a terra de morros. Ni plora, ni riu, ni es queixa. Es queda amb el cul a l’aire i els llavis sagnant. Per sort, el seu amic s’acosta i l’agafa, com si fos un sac de patates. Ella, aquesta vegada, no l’insulta ni li demana que pari. No fa res, ni diu res. Ell se l’endú al mig de la plaça, on tenen un matalàs ple d’orins. La deixa anar allà a sobre, li puja els pantalons i la deixa dormir. Els seus companys riuen. I a dalt, al pis del Petrun, la parella intenta dormir. Però no hi ha forma d'aconseguir-ho. La calor i els crits són mal aliats.

Després de renegar, el marit s’alça del llit, crida per la finestra, com si els rodamons el poguessin sentir. Però no és així, tenen una ràdio a tot volum i fan xerinola. És impossible que l’escoltin. La Martune s’avergonyeix del seu home i el renya. Però no ha estat una bona idea. Tres, dos, u... la dona, que només porta unes calces barates de cotó, rep una bufetada que la deixa mig estabornida.

A poc a poc el soroll del carrer minva encara més, la parella intenta dormir; però els rodamons continuen cridant. Un dels integrants del grup s’ha posat al costat de la dona que dormia al matalàs i l’ha intentat despullar. No ha estat bona idea. Aviat han volat ampolles de vidre, pals i tota mena d’objectes. Val a dir que la baralla ha acabat amb abraçades i petons entre tots ells, i la dona sense llar dormint amb els pits al descobert.

Sembla que el Petrun aconsegueix evadir-se del soroll exterior i es calma, però la dona trenca el silenci. Plora. Ell l’abraça, però ella el refusa. El marit s’aixeca i truca la policia perquè vinguin a treure els rodamons. En algun moment o altre vindrà una patrulla, diu ell.

Mentre no ve, la parella intenta dormir i els rodamons segueixen cridant. Com tots dos estan suant, ell s’alça i obre la finestra. En tornar al llit, ella l’abraça i l’acaricia. No es besen, però ella li agafa el membre i el treu fora dels calçotets pel lateral. Ell intenta dormir. Ella intenta masturbar-lo. Al final ho aconsegueix i ell es corre. La Martune es torna a girar, s’estira i intenta dormir. Ell ni tan sols es neteja, es guarda el membre dins dels calçotets i tanca els ulls.

Un cotxe de la policia està aparcat sobre la vorera. Dos agents parlen amb els rodamons. No els multaran, perquè saben que no poden pagar. Els hi demanen que baixin el volum i marxen.

El silenci dura uns deu minuts mal comptats. Durant aquesta estona els pares de la Bindri intenten dormir, però quan els rodamons tornen a cridar es desvetllen altra vegada.

El Petrun s’alça del llit amb calma, es posa uns texans, es guarda un ganivet de cuina a la butxaca i baixa al carrer, descalç i sense samarreta. Tres, dos, u... un dels rodamons és mort. El Petrun puja altre cop al pis, entra a l’habitació, col·loca el cap del sense llar a la tauleta del costat del llit i es posa a dormir. Bona nit.

Relat d'acudits

Vam passar molta estona rient, tanta que a ella li va faltar aire. Vaig provar de fer-li el boca a boca, per ajudar-la, però no va voler. Va morir per falta de respiració.

Avui és el judici, no sé què dir-li al jutge, ni als seus familiars; jo vaig provar de salvar-la, vaig fer el que hom hagués intentat fer, com a mínim va haver-hi intenció, bona fe!

Però avui sóc l’acusat. Volen dir-me assassí, tenen ficat a dins del cap que jo la vaig voler matar. Explicaran que els meus trucs verbals i les meves capacitats gestuals són armes per acabar amb la vida de qui vulgui. Em volen tancar per sempre més. Diran allò de: “vostè no és digne, vostè és un perill per a la societat”. Com a mínim em tractaran de vostè una estona, perquè quan surti del jutjat, camí de la furgoneta que m’haurà de dur a la presó, els allí assistents, gent que ni la coneixien, em cridaran, m’insultaran, em tiraran fruites podrides i faran tot el possible per humiliar-me.

Faré, crec, allò que cal fer, allò que he vist fer a d'altres acusats; però jo no sóc un assassí! Demanaré que em tapin la cara amb un jersei, potser el meu, potser el d’algú altre; però no estic segur que ningú me’l vulgui deixar. Caldrà veure què fa el meu entorn, si em gira l’esquena, si em nega una simple peça de roba, si em repudia i s’afegeix al costat dels que criden i insulten.

“Assassí, assassí!”, exclamaran sense haver sentit cap mai dels meus acudits.

Relat de carters

Segons quin dia de la setmana és, no resulta en res, o resulta en tot. La suma és complicada, però sempre ve de la mateixa manera; un número, un signe i un altre número.

Cristof i Killian seuen a les cadires de plàstic de la sala d’espera de l’Hospital de la Comarca. No es diuen res. No es miren. Capcots, respiren profundament. Pel seu voltant passegen familiars i amics d’una persona que ha estat apunyalada. Els nervis corren a flor de pell, llàgrimes, crits, “venjança”, clama un dels que no para de moure’s dins del recinte. Ha sigut a mitja tarda, quan el bar Tomeu estava ple de gom a gom. Els cambrers, com de costum, es queixaven que no podien passar. Un dels clients anava passat de voltes, s’ha enfadat en sentir un comentari grotesc i ha començat una trifulga de les bones. Quan tot ha acabat, l’amo del bar s’ha quedat netejant el terra i arreglant els desperfectes. Aleshores ha trucat a la porta un carter, se suposava que portava una carta per a un veí, però que aquest no contestava quan trucava al timbre. Els dos han estat xerrant fins que, de cop i volta, el carter ha vist com el veí s’acostava a la porta. Ha sortit corrents, ha tret un ganivet de la butxaca i li ha obert l’estómac com qui obre el bacallà, abans de fer-lo al forn o a la cassola.

Cristof es gira i mira Quillian. No li diu res. Torna a abaixar el cap i tanca els ulls. Quillian aixeca la mirada i prova de veure-hi a través d’una finestra que resta al fons de la sala. És massa lluny, no hi veu res.

Un metge, vestit amb el típic uniforme verd, entra per la porta principal, s’acosta a Cristof i Quillian i els prega que l’acompanyin. Entren tots plegats a una sala annexa. S’asseuen. Les cadires són més còmodes que les de l’altre lloc, però les parets són més grises i això comporta sentiments més foscos. Cap dels tres diu res mentre prenen possessió del seu lloc. Al mig, una taula de plàstic, rodona. El metge treu un bolígraf de la butxaca de la seva camisa. Agafa els papers que duia a una de les mans i comença a dibuixar. L’escena continua sense cap so esdevenint paraula. El doctor es concentra amb el seu traçat, Cristof i Quillian observen el dibuix. La tècnica que usa el metge la va aprendre en un curs a distància ara farà un any. No li va costar massa diners, però sí molt de temps. Va haver-hi d’invertir moltes hores en treballs i exàmens, que acuradament havia d’embolicar i enviar per correu. Va ser en aquella època que el doctor va conèixer el carter del ganivet. Si no fos per l’eficiència d’aquest últim, de ben segur que la meitat dels seus treballs no haguessin arribat als professors.

Relat de trens

Viatjo en tren a partir de les dues de la matinada. No agafo sempre el mateix vagó, sinó que canvio sovint, de forma expressa, buscant noves ànimes que destruir. Aprofitant la foscor de la nit m’atreveixo a sortir de la meva cabina i vagar pels passadissos. Cerco portes obertes, persones que dormen, vides perdudes. No tardo massa en trobar allò que se’m posa al cap. Qualsevol oportunitat és bona per executar les meves dots sigil·losament.

Ahir mateix, quan el revisor va exigir-me que li donés el bitllet, vaig acariciar-li la mà i li vaig ficar a la solapa de l’americana que els hi compra l’agència ferroviària. Després, al quedar-me sol altra vegada, vaig sentir els seus crits. Es retorçava per terra del passadís. Cridava i demanava auxili. Uns passatgers van aproximar-se corrents per ajudar-lo. Massa tard. Per la boca només li sortia sang. Acabava de morir.

Avui, sense anar més lluny, resto a la cadira dels acusats. Un jutge m’assenyala i diu que sóc culpable d’aquella i de tantes altres morts. Jo no tinc cap intenció de negar-ho, tampoc ho afirmaré. Però abans de què s’atreveixin a fer d’àrbitres de la vida, m’agradaria recordar-los que ells, amb el seu dit ple de culpa, tenen les mans més tacades de sang que jo.