Relat del que em dius

No crec res del que em dius, però el professor em va demanar que escrivís un relat i no tenia alternativa. Alternativa a creure't o a escriure'l? A pensar-lo o a pensar-te? No ho sé.

Havien canviat tant les coses que només el fet de tornar-me a veure en aquella situació ja em produïa urticària. "Urticària", diràs; com si estigués escrivint en un bosc ple d'ortigues com aquell en el que solíem anar. I no, no era així. No et vull enganyar. Per això ja estàs tu i les teves mentides. Clar que són tantes les que em dius que aviat començaré a pensar que les veritats que m'expliques ara ja són mentida. Perquè... i si tot allò que em dius fos just al revés de com ho menciones? M'emociones amb la fal·làcia com m'és droga la teva arrogància. Prou! Vull sortir del bucle en el qual m'has ficat! Treu de sobre meu les teves grapes de bufó de la cort, comodí de tots els colors, clown de nas gastat!

He provat de creure't tantes vegades que es fa difícil mirar-te i no veure el cinturó amb el qual em prems cada ronyó.

Els teus imants són la meva sang, no hi ha pol positiu ni negatiu; però fa ja tants dies que no em fereixo que he oblidat com es sagna per amor. Apate, la tempesta ja és aquí. Deixa de seduir tots aquests cavallers de naips, són sets i onzes; són d'avui per ull i demà ja no es veurà. Maya, surt ja d'aquí, prou de mal em fa el cap per a haver de veure't multiplicada en mi. L'eixida és el ganivet que claves, és la foscor que desitges. No t'aturis, jo ja tinc el relat, tu ja tens la mentida; tot acaba com ha començat.

Relat de sovint

Sovint l'engany del temps
s'apodera de mi

mentre la sorra cau sobre

el parany del cranc.

Sovint el futur és passat

i no m'importa esdevenir

pols sense record

en caure per l'esvoranc.

Sovint roda tot tan de pressa

que no miro endavant

per no veure'm enrere

perdut al mig del fang.

Sovint s'acaben els moments

per viure sobre l'era,

gaudint de la fugitiva esperança

que m'ofereix la sang.

Relat de peus i mans

Lligat de peus i mans em van ficar dins de la tassa de xocolata del meu pare. No se sentia més remor que el gos lladrant fort. Amb el cap enfora jo cantava per no ennuegar-me. Sing, sing. Canta, em deia mentre aquell líquid espès se m’engolia sense que pogués fer res. Ara vindrà el melindro, vindrà i em sucarà sense que jo pugui fer-hi res. Que no vingui, cantava jo, desesperat, amb una tristor insuportable, tant insuportable era el meu ego que m’havien deixat sol.

Lligat de peus i mans em van treure de la tassa per salvar-me. Em creia prou feliç com per poder saltar i córrer, però a la primera passa vaig ensopegar i altre cop els morros em van sagnar. Altre cop, com quan era petit i corria per aquella plaça de davant de l’hostal del Senglar. No recordo de qui era el casament, o la comunió. Però era una celebració, segur. I jo m’havia atipat a més no poder. Era hora d’embriagar-se i els nens jugàvem a la plaça, mentre els pares d’uns i altres es tocaven sota els efectes dels narcòtics. Jo corria com ningú, era àgil i m’escapava de les faldilles que em perseguien, fins que vaig topar amb una barra que em va destrossar l’estómac. Des d’aquell dia no menjo bé, no menjo bé la vida que em vull menjar, i acabo vomitant-la. La trec per tot arreu, dins i fora la tassa de xocolata, de mon pare o de qui amablement m’invita a conviure un moment plegats.

Diuen els metges que és millor lligar-me de peus i mans, diuen les doctores que mai no s’em guarirà; no pas la panxa, que prou destrossada està; sinó aquest vòmit etern dins la tassa de qualsevol que s’assegui amb mi per menjar.

Aviat em posaran ulleres de sol, opaques per dins i clares per fora. Creuen que serà millor per a tots -això diu el meu epitafi-, clares per fora perquè tothom em pugui veure millor les entranyes podrides, opaques per dins perquè jo no pugui veure ni destrossar ningú.

Canta, canta. Canta tu que pots, que a mi em tallaran la llengua amb la que emmetzino tots els verbs. Les infermeres tenen la navalla preparada, volen que ragi tanta sang com he fet brollar pels rius dels meus afluents. Rius plens de vermell sense pietat, rius plens de tu ara que m’he buidat de mi.

Relat de l'esclava

En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.

En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia  cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.

Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.

Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?

“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.

Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…

Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.

Relat del traductor

La nit que el meu traductor no em va traduir ni una sola frase de la meva nova novel·la, vaig escriure cent paraules buscant quina era l’única que no es podia traduir. Esgotat, vaig agafar el ganivet, aquell que feia servir per tallar el cogombre quan cuinàvem amanida grega sense iogurt, però amb música i espardenyes, i vaig clavar-me’l al braç esquerre. 

Poca sang, vaig escoltar. No sé qui ho va dir, però algú m’acompanyava en la trista i solitària experiència que aquells minuts gaudia sense companyia. Endut per la ràbia del comentari, vaig cercar una forquilla, una d’aquelles que clavàvem a la carn arrebossada quan sopàvem amb patates fregides, amb o sense música, però amb molta cervesa i algun que altre programa avorrit per la televisió de pagament, aquella que els pobres no veien, però nosaltres sí, perquè robàvem el senyal als veïns, que no tenien massa diners, però se’ls gastaven en estupideses culturals, com la tele o entrades per musicals de mal gust. La forquilla va encertar un dels meus ulls. No me la vaig clavar jo, ho juro per totes les paraules que he escrit, però és que aquell dia no m’acompanyava ni l’ombra que tota la vida m’ha seguit, ni aquella consciència que sempre s’encarrega de dir-me quina merda soc. Qui va ser no ho sé, per què les finestres eren obertes; hi entrava l’aire i hi feia fred. Jo les hauria tancat, però embriagat com estava de tantes paraules no podia ni moure’m del sofà. Quètxup i mostassa de Dijon. Motlles de pa com una moqueta destrossada i els meus peus bruts d’un negre atzabeja. Suposo que hauria sortit al carrer a treure la brossa, però descalç. Ho suposo i no m’ho crec, perquè no feia mai res a casa. Algú ho feia per mi. Jo vivia sol. I res del que jo feia significava res pels que m’acompanyaven en el dol. L’ull sagnava sense aturador i vaig creure morir. Requeria un traductor, algú que convertís tot allò en un doll d’amor. Però les bateries no tenien baquetes ni les guitarres cordes prou resistents per seguir aquella cançó.

Recordo restar a terra, no sabria dir-vos de quin terra parlo, perquè la vida passa per sobre com si el sòl fos el nostre terrat; però m’alegro d’haver-vos contat com un traductor va provar de salvar-me, in situ, evocant paraules que jo no havia dit, tan sols per crear un nou capítol que jo no li havia donat.

Relat del somrís

Posa't a la pell de la porta
quan colpeja la paret
del meu cor amb sang,
fruit dels dits enjumpits
entre l'enclusa del riu
que ens separa a tu i a mi.

No és un engany,
ni dos, 
és el formós delit
de l'ós que esgarrapa
l'ànima falsa
que mostres mentre cuines
macarrons pels dos,
com si fos la primera vegada
que la primavera 
et porta unes mans
en les que besar-te.

Fes-te un favor
i deixa que caiguin les fulles
dels arbres de davant
just a sobre nostre,
que ens tapin i ens enterrin
amb el passat i la fosca
podrida que sempre
ens ha regat
des del dia aquell
en què em vas parlar
amb els ulls sortits
i el somrís mesquí
de qui busca a la vida
un mirall només per a ella.

Relat dels crims

Recordo el primer dia que vaig prémer el gallet. El recordo i em ve al cap la imatge del mossèn donant-me l'hòstia a Sarrià. 

El sentiment de culpa només provoca un formigueig si t'has entrenat lentament rebent la galeta sagrada.

Va, que passi el següent, i tu penses: "ah, ja està, fàcil". I el dimecres que ve altre cop a passar per allà. Aviat t'oblides de tot plegat: De si actues malament o bé. El teu cos s'ha acostumat. Ja no et persegueix aquell neguit que et privava de dormir. Tens la consciència tranquil·la, però sobre teu reposa més sang que a la copa menstrual.

