dilluns, 8 de juny del 2015

Relat d'ombres

A vegades circulo pel trist pensament de recordar moments tràgics que no he viscut. Ho faig endut per l’enuig de qui té aprensions doloroses dins l’imaginari. Aleshores és quan veig aquella ombra bellugadissa, que m’embogeix i em demana permís per entrar en la follia. La busco per tot arreu, darrere la porta, al passadís, a la cuina. N’estic segur dels meus pensaments, ella hi és; però no la veig.
Calmat, relaxat; retorno als meus afers, intentant oblidar aquell ésser misteriós que només jo percebo. Poso una lletra darrere l’altra. Escoltant el soroll de la buidor de sentiments. L’abisme en el que pot caure una ànima perduda és menor que l’extens abast de l’univers.
M’encamino amb fervor i pas ferm. La drecera me la faig meva. Sóc jo qui dibuixo el camí. No hi ha perill de perdre’m, penso; més tot el contrari succeeix. En la pròpia voluntat és quan més errem els nostres passos. Així que acabo sucumbit a un destí no volgut. Per les galtes cauen llàgrimes plenes de sal. Sal que s’enganxa a la pell. Pell que s’erosiona amb el temps. Temps que ens porta a la mort.

Dins de la caixa de pi no hi ha ningú més que jo i la meva ombra inexistent. Em demana permís per aparèixer, però sense la llum de la vida no pot ocórrer res.