Relat de veïns

Ben d’hora s’han llevat els nens de matí. Deuria ser quarts de set quan un dels dos ja ha començat la festa matinal. Tanta xerinola no pot ser bona, pensa el pare. Hem de descansar, rumia la mare. No es diuen res, només tanquen els ulls i esperen que fill i filla no trenquin res. Però se sent un crit molt fort precedit per un cop molt sec. Tot plegat molt tràgic i espantós. Molt, molt, molt tot.

Els pares no s’aixequen del llit, romanen estirats, cadascú cap al seu costat. Si es torna a sentir un crit, algú s’alçarà i arreglarà l’escampall que hi ha al menjador. Però com no es produeix cap soroll ni cap so gutural major, la son envaeix les seves ments i tot torna a ser obscur i etern.

Al pis de sota, ja fa estona que la Marta es mossega els dits. Mira les fotos de l’Instagram impulsivament, sense ni prestar atenció al que fa. Ha repassat les històries de tots els amics, ha entrat al perfil de tots aquells nois guapos per qui sent atracció i encara li ha sobrat temps per perdre’s amb la lupa investigadora.

La pell dels seus dits es cau a trossos, té forats a cada una de les puntes. Les ungles semblen serres petites preparades per tallar troncs i fer-ne tions. Pensa en mil coses i en cap en concret: quina serà la nota dels seus últims exàmens, com podrà acabar els treballs en tan poc temps, què hauria de fer perquè els nois que li agraden li facin cas, per què encara no l’han trucada de la Universitat per enllestir les pràctiques que està fent…

La mare de la Marta entra a l’habitació i la renya, ja podries dutxar-te, gandula. Cada dia dia comencen la jornada a crits. La filla deixa la progenitora parlant sola a l’habitació, però sent de fons com li recrimina que es passegi en calces pel pis. Són tots família, però s’hauria de tapar. O no. Un cop aquesta discussió ja s’ha superat, en comencen d’altres. Avui en són menys, ja que comença les pràctiques més d’hora. Es vesteix ràpidament després de la dutxa. Adeu, mama; crida mentre mossega un brioix que ha robat de l’armari de la cuina. Adeu, malcriada, ja podries comprar-te tu el menjar; se sent quan tanca la porta.

Baixant les escales la Marta es troba amb el seu veí, l’Oriol. Sempre s’han desitjat, però mai no han aconseguit ni dirigir-se una paraula. Ni tan sols es diuen bon dia quan creuen les mirades pel passadís. Ell és mecànic i sovinteja els mateixos bars que ella. Els dos saben de les seves vides amoroses i de les seves relacions sexuals. Quan un dels dos té sexe amb algun amic, crida ben fort perquè el senti l’altre. Tan de bo, fossis tu Marta. Tan de bo fossis tu, Oriol. I sense dir-se res, aixequen la mà i la cella i ja no es tornaran a veure fins que la coincidència els obligarà a retrobar-se.

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.

-Jo no els veig.

-No portes les meves ulleres.

-Deixa-me-les, si us plau.

-Aquí les tens.

-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.

Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.

-Perdona? Què vols dir?

-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.

-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...

Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...

-Ep, què vols fer? No t'entenc...

-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.

-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?

-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.

-Home... vols dir?

-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.

-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...

-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!

-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.

-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

Relat de la finestra

No era nit ni hi havia lluna plena. No calen núvols grisos ni un vent que s'endugui les fulles caigudes dels arbres.

Barcelona, quatre de la tarda. El cel llueix un blau clar pur. El sol fa estona que ha passat la meitat del seu trajecte. A la tardor aviat es fa fosc a la ciutat del cop de sort. El metge s'asseu vora de la finestra. A les mans aguanta una tassa de cafè. És una tassa totalment blanca, no porta cap serigrafia graciosa ni està pintada amb colors estridents. El beuratge és massa calent encara per beure-se'l, s'espera.

Corrent pel carril bici, l'Andreu s'escapa de dos lladres que el volen estomacar. Les seves bambes blanques salten com els grills que caçava de petit. Ell estenia les mans, com si orés a un sant celestial, però les obri el suficient com perquè entrés a dins el petit animal. S'acostava a poc a poc, per darrere, a traïció, quan era just al damunt, l'insecte se sentia acorralat, notava una presencia a disgust, volia fugir. En el seu exili es trobava una cambra obscura, amb l'aire just per ser-hi unes hores. Primer s'exaltava, rebotava d'un costat a un altre, però les mans no el deixaven sortir. Sense sortida val més calmar-se i esperar. Esperava i l'Andreu obria les mans, els dos s'observaven i, aleshores, quan no tenia necessitat de marxar, respirava amb assossec. Els dos havien guanyat, els dos es podien mirar als ulls.

En veure la persecució el metge obra la finestra, vol actuar d'alguna manera, però no sap com fer-ho. Un noi corrent desesperat, uns lladres perseguint-lo esvarats. Qui haurà fet què? A qui cal ajudar?  Un dels nois que va darrere era ahir al CAP. Ell el va atendre, ell el va curar. Tenia una ferida a l'ull. Uns esbarzers -ell havia dit- l'havien ferit la parpella. Ara corre amb l'ull embenat. És fàcil saber que és ell. Corre, nen, corre. Per cada passa que donis, el teu passat serà més història.

Dues dones truquen al pis del metge. Ell obre la porta. Passeu, passeu, cabretes. Aquí el ramat hi dorm a gust. Les dues es despullen aviat. Ell se les mira des del seu sofà de cuir. Els ofereix una copa de cava i continua amb el seu espectacle privat. Feu, feu, no pareu, que el temps corre igual per a tothom. I elles s'estiren al llit. Es besen. S'acaricien. No es deuen estimar, potser ni es coneixen, segurament ni s'atrauen sexualment. Però des de la cadira al peu del llit, el metge les veu com dues amants que fugen dels seus marits avorrits. Dues amants que necessiten del fruit d'algú com elles, d'algú que visqui lluny del mite fàl·lic.

El metge no aguanta més de cinc minuts tocant-se el membre, es corre i taca el terra. Elles dues s'aturen i el miren. Continuem? Pareu, pareu, cabretes, tot està fet. Recolliu la roba i marxeu. Al moble de l'entrada hi ha dos sobres. Un amb els diners d'avui i un altre amb els de tota la setmana. Escolliu bé quin us toca o demà ja ningú us trucarà.

El passadís és llarg. El metge és al lavabo. Elles ja porten els seus vestits moderns, amb els texans trencats com si fossin vells. No es diuen res, però s'agafen de la mà. La Maria té una filla que menja només a l'escola. La Marta cuida de la seva mare, amb una malaltia degenerativa. Els falten diners. Els falten recursos. Necessiten més sobres com aquells. Una obre la porta, l'altre mira els dos sobres. Dubten quin agafar. S'abracen i es besen. És un bes pur. Llavi contra llavi, amb els ulls clucs i sense voyeurs d’ejaculació precoç. La Maria allarga la mà fins als sobres. La Marta allarga la mà fins el llum. Tot és fosc. A l'obscuritat el bes és més sincer.

Quan els llavis se separa i l'aire corre entre elles. Una li diu a l'altre: corre.

Relat del Patinet

Dimarts al vespre, Kim porta una hora mirant la pantalla del mòbil. Està estirat al llit completament nu. No sap què fer amb les hores que cauen a sobre seu. De cop i volta recorda una noia que va conèixer quatre dies enrere quan estava fent unes birres amb uns amics. Tindré el seu número? Sí, som-hi.

Kim li escriu un missatge calent, no s’està per tonteries, gairebé ni la recorda, però l’avorriment pot amb ell. Ella li contesta igual de calenta. En menys de cinc minuts ja han quedat per veure’s i enrotllar-se just després de sopar. Ell voldria quedar abans, però ella ha quedat amb unes amigues i no pot anul·lar la cita. 

A les onze en punt, Kim entra al Patinet, un bar on les parets sovint es tenyeixen de lila. Un dj posa música dels vuitanta i no accepta peticions. Com ella encara no ha arribat, Kim es pren una cervesa, després una altra. Per fi arriba una noia que creu recordar. Serà ella? Maleïda memòria! Espera, que miro la seva foto del WhattsApp. Collons, quina mania en posar dibuixos per fotos. Provarem sort.

La música canvia de registre. Ara és electrònica i repetitiva. Kim s’aixeca de la cadira i s’acosta a la noia. Escolta… Sí? Perfecte, vols una copa? Sí, jo ja m’he begut dues birres i tal. D’acord, seiem. 

La conversa no va pels camins que espera Kim, aviat comencen a badallar. Em pregunto si és la mateixa noia que fa unes hores m’ha dit que volia que li toqués els pits a un racó del bar. Ja vols marxar? Estàs cansada… Bé, d’acord, doncs ja quedarem un altre dia.

Dos petons, a la galta, gairebé sense apropar-se als llavis. Això és de les pitjors coses que he fet amb temps. Però espera, mira aquella noia, està sola a la barra. I el cambrer no li diu res, serà burro. Escolta, puc seure? Vols res? D’acord, d’acord, no cal que t’inviti, simplement dic si vols res. Jo sí, un Raf, si us plau.

Kim i Rada, la noia que coneix a la barra de bar, comencen a xerrar. la conversa és fluïda i senzilla.

Prens drogues? Jo només fumo porros. Si vols... En fem un? Després? Sí, sí, només porros. Estic completament d’acord; com bé dius, la coca et torna esquizofrènic. Tens amics cocaïnòmans? Buf, com ho portes? No et posis trista. Abraça’m. És una merda això de les drogues dures. Noi, posa dos copes més, ni que ella no vulgui, aquesta la pago jo. La pròxima tu, tranquil·la. Sortim a  fer un porro?

El Patinet té una entrada coberta, a resguard del vent. Com és de nit la gent no els veu liant-se un porro. Kim se sent cada cop més fort, ella li fa entendre que és atractiu i divertit. 

Això ho tinc fet, porro, copa i cap al llit. Segur. Té, ja està, encén-lo tu. Fa fred, ara, eh. I tu vols tenir fills? Ah, ja en tens. Deus ser més gran que jo. Ostres, doncs no ho sembles. Ep, passa-me’l que jo també en vull, eh.

Un altre cop a dins, Kim agafa les copes i les porta a una tauleta baixa. Els dos seuen molt junts. Ell sovint li passa la mà per l’espatlla. Ella es deixa tocar els cabells. M’agrades. M’agrada el teu coll. Jo també? És bo això. Cambrer, dues copes més. La Rada no para de posar-me la mà a la cuixa, si segueix així li agafaré i la posaré directa al paquet. La tinc molt dura. Crec que ella ja ho deu haver notat. Espera un segon, haig d’anar al lavabo. Torno i et menjo la boqueta preciosa que tens.

De camí al bany, Kim es troba un guàrdia de seguretat. Patinet és un bar petit, però necessita seguretat? Em descordo els pantalons, baixo la bragueta, trec el membre, està molt dur. Orino. Em sento tot poderós, com quan Déu va crear la terra al seu gust.

De tornada, saluda el guàrdia amb aire de grandesa. Rada ja no està al sofà on eren. On ha marxat? Mira-la, a la barra, amb qui parla? És un tipus gras, barbut, brut. Observa'l, pobret, porta la camisa tacada de suor i els cabells greixosos. 

