De nit sortia a comprar tabac, de dia anava al super a
parlar amb les caixeres. Es deia Roberto, conduïa un Ford de color gris. Va
provar de fer-ho tot, però no va fer res.
Les estrelles caminen de tort quan bufa el vent. A la ciutat
ja fa dies que la brisa és forta i deixa els carrers ben bruts. Caldrà que algú
vingui a ajudar-lo. Seu aquí, vull parlar amb tu. I aquestes frases gastades
abans de donar-li un cop de puny a la boca i deixar-lo sagnant durant una bona
estona. Necessitarem ajuda per netejar-ho tot si es nega a acceptar la
realitat, la nostra realitat. Pareu, pareu. Cridarà com si fos una truja en ple
mes de març. No hem feu això. I d'altres pregàries no apreses a l'escola
cristiana a la que va anar. Es confondrà, es pensarà que serem dos. Suplicarà
tant fort que li retronarà el cervell i se sentirà alleujat quan les dents se
li caiguin a terra. No usarà més aquesta llengua bípeda que tant de mal va fent,
no gosarà dir el meu nom, ni el de l'altre, si és que hi hagués algú més.
-->
La nit caurà del cel com els quadres van desaparèixer de
casa seva. Sense fi veurà com tot allò es converteix en el pa de cada dia, la
sopa que haurà de menjar fins la fi dels seus dies, sense queixals i amb els
llavis partits. Diuen que diu ja més bogeries de les que deia quan era lliure.
No parla d'aquells dies en els que sortia a comprar qualsevol cosa per no
comprar res. I és que a vegades Hades pren les armes i deixa els sants barons
lligats de mans a l'espera que el seu rei els vingui a buscar. Una espera que
no arriba mai. Un final que se succeeix un
cop i un altre mentre ell diu una mentida rere l'altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada