Relat dels túnels

Fa estona que intento sortir del passadís que porta del meu edifici al de davant. Un veí m'ha dit que, si passava per aquí sota, trobaria la tranquil·litat que no hi ha al carrer. El cert és que sento la por igualment. A dalt potser hi ha trets o alguna explosió. A baix, ja us puc assegurar que hi ha soledat i desconfiança. A vegades em creuo amb alguna persona. Alguns van en direcció contrària (m'agradaria dir-los que no ho fessin, però no m'atreveixo), uns altres me'ls trobo estirats a terra, a sobre d'un pedregat humit. No fan massa bona cara, tot i que a la foscor dels túnels és complicat resultar atractiu a ningú.

M'agradaria saber el nom de totes aquestes persones que viuen aquí sota. Hi viuen. Hi viuen com jo, que hi passejo buscant una sortida. Hi viuen com tu, que em segueixes mentre no en trobo cap. Hi viuen mentre no saben que moren. Perquè aquí als túnels res és vida més enllà de la mort.

 

Diuen que a les parets resten trossets d'ungles. Restes de desesperació que quedaran pels segles dels segles entre tota la humanitat que navegui per aquestes contrades. Però i si algú aconsegueix sortir? I si un escollit troba la forma d'eixir i acaba veient la llum de fora? Ens avisaria a nosaltres perquè seguíssim el seu camí? O ens deixaria abandonats com si fóssim rates de claveguera?

 

No puc més. Porto molta estona caminant. La desesperació em mata. Un noi m'ha començat a perseguir i m'ha dit que em volia tocar els pits. M'he posat nerviosa i he caminat sense triar els camins per on passava. M'he desorientat encara més. Per sort ja no hi és. Em sento sola altre cop. Sola amb la meva ombra. Una ombra que no es veu aquí sota, però que duc enganxada als peus com una tortura. Ella és l'única que coneix els meus passos, no hi ha forma de mentir-li. He enganyat als meus, a tothom que m'ha envoltat. He mentit tant com he pogut, perquè la ràbia em cou tant per dins que necessito fer-ho. Em sento millor en la falsedat d'aquest món que m'he inventat. Però a l'ombra, l'obscura ombra que m'acompanya en aquests senders tan foscos, no li puc mentir. Maleïda siguis! Sempre perseguint-me. M'arrencaria els peus només per no sentir la seva cantarella. Tot el dia recordant-me que menteixo. No! Fora peus! Fora cames! Fora braços! No caminaré més per aquests lúgubres túnels. No cercaré la sortida. M'estiraré i esperaré que la mort em vingui a trobar. Em tallaré les orelles per no sentir més l'eterna cançó que em recorda la meva ombra:

Fantasma vas ser per accident,

Fantasma has demanat esdevenir.

Sense perdó, sense redempció,

perquè qui ho anhela

ho acaba sent:

entre boscos perduts

de somnis desitjats.

No ets, no seràs,

Perquè mai no voldràs ser.

Ets mentida i odi,

Perquè la tristor és el teu afer.

Relat de Cavafis

Els fets que ara reproduiré venen d’una història antiga, gairebé tan antiga com la biblioteca alexandrina.

Jo acabava de follar dins d’un cotxe de dimensions reduïdes. Ben bé deuríem haver estat tres quarts d’hora jugant a fer-nos mal a base d’una orgia més sentimental que no pas racional. Els seients havien acabat tan xops que la biblioteca s’hauria salvat del famós - i dubtós- incendi que la va destruir. Havia de fer temps mentre esperava la posta de sol i, per desgràcia dels allí presents, vaig abandonar la primera idea que em va passar pel cap: masturbar-me a la vorera mirant com apareixia la guàrdia urbana i m'hostiava sense preocupar-se pel meu membre erecte.

Un cop abandonada aquesta primera intenció, vaig entrar a la biblioteca -la del meu barri-a buscar un llibre de Cavafis, un qualsevol. M'importava tan poc el títol que podria haver-lo triat a cegues. I així ho vaig fer. Vaig estendre la mà per sobre de la "C" i vaig tirar tots els llibres d'allà a terra. El primer que trobés seria l'escollit. Naturalment el bibliotecari es va aixecar de la cadira -on tot el dia hi seia- i va venir corrents. Sense haver vist res es va creure amb el dret de renyar-me. Naturalment li vaig dir que la culpa no era meva, sinó del prestatge, que estava mal collat. Mentre ell mirava els cargols, vaig aprofitar per sortir corrents d’allà, però havent enregistrat abans l’adquisició del llibre en una màquina dispensadora. 

Val a dir que ni tan sols me'l vaig llegir, la meva idea consistia en anar al lavabo de la biblioteca i descarregar tot el que havia menjat aquell dia; ja que no estava molt bé del ventre i necessitava evacuar-ho tot. Però, com és fàcil de suposar, aquesta jugada no la vaig poder realitzar.

En sortir de la biblioteca ja era fosc, així que jo havia acomplert el meu objectiu. Ara ja podia posar-me a dormir i esperar que es fes de dia lluny d'aquell lloc on jauria. Ah, que no he dit on vaig anar a joc. Doncs a la meva habitació del meu pis del meu carrer, en aquell mateix barri, el meu barri.

No esperava però que tot succeís com us diré, amb una ombra dormint al meu costat, prement el meu coll amb força. Deuria ser la fase REM, o què sé jo. Deuria ser un somni molt real, perquè la recordo cridant-me a l'orella: “si no seràs ric, seràs home mort”. Aquelles paraules haurien espantat a qualsevol persona, però ja m’ho deia el meu pare: “no seràs mai persona”. Encara que, potser sí, potser sí que em vaig espantar una mica. Sobretot quan aquella ombra va desaparèixer i em vaig tornar a quedar sol a la meva habitació. Sempre dormia amb la persiana oberta, fet que provocava l’entrada d’una llum càlida i tènue que em relaxava. Més aquella nit la llum va crear-me una sensació totalment contrària.

Por, esgarrifança. Tenia la pell de gallina i em sentia indefens. Just quan l’ombra m’havia abandonat tot un conjunt de sensacions ben rares s’apoderaven de mi per crear-me un malestar general.

Encara no sé com vaig poder, però els meus ulls -cansats de mantenir-se oberts buscant l’ombra maleïda- es van cloure i altre cop vaig dormir profundament. Pel matí no hi havia rastre de tot el que havia passat i, naturalment, vaig pensar que es tractava d’un somni. Però aquell somni -o fet real- es va anar repetint durant tots els dies d’aquell mes. Jo cada cop dormia menys. Em col·locava al llit esperant el moment en què, un cop entraria en la primera fase de la son, l’ombra es posaria al meu costat per escanyar-me ben fort. El cansament era tan gran pel matí que sovint no em despertava quan sonava el despertador. O marxava de casa vestit en pijama. Pocs cops recordava dutxar-me, i encara menys afaitar-me. El meu aspecte físic es va anar deteriorant tant que em van acomiadar de la feina.

Sense feina i sense forces la meva vida va caure en un espiral huracanat. Vaig descuidar encara més els hàbits higiènics i la meva figura es va anar deformant. No em vestia, no em dutxava, no menjava; només esperava la nit i aquell moment insofrible que m’agafava per sorpresa -per molt que jo ja sabia que passaria-. L’únic color dins de la meva ment era el negre de l’ombra. L’únic to de la meva pell sortia de la foscor de l’ombra. L’únic matís de les meves mans s’adquiria amb l’obscur de l’ombra.

L’únic nom pel qual em reconeixia en mirar-me al mirall era L’ombra.

Relat de bruna

Sota dos pins de Sant Vicenç,

allà on la brisa acompanya el plor,

més a dalt del que s’espera arribar,

hi floreix una bruna flor. 

Plora ella quan no la reguen, 

riu si l’acaricien

amb dits tendres i històries seves

no ho vol; si vol, quan la besen. 

La natura és bella

com ella a l’ombra de la posta de sol, 

tots dos agafats de la terra i del dol.

A ras, a tocar de pedra,

es clavaran els rocs.

Canta-ho altre cop

fins que et tingui a prop,

com aquelles nits

tu i jo adormits

sense més que la teva pell

cosida a la meva com anell

clavat en els dits esgarrapant

esquena, pit i llom sagnant.

Els meus ulls no veuen més que murs

on hauria d’haver-hi sentiments purs,

qui sap si ja podrits

com els homes envilits

que no confien ni volen creure

quan creure es un deure,

no un capritx de déus

benestants que juguen en feus

dominats per la por.

La por. La nostra por.

Torbament i misèria

de manca de valentia

i confiança sense garantia.

La teva veu s’apaga al baixar,

suplica,

demana,

implora,

prega no arribar al sot

ni al camí tort

que ens allunya més l’un de l’altre

i del nostre astre.

Relat d'ombres

A vegades circulo pel trist pensament de recordar moments tràgics que no he viscut. Ho faig endut per l’enuig de qui té aprensions doloroses dins l’imaginari. Aleshores és quan veig aquella ombra bellugadissa, que m’embogeix i em demana permís per entrar en la follia. La busco per tot arreu, darrere la porta, al passadís, a la cuina. N’estic segur dels meus pensaments, ella hi és; però no la veig.

Calmat, relaxat; retorno als meus afers, intentant oblidar aquell ésser misteriós que només jo percebo. Poso una lletra darrere l’altra. Escoltant el soroll de la buidor de sentiments. L’abisme en el que pot caure una ànima perduda és menor que l’extens abast de l’univers.

M’encamino amb fervor i pas ferm. La drecera me la faig meva. Sóc jo qui dibuixo el camí. No hi ha perill de perdre’m, penso; més tot el contrari succeeix. En la pròpia voluntat és quan més errem els nostres passos. Així que acabo sucumbit a un destí no volgut. Per les galtes cauen llàgrimes plenes de sal. Sal que s’enganxa a la pell. Pell que s’erosiona amb el temps. Temps que ens porta a la mort.

Dins de la caixa de pi no hi ha ningú més que jo i la meva ombra inexistent. Em demana permís per aparèixer, però sense la llum de la vida no pot ocórrer res.