Com pots parlar amb tanta vehemència? Com pots semblar un àngel descendint les escales de dos en dos? Ahir vas cometre un crim, i avui, i cada dia. I el pitjor de tot és que no tens cap intenció d'aturar aquesta massacre infernal. T'agrada l'ambient sanguinolent, la samarreta esquitxada i les vísceres escampades pel terra. Et sents viu a cada punyalada, el motor et va a mil quan fots una gran queixalada.

Netejar l'escena i deixar-ho tot recollit quan ve la policia, quin plaer, quin deliri! Sentir-se viu és enganyar, matar i pensar en seguir enganyant i matant el que duri l'eternitat.

Relat de la droga

He sigut addicte a la cocaïna,

He sigut addicte a una droga

amb nom de pedra preciosa.

Sota el verd, gemegant a cada incisió;

Sobre el marró, acariciant cada racó

perdut d'esperança i mentides piadoses.

Prem tan fort la goma quan la notes,

s'ajusta tan bé l'agulla quan l'esperes,

la desitges, l'anheles, la...

La vols a totes hores;

La vols tant

que no veus les ferides

en els braços amagats,

en les parpelles gastades,

descolorides de tant plorar

per quan no la tens,

per quan la cobeges,

per quan sents que la mort

no t'espera,

perquè la dus a dins

fluint per la sang

plena de neu,

neu roja,

neu que s'enganxa

a les mans, 

al cos;

a la nuesa intermitent

de cossos que no saben

com trobar-se sense fer-se mal.

Soc addicte com la tija a la branca.

Relat de Gomorra

M'omples els ulls de tristesa,

Me'ls omples a poc a poc...

Com la boira s'apodera dels camps als afores

O la brossa regna al paradís a Gomorra.

Creure està sobrevalorat

quan el qui vol creure

deixa les regnes del cavall

mutilat, escapçat i apedaçat

per qui volia carn i va cercar

foc encès a la vall.

Hom té el que busca.

Busca l'home qui el troba.

Trobareu paraules justes

a tanta misèria;

perquè el cor ja no deixa

creure, seure i jeure

amb qui volia sang i va descobrir

llàgrimes de queixa.

Soc res infinit, multiplicat

pel buit que s'ha endut el vent

quan tu parlaves a mitjanit.

Relat de l'aixeta

L'aixeta de sang

brota fins trobar la papallona.

Mourà les ales?

Sortirà volant?

A vegades tanca els ulls,

però els torna a obrir,

quan riu

i il·lumina els ulls

dels altres,

mentre clama:

la meva vida és una incògnita.

Relat de l'espectre

Diuen que la mort és un espectre que només visita els vius. Sé que aquests rumors neixen de llavis de persones vives. N’estic segur, però a vegades dubto.

La sang no sempre surt de les venes, no sempre que algú ho demana. Tot sovint emana de paraules mudes.

Prem l’espremedora de llimones, prem fort. El suc no ha de ser groc com el d'una estrella, pot ser vermell. Tan de bo no sigui aquest clau roent que m’està travessant el costellam.

Relat salvatge

Una aixeta de sang regalimant cama avall. Un crit salvatge lliscant fins els llavis. De riures i somriures i cançons en sonen moltes. Caldrà veure quina és la seva. Atura la ràdio. No vol sentir música, vol jeure i mirar les estrelles, però el sostre li priva el pas. Tanca els ulls. Estira el braç. Torna a encendre la ràdio. Ara no pot escoltar aquella cançó que sonava, aquella que tant li agradava. Ara només sent veus, veus que parlen i no diuen res. En canvi, no sent el seu cor, no pot escoltar-lo. Decideix obrir els ulls i tornar a apagar la ràdio. La tira a terra. Volia descansar, relaxar-se, evadir-se una estona en un món de calma i, ans el contrari, tot és neguit.

Truquen a la porta. No ho sent.

Truquen a la porta. Sent un parell de cops i crits fluixos.

Truquen a la porta. Intenta moure les cames. No pot.

Truquen a la porta. Té les mans plenes de sang.

Ningú truca, però davant seu se situen tres persones, totes van vestides groc. Una d’elles porta una màscara, que li posa només arribar. Una altra li parla, li toca les mans, mir fixament els seus ulls. La tercera, un senyor de mitjana edat, porta a la mà dreta un bisturí; a la mà esquerra un ganivet per tallar pernils. Dubte un moment i, quan els seus dos companys ja li han tret la roba, decideix optar pel ganivet de llargues dimensions. Sense traçar el punt d’incisió. Sense preparar el tall. La punta de l’arma s’introdueix pell avall. Marca un forat de grans dimensions sobre el pit. Després deixa anar el ganivet i introdueix la mà.

Per fi és fora. No plora. No hi ha fotos. No és un naixement. Un  periodista apareix de sobte i pregunta a l’equip mèdic com ha anat aquell moment. Hi ha càmeres filmant. El doctor separa les mans i ensenya a mig món, connectat a través de les xarxes socials, el tresor preuat que li han extret del pit. És un petit gat salvatge, de color rosat, sembla acabat de néixer, però du les potes lligades amb un cordill de pescar, el morro grapat i les orelles retallades. No respira. És mort. Tot i que els seus ulls miren fixament els del cos del que ha sigut extret. S’observen amb deteniment. Qui és qui en el món dels vius. Els humans que pateixen com animals o els animals que moren esclaus dels humans.

Relat d'actors

És només poesia, són només versos. L'escenari cau i el plom rebenta. No hi ha fusta que suporti el pes d'un actor morint-se. Però el personatge canta, brilla, il·lumina. I en aquell últim vers, just abans de les tardorenques fulles d'hivern, algú s'atreveix a qüestionar les hores moribundes de la poesia bruta.

Allà, catapultats per la sang del cos esberlat, la ferida oberta ja no raja ni un vers, ni una paraula. Boca seca i pols abatut. Els diaris en parlen, titulars a color. Fotos amb marcs i vores recarregades. Ell és mort. Ha mort altra vegada, com tantes. I demà, quan s'alci el teló, altre cop esdevindrà ell la paraula. Quan la calor li agafi el cos, la pell esdevindrà mig bruna, mig clara, robadora d'ànimes finestrals que esdevenen el seu públic fidel.

Entrades esgotades, entrades esgotades. El vailet anuncia una nit més l'èxit rotund dels actors que abandonen llurs vides, per unes hores, amb l'únic objectiu de batre el combat humà diari, la rotund i esgarrifosa pugna entre el cor i la ment, la sang i el seny, el raonament i el fang: El fang que trepitgen els actors a cada moment, cada segle, amb la seva immortalitat adquirida a través de les veus dels seus personatges. 

Relat del despertar

M'he despertat tot humit, trempat, excitat. Tenia una agradable sensació entre les cames que m'ha dut a cometre un acte involuntari. Relataré el succeït sense cap més intenció que clamar per la meva innocència. No és que em declari no culpable dels fets, ja que, com podreu veure, jo mateix m'acuso a mi mateix del resultat. Però les causes sempre són importants, són la base, la sortida, l'eixir d'una vida diferent i quotidiana, normal, com la teva, la meva, totes.

Mireu que per aquí passava una llarga llista de dones. No les podeu veure, encara que si tanqueu els ulls contemplareu més que núvols passatgers i, potser, albirareu alguna cosa semblant a siluetes femenines.

Jo les he vist, les he olorat, les he tocat. Eren moltes, moltíssimes. Permeteu-me confessar que no estic avesat a tenir contactes tumultuosos amb tanta dona: No pel meu físic, totalment millorable; ni per la meva oratòria, que deixa molt a desitjar; sinó per la senzilla raó que no acostumo a sortir de casa. Amb prou feines baixo al supermercat un cop a la setmana. No treballo i tampoc no estudio. Visc aïllat del món al 3r 2ª del número 24 del carrer de Baix.

Com cada dijous, estava estirat al meu llit llegint un llibre. Concretament estava llegint El cant de Joventut, de Montserrat Roig. No és un llibre eròtic, tot i que molts depravats se'l van comprar perquè surt una noia mig despullada a la portada. Estava molt tranquil i entretingut, recordant èpoques de la meva vida que no havia viscut. Suposo que algun adult que hagi experimentat moltes coses pot recordar millor coses que hagi comprovat en primera persona. Com jo he estat sempre aquí, en el meu trist pis del carrer de Baix, no puc fer res semblant. La meva vida és pura imaginació, persones que entren per la porta i em saluden, jo me les crec, com si estiguessin aquí; i així amb tot. Bombers apagant el foc de la cuina, lladres corrent amb els meus calçotets a la mà, tresorers desxifrant un ordinador que no tinc, mariners tancats a la meva banyera, guardes forestals cuidant els meus geranis, polítics parlant des del meu balcó...

Eren tantes noies que no puc recordar com eren. Algunes morenes, d'altres rosses. Totes clamaven el meu nom. Jo les mirava, no gosava dir res. A vegades, quan dius una cosa, aquesta desapareix. Estava tan content de tenir-les al costat que vaig oblidar completament que aquella mateixa tarda havia de posar una rentadora. Tenia roba tacada de sang, tenia un mort a l'armari. Tantes coses em van estressar. No estava acostumat a una agenda tan plena. Vaig saltar del llit, vaig apartar-les del meu camí violentament. Elles van fugir corrents, tan sols una es va quedar. Quina preciositat, quina meravella. No parlava el meu idioma, però no em calia que parlés. Jo no parlo mai, sóc esquerp i solitari. Odio conversar amb ningú. La vaig tocar. Primer els cabells, després l'espatlla. Ella es va espantar. Vaig entendre que no es volia quedar i no se'm va ocórrer altra cosa que fer-la fora de casa. Ja en tenia prou per aleshores, havia de treure un cadàver de l'armari i netejar la roba plena de sang. Però ella no marxava i m'estava posant nerviós. No em podia concentrar, no trobava la roba. A l'armari no hi havia ningú. Estava histèric.

Ella pel mig. Jo amunt i avall en un pis diminut. Ni una paraula, ni un gest de complicitat. Massa gent per a tan poc espai. Jo seguia buscant la roba i el cadàver. Com no vaig trobar res, les meves neurones es van rebel·lar. I si estava boig? I si m'ho havia inventat tot? I si tot allò només era fruit d'una ment insana? Se'm va ocórrer el problema i després la solució. Tenia un ganivet al calaix del pa. Un ganivet afilat i de grans dimensions. Tenia un dona al menjador, una dona guapa i alta. Tenia una rentadora buida i roba per tacar de sang.

M'he despertat tot excitat. 

Relat de gats

Una nit d'estiu, no molt calorosa, però amb l'aire prou càlid com per tenir les finestres obertes, estava jo llegint El gat negre quan una ombra va ocupar part de la visió nocturna de la marquesina.

Entendrà el lector que la llum de la lluna era prou forta com per il·luminar tot allò que no podria passar desapercebut. Lluna plena, cap núvol i, de fons, els Perseids caient a comptagotes.

M'agradaria aturar-me en la descripció d'aquella ombra perquè va provocar, fet que no succeïa mai en mi, que deturés la meva lectura i col·loqués el dit índex sobre una de les paraules del conte. Ho vaig fer per no perdre'm en la lectura; un simple gest que més tard m'adonaria que hauria estat premonitori. El dit assenyalava el nom del felí fictici, del borni endimoniat, de Plutó. I mentre allà seguia el dit, la meva vista es dirigia cap a l'única sortida de la meva habitació. Aquella finestra oberta per on m'agradava notar l'aire calent entrant a batzegades. Allà vaig veure'l, mirant-me, amb un ull obert i l'altre tancat. El seu pèl negre, més fosc que la nit que l'envoltava, lluïa uns detalls blancs frontals. De principi no vaig poder endevinar què simbolitzaven, però a mesura que vaig obrir les pupil·les i el vaig veure millor, em vaig adonar que els pèls blancs formaven una forma característica, singular, peculiar; totalment volguda per qui li hauria dibuixat amb pintura blanca. Podia llegir la lletra R, la mateixa lletra per la que començava el nom de la meva dona.

Espantat, vaig provar de treure el dit de sobre les lletres d'aquell conte, però no tenia prou forces per fer-ho, m'havia quedat bloquejat. Tenia la necessitat imperiosa de tancar el llibre i sortir corrents a buscar la meva amada. Necessitava abraçar-la, besar-la, dir-li que l'estimava per sobre de tot. Per un moment m'havia imaginat que el gat venia a anunciar-me qualsevol mal i, ben mirat, jo encara no estava preparat.

Sentint només els batecs del meu cor i amb la vista clavada sobre aquell ull brillant que em mirava fixament, vaig moure la mà esquerra buscant alguna cosa amb la que defensar-me. Em sentia totalment indefens, atacat, ultratjat, violat. Algú, alguna cosa, un gat misteriós, m'estava violentant amb la seva mirada inquisidora.

Després de tirar el pot amb els llapis que sempre guardo a l'escriptori, per si em ve de gust escriure històries de por a mitja nit, vaig trobar alguna cosa dura, la procedència de la qual no sabia d'on sortia. De tota l'habitació els meus ulls només podien mirar aquella silueta sinuosa clavada a la finestra. Vaig canviar aquell objecte pel meu dit índex i per fi vaig tancar el llibre. En fer-ho, quina alegria, em vaig sentir capaç de girar el cap i abandonar aquell ull que em perseguia. Aprofitant el moment de gran valentia, vaig córrer cap a la porta i vaig sortir de l'habitació. Els meus peus volaven de tant com corrien, el meu alè sortia disparat entre els meus llavis secs, el meu collar em premia amb força i m'ofegava per instants, però el meu objectiu seguia allà, a la seva cambra nupcial. La porta era entreoberta i vaig col·locar-hi una de les meves extremitats suaument per poder-la obrir del tot.

De cop i volta, la meva respiració tornava a ser normal, em sentia alleugerit. Ella, la meva estimada, seguia estirada sobre els seus llençols de seda negra. Encara duia el seu pijama blanc, ple de botons i traus. Els seus ulls romanien tancats i els seus llavis eren morats.

Endut per la passió que sempre em creava, vaig acostar els meus llavis als seus. Olorava tan bé que no podia evitar acariciar-la amb la cara. Estàvem els dos tan junts, tan units, que la meva llengua se sentia més atrevida que mai. Vaig llepar-li les galtes, el coll, els pits... Vaig acostar-me a la seva blanca mà i, a la vegada que tancava els ulls amb força, vaig mossegar-li l'únic dit que li quedava.

Per les meves dents rajava la sang de la donzella del castell, el meu amor, la meva Rosa sense espines. El seu dit, com si fos una branca d'un roser, lluïa entre la meva afilada dentadura. M'agradava sentir-la meva, m'agradava endur-me-la a la meva cambra. D'un salt, vaig baixar del llit i, a quatre grapes, vaig retornar al meu racó de lectura, on m'esperava el conte, el gat a la finestra, i el punt de llibre del dit de la meva estimada.

Relat de frau

De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va provar de fer-ho tot, però no va fer res.

Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent, no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.

-->

La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure. No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que no arriba mai. Un final que se succeeix un  cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.

Relat de banyeres

Ja fa uns dies que la banyera és plena fins a dalt de tot. Al principi l'aigua era calenta, tan calenta que no es podia ni tocar. Sortia vapor cap amunt i entelava els vidres i els miralls, i omplia les parets de gotes que no eren suor, però el seu cos sí que en tenia, de suor i de llàgrimes, que queien i s'esborraven, perquè es diluïen entre el vermell tacat de l'aigua neta i plena de tot allò que li havien tret.

Va néixer mort, però era viu. Sobrevivia. Vivia. Se sentia més fort que fluix. Era allà davant seu, observant el cos intacte que jeia igual des de feia tantes hores que el sol havia vingut i marxat més de tres vegades.

L'aigua era ja freda, ho sabia perquè la tocava i la notava. La sentia, l'olorava i l'escopia quan se la posava a la boca. A ella no la gosava ni tocar, ni escoltar, ni sentir ni, encara molt menys, escopir; tot i que podria haver-ho fet, perquè no es movia ni sentia ni escoltava ni, clar, tampoc escopia. Tenia els ulls fixos, mirant endavant, directes a la carxofa de la dutxa, aquella carxofa que tants de cops havia caigut a terra i s'havia escantellat.

