Relat de vagons

Seia a l’última fila del vagó: sol, solitari, tranquil. Sense cap més companyia que la dama blanca que feia tant de temps que havia marxat amb un cop de brisa. Com un passatger més, sense bitllet, ella fumava una cigarreta feta amb paper de plata i farigola. No gosava dir res, no parlava per no molestar el seu company de viatge, el seu fidel gos que la seguia allà on ella anava.

Podré perdre’t pel camí? Podré perdre la meva vida? Ell es feia aquestes preguntes, i se les feia en veu alta, precisament, perquè ella les sentís.

No cridis, pensava ella, no cridis que no et sent ningú. Quines ganes de cridar quan no és necessari.

Túnels foscos abans de sortir a trobar els camps de les rodalies. Els vagons eren còmodes, agradables, era fàcil sentir-se a gust llegint, dormint o, fins i tot, qui sap, fent l’amor amb alguna altra passatgera que sentís el cos cremar dels peus a les mans. Però res era així. Ell restava sol, amb el seu llibre a la mà. Passava les pàgines amb tranquil·litat, a vegades mullant-se els dits amb els llavis humits. Un fet que neguitejava la seva amiga blanca. No negaràs que és un acte fastigós? El llibre és ple de pols, mira quina negror ha agafat, és ple de bacteris! Quin porc!

En pàgines grogues el vaixell partia a primera hora del matí. Barcelona, any 1995. El capità Suifert rondava els quaranta anys, tenia barba blanca i coixejava per culpa d’una caiguda inoportuna en la seva infantesa. Se li havia quedat el peu enganxat entre el moll i un vaixell que atracava. Gairebé li tallen. Des d’aleshores havia adquirit un passeig més típic dels pirates de segles passats que no pas el d’un professional del mar del segle vint. A la coberta hi havia un parell de mariners que es miraven el seu cap. Els riures sempre eren dissimulats, presents i successius, però inexistents per qui els hauria d’haver sentit. Els dos joves treballadors van acabar les seves burles i es posaren a faenar, que en deien ells. I entre tanta feina com en tenien, no van veure una nova companya que ajudava el capità a traçar la ruta.

Pàgines grogues esmorteïdes, llunyanes. Pàgines plenes d’una pols que es neteja quan es llegeixen. Pàgines inexistents que apareixen quan obres les solapes. Històries que s’acaben quan arriba el punt i final.

Relat d'escarabats

Duia llenceria d'estampat lleopard. D'aquella que no se sap mai si