Ep, Rada, pensava que t’havia perdut. Un amic teu? Ah, no us coneixeu? Sí, sí, ja m’agafo la meva copa. Ja me l’hauria pogut agafar ella. 

Kim es fa lloc entre el grassonet i Rada. És un moment màgic, els dos s’enriuen de l’home gras. Ell segueix el joc i, fins i tot, els invita a un parell de copes. Ja tinc bufó per aquesta nit. Tinc princesa, bufó, copes, porros. M’encanta, és el moment perfecte per tenir una erecció, tinc molt de poder. Ja gairebé la tinc al llit.

La conversa s’allarga més del compte, comencen a anar una mica tocats tots tres. Rada parla amb el grassonet i acte seguit s’acosta Kim. Passa el dit índex pels meus llavis i després baixa fins posar-me la mà a l’entrecuix. Apropa la seva boca a la meva orella i xiuxiueja: “Ho sento, me l’haig d’endur al lavabo; si vols venir, ens anirà molt bé, que hi ha un guàrdia vigilant. Li haig de vendre una cosa”.

Aquell cor que em bategava fa un moment a mil per hora es torna petit com una nou. No sé què dir. Finalment, després d’un parell d’intents de verbalitzar alguna cosa coherent, decideixo callar i penso: “Només poden fer dues coses, o una mamada o una ratlla, vaig amb ells”. 

Aconseguim passar amb discreció cap al lavabo, ella em dona la mà i em fa petons a la galta. Ell entra darrere nostre. Al lavabo Rada treu una bosseta. Me la miro i em deixa anar: “Haig d’alimentar els meus fills”.

Grasonet i Rada esnifen una ratlla cada un, me n’ofereixen, però vaig tocadíssim, no estic per invents. La música ressona al meu cap, faig un parell de passes enrere i li dic adéu a Rada. 

Statusque canten Sleeper. Al sortir del lavabo Kim sent una força superior, que li demana tornar a dins: Ho fa i es troba a Rada de genolls, davant de Grassonet, que té el membre sortint per la bragueta, mentre es recolza amb una mà a la paret del bany.

Les parets del Patinet són liles.

Relat de fàbriques

Abans d’anar a dormir, el Jan sempre li demana al seu pare que li llegeixi un conte. S’estiren junts al llit i escullen quin dels molts llibres que tenen ha de ser l’elegit del dia. Després d’agafar-lo de la prestatgeria, comença la lectura. Paraules tendres per a un infant ple d’innocència. La mare els observa des de la porta. No pot evitar somriure en veure com el petit li agafa la mà al seu pare i s’arrup com pot per notar l’escalfor corporal. Semblen una sola persona, en són dos, fins que el menut s’adorm i el pare el tapa amb el cobrellit que els hi havia fet l’àvia.

Els pares es besen, es posen els pijames i s’estiren al llit. Ell cara amunt, ella amb el cap a sobre del seu pit. Estan cansats i s’adormen ràpidament.

Sona el despertador, són les set del matí. L’Oriol, el pare, es lleva sense fer soroll, no vol despertar la Felipa, la seva dona. Després de rentar-se la cara i d’orinar, es canvia, esmorza un entrepà de xocolata i surt de casa caminant cap a la feina.

A dos quarts de vuit sona la botzina, els treballadors entren en fila, es posen el davantal blanc i agafen les seves eines. Martells, claus angleses, pals de ferro robustos i esquiladores. Comença l’activitat laboral a la fàbrica de pells de Nimbrend. Les ovelles, si es mouen mentre les esquilen, són colpejades brutalment amb qualsevol dels objectes que tenen. L’Oriol no dubta en trencar-li la cama a una de les més revoltoses, amb les seves mans rudes encasta el cap de l’animal contra la paret. Quan ja no es mou, prossegueix amb la seva feina. No s’aturen fins l’hora d’esmorzar, ovella rere ovella, sang pel terra i gemecs que només ressonen dins d’aquella cambra.

Segur que algú surt ferit d’aquella fàbrica, no pas a les mans, no pas a la boca, les ferides de la insensibilitat no se sap on rauen fins que, algun dia, surten disparades contra qui més s’estima.

Relat de famílies

Li agradaven tant els contes que un dia, sense voler, va transformar la seva vida en un d’ells. Sense sentir que ningú digués "Hi havia una vegada", va trobar-se immers en un relat sorprenent, on ell era el protagonista d’una verbalització vespertina.

Una mare li explicava al seu fill que un home, que era ell, vivia al primer primera del Carrer de la Cera número 23, que era casa seva. Compartia pis amb dos fills i una dona. Els dos plançons eren germans bessons, nascuts vuit anys enrere. Tant la mare com el pare estimaven amb bogeria els seus descendents; tant els estimaven que haguessin donat la vida per ells si el destí els hi ho hagués permès. Però el destí només permet el que ell vol. Per això, nadant dins d’un conte, l’home es va trobar en una situació que el va turmentar.

En arribar a casa es va trobar la mare lligada de braços i cames. Estirada. Duia una mordassa que li impedia cridar. En veure-la el batec del seu cor va iniciar una acceleració que gairebé li treu la vida. Més no va tenir tanta sort. Va suportar aquell moment i va reaccionar amb rapidesa per intentar deslligar-la. Un cop al cap li va impedir. Un temps indefinit més tard, es va desvetllar. També amb les cames i els braços fermats. A diferència de la seva dona, ell podia parlar, podia cridar, podia suplicar i dir la seva. Ai, quina sort, va pensar en un primer moment. Ai, quina desgràcia, reflexionaria més tard.

Davant dels pares, un home amb la cara tapada, cal suposar que seria el mateix que li hauria donat el cop –explica la mare al seu fill, que escolta atentament-, havia disposat els seus dos fills. Tots dos estaven immobilitzats per un complex sistema de cordes que, a més, incorporava un estrany artefacte casolà al costat dels seus colls.

Els pares ploraven, els fills també. El pare suplicava clemència. La mare s’ofegava. L’home que lluïa la cara tapada només va dir una frase. “Tens un minut per poder salvar un dels teus dos fills. Si no esculls, moriran tots dos. Tan sols has de dir el nom del fill a sacrificar”. En acabar-la, va marxar.

El nen no tenia cap intenció d’adormir-se. Si ho hagués fet segurament la mare hauria aturat la narració del conte i tot hauria quedat en un ensurt. Però la tensió del moment impedia que les parpelles del petit caiguessin i abandonés el món de la consciència. Per això la mare va prosseguir i va explicar com els pares es van mirar a la cara. Ell volia l’ajuda d’ella, però ella ni volia ni polia ajudar-lo. Ell no volia escollir, però si no ho feia ells moririen. El temps s’esgotava i els nervis s’apoderaven del moment. Abans d’acabar el conte, el pare va dir un nom. El nom del fill sacrificat. La mare va tancar els ulls. Els fills també. El pare va mantenir-los oberts, mirant només el fill salvat. Aleshores, sí va aparèixer el “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, el conte s’ha acabat”. I el nen hauria d’haver anat a dormir. No obstant, no va ser així. Es va quedar sol a l’habitació i va passar la nit pensant en la vida de la mare, que havia renunciat a veure l’últim adéu del seu fill; en la vida del germà, que havia sigut l’escollit entre les ànimes bessones; en la vida del pare, que hauria assenyalat el fill que havia de morir.

El dia va robar el moment a la nit i el matí va esdevenir traïdor pel nen amant dels contes. Quan aquest va alçar-se i va entrar a la cuina per esmorzar, el protagonista de la història l’esperava amb un ganivet a la mà. No hi havia cordes, ni rars artefactes assassins. Només una arma blanca tacada de sang. Era la sang del pare que es treia la vida davant del seu fill.