La música sonava a l'aparell del menjador, els veïns feia temps que no els veien. Ells seguien allà, junts,  estimats, amats, robats, de cor i de cos. Era impossible que ningú els hi hagués negat l'existència, perquè de vida es van amar més del que els van permetre; i de mort hi van arribar de la mateixa manera que els vius no s'atreveixen a viure.

Relat d'escales

Quan la nit ha vingut a buscar-me, he encès el llum; però, sense saber-ho, ho he apagat tot. El castell s’ha quedat a les fosques, mancat de la il·luminació natural que poden donar les esperances.

Escales amunt, escales avall; he navegat a palpentes, tocant tot allò que no veia, sentint tot el que tocava. Finalment, abans del tro, he trobat la teva mà. M’he sentit reconfortat i he respirat profundament. Res no pot donar més caliu que una mà amiga, propera, fiable. No m’ha importat estar dins d’un ambient obscur, la teva mà m’ha servit de guia. El teu anell, que anys enrere brillava tant, el percebia amb la mateixa intensitat que sempre, ben enganxat al dit. La teva pell, arrugada pel pas destructor del temps, s’enganxava a la meva. Hem estat tan units en la penombra que no volia que, sota cap circumstància, tornés a esdevenir clar. Però els pensaments van per un costat i les accions per un altre. Jo t’agafava la mà, respirava tranquil, fins que algú ha obert els llums i he pogut veure com de tu només en quedava una extremitat.

Pètals de roses per terra, com gotes de sang penjant del teu braç; el color morat de la teva pell; l’angoixa del moment. He volgut deixar-te anar, tirar per terra aquells dits erts, separar-me de tu. Però la tristor, la venjança i l’odi de l’assassí no pot alliberar-se mai de la culpa cristiana.

Relat de castanyes

El color de la castanya, el marró, esdevé present quan la tardor omple les nostres cases. És aleshores quan bla bla bla... i tot això que volen que diguis un i un altre cop, allò de les fulles que cauen, soles, i que el vent se les endú, sol, i que el fred comença a calar en els cossos, i l'escalfor de la llar de foc abans de l'hivern i bla bla bla. Però no, no ho faràs. No escriuràs aquelles lletres caduques, sinó que aturaràs el temps i t'imaginaràs alguna cosa que no sigui real, sense voler que sigui, o sí, però esperant que esdevingui, si més no, dins del teu imaginari; que t'exciti, que et provoqui, que et posi tan calent que hagis de dutxar-te amb aigua freda. Aquell precís moment en el que descobries que podies donar-li un cop al rellotge i detenir les agulles, veure com tothom s'aturava i tu caminaves. T'apropaves a la musa que rondava els teus carrers i oloraves el seu coll.

Sense el seu permís seria violació, fóra ultratjar la seva falsa candidesa. Tot és ara. Li agafes la mà i esdevé moviment, ella també. Només dos cossos movent-se en tot l'univers. La resta de les coses, les persones, els animals.... tot tan estàtic com les pedres mil·lenàries del teu pedestal.

Suaument li treus la roba, peça a peça, sense pressa. Besant-li l'òvul de la seva orella, recollint-li el cabell per poder acariciar-li la pell. Sense cap més teixit que la seva cuirassa. El seu pit sobre la teva boca; els teus llavis acariciant el seu mugró. Cos contra cos, paret de repòs. No hi ha límit per les mans ni per les llengües.

A la foscor de la nit, se suma la lluna per il·luminar l'escena carnívora. Les dents plenes de sang, els llavis mossegats, la pell esquinçada. El blanc del teatre real és tant vermell com la vida fictícia que s'amaga dins de les seves ments. Es devoren l'un a l'altre, cridant, gemegant. No els hi importa ser més morts que vius. Ni morir per viure. Aquell llarg bes és el xiscle del difunts, és l'orgasme dels amants, que viuen en un imaginari tan autèntic com prohibitiu.