A vegades circulo
pel trist pensament de recordar moments tràgics que no he viscut. Ho faig endut
per l’enuig de qui té aprensions doloroses dins l’imaginari. Aleshores és quan
veig aquella ombra bellugadissa, que m’embogeix i em demana permís per entrar
en la follia. La busco per tot arreu, darrere la porta, al passadís, a la
cuina. N’estic segur dels meus pensaments, ella hi és; però no la veig.
Calmat, relaxat;
retorno als meus afers, intentant oblidar aquell ésser misteriós que només jo
percebo. Poso una lletra darrere l’altra. Escoltant el soroll de la buidor de
sentiments. L’abisme en el que pot caure una ànima perduda és menor que l’extens
abast de l’univers.
M’encamino amb
fervor i pas ferm. La drecera me la faig meva. Sóc jo qui dibuixo el camí. No
hi ha perill de perdre’m, penso; més tot el contrari succeeix. En la pròpia
voluntat és quan més errem els nostres passos. Així que acabo sucumbit a un
destí no volgut. Per les galtes cauen llàgrimes plenes de sal. Sal que s’enganxa
a la pell. Pell que s’erosiona amb el temps. Temps que ens porta a la mort.
Dins de la caixa
de pi no hi ha ningú més que jo i la meva ombra inexistent. Em demana permís
per aparèixer, però sense la llum de la vida no pot ocórrer res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada