Confinament, diuen. Jo no puc romandre a casa com ells, estirats al sofà, rascant-se el parrús, eructant quan acaben de fer un glop de cervesa i, val a dir-ho, sense dutxar-se! Porcs, que són uns porcs, uns ganduls, uns mandrosos. Ni es lleven del llit alguns d'ells. Tot el dia enganxats a les màquines aquestes, les del jocs, les del joc, les del vici. I a sobre ho fan palès amb orgull a les xarxes. Qui voldria entrar en aquest cercle de perversió que són les xarxes. Tothom criticant-se, tothom dient les pestes dels altres, i qui fa res? Ningú! Tots ells no fan res. Bé, sí. Ara pensen que fan, perquè ajuden a salvar el món. Es pengen cartellets d'arc iris al balcó i surten a aplaudir. Quins collons! Els que salvem el món som a peu del canó, i mai més ben dit, quin canó! Alguns, malgrat tot, hem de seguir obrint, perquè som essencials. Sabeu què vol dir essencial? Doncs justament el contrari de paràsit. Perquè ells són paràsits. Animalons que mengen i xuclen. Beuen i xarrupen i ja ni tan sols follen. Només s'arrosseguen per casa com llimacs, pobrets ells, van nus per la vida perquè han perdut el Nord, la casa, la llar. Tan sols tenen les seves babes que els aguanten, ni les seves famílies. Això sí, es contacten amb tothom per canals digitals. Us felicito, per fi feu alguna cosa útil, així els altres no han de sentir la vostra pudor infernal d'aixella bruta.
Quan fa que no us renteu? I els que us dutxeu ho feu perquè feu del vostre gimnàs un aparador per a tothom. Poca fe interior teniu que tot el dia heu d'exposar les vostres virtuts. Però per molt somriure que fotografieu seguireu sent paràsits. Insectes que cal exterminar perquè no aporten res a la societat.
Aquí, a sota, hi som els que de veritat treballem, som els soldats que donem sentit a tot plegat. I per molt que no entri ningú a la botiga, per molt que per vosaltres s'hagi aturat el temps. Aquí seguim, envoltats de rellotges esperant que algú cerqui una pila per tornar a encendre el tic-tac de la vida.
