Relat d'horaris

L’home del temps ja fa dies que parla de l’onada de calor que s'està vivint al país. Al número vuit del Carrer Aldruin viu la família de la Martune, una dona de trenta anys que va ser mare quan només en tenia divuit. El seu marit, el Petrun, i la seva filla, la Bindri, han sopat mentre ella acabava de netejar el bany. Normalment sopen junts, però avui ella no tenia gana, així que ha aprofitat per deixar la casa ben neta. En acabar, tots tres han fumat al costat de la finestra que tenen enfocada al parc. És un parc gran, ple d’arbres, ple de gent tot el dia i tota la nit. No parlen quan fumen, tan sols fumen. Al parc també hi dóna la finestra de l’habitació dels pares. La filla, per la seva banda, dorm al sofà del menjador.

A poc a poc el soroll del carrer va minvant, fa uns vint minuts que dormen. Bé, podríem dir que fa uns vint minuts que intenten dormir. La calor és angoixant. Jeuen destapats, només amb roba interior, i amb la finestra mig oberta. L’obririen del tot, però a la plaça hi viuen uns rodamons que tot sovint fan molt escàndol. La ciutat on viuen sempre ha tingut gent dormint al carrer, però amb la crisi que hi ha ara mateix, els sense llar s’han multiplicat.

La Martrune i el Petrun tenen sort i encara tenen feina, amb sous mísers i horaris infernals, però poden pagar el lloguer d’un pis petit i les quatre coses bàsiques per mantenir-se dins de l’estàndard bàsic de la societat.

A mesura que avança la nit, els cotxes que passen són cada cop menys. Però avui els ocupants de la plaça estan més divertits que de costum. Alguna baralla, riures, crits. Les ampolles de cervesa buides serveixen, fins i tot, de projectil quan algun d’ells s’enfada. Ara mateix, una dona de les que viu allà aprofita per seure a la parada d’autobús, amb prou feines s’aguanta asseguda. Però, per sort, al seu costat apareix un dels seus amics. Els dos asseguts al groc banc, com si esperessin un bus que no ha de passar mai. Ella l’insulta, ell la tranquil·litza, i mentre ho fa posa la mà per darrere seu i li va baixant els pantalons. Amb prou feines ella se n’adona. I quan n’és conscient li diu que pari. Potser són parella, potser no. Potser ho són quan van beguts, potser no. Ella es cansa, s’aixeca i camina cap a una cadira d’aquestes que l’ajuntament ha clavat al terra. Intenta asseure, però els equilibris d’un embriac no són com els d’un malabarista. Tres, dos, u... la dona, que porta els pantalons per sota de les natges, cau a terra de morros. Ni plora, ni riu, ni es queixa. Es queda amb el cul a l’aire i els llavis sagnant. Per sort, el seu amic s’acosta i l’agafa, com si fos un sac de patates. Ella, aquesta vegada, no l’insulta ni li demana que pari. No fa res, ni diu res. Ell se l’endú al mig de la plaça, on tenen un matalàs ple d’orins. La deixa anar allà a sobre, li puja els pantalons i la deixa dormir. Els seus companys riuen. I a dalt, al pis del Petrun, la parella intenta dormir. Però no hi ha forma d'aconseguir-ho. La calor i els crits són mal aliats.

Després de renegar, el marit s’alça del llit, crida per la finestra, com si els rodamons el poguessin sentir. Però no és així, tenen una ràdio a tot volum i fan xerinola. És impossible que l’escoltin. La Martune s’avergonyeix del seu home i el renya. Però no ha estat una bona idea. Tres, dos, u... la dona, que només porta unes calces barates de cotó, rep una bufetada que la deixa mig estabornida.

A poc a poc el soroll del carrer minva encara més, la parella intenta dormir; però els rodamons continuen cridant. Un dels integrants del grup s’ha posat al costat de la dona que dormia al matalàs i l’ha intentat despullar. No ha estat bona idea. Aviat han volat ampolles de vidre, pals i tota mena d’objectes. Val a dir que la baralla ha acabat amb abraçades i petons entre tots ells, i la dona sense llar dormint amb els pits al descobert.

Sembla que el Petrun aconsegueix evadir-se del soroll exterior i es calma, però la dona trenca el silenci. Plora. Ell l’abraça, però ella el refusa. El marit s’aixeca i truca la policia perquè vinguin a treure els rodamons. En algun moment o altre vindrà una patrulla, diu ell.

Mentre no ve, la parella intenta dormir i els rodamons segueixen cridant. Com tots dos estan suant, ell s’alça i obre la finestra. En tornar al llit, ella l’abraça i l’acaricia. No es besen, però ella li agafa el membre i el treu fora dels calçotets pel lateral. Ell intenta dormir. Ella intenta masturbar-lo. Al final ho aconsegueix i ell es corre. La Martune es torna a girar, s’estira i intenta dormir. Ell ni tan sols es neteja, es guarda el membre dins dels calçotets i tanca els ulls.

Un cotxe de la policia està aparcat sobre la vorera. Dos agents parlen amb els rodamons. No els multaran, perquè saben que no poden pagar. Els hi demanen que baixin el volum i marxen.

El silenci dura uns deu minuts mal comptats. Durant aquesta estona els pares de la Bindri intenten dormir, però quan els rodamons tornen a cridar es desvetllen altra vegada.

El Petrun s’alça del llit amb calma, es posa uns texans, es guarda un ganivet de cuina a la butxaca i baixa al carrer, descalç i sense samarreta. Tres, dos, u... un dels rodamons és mort. El Petrun puja altre cop al pis, entra a l’habitació, col·loca el cap del sense llar a la tauleta del costat del llit i es posa a dormir. Bona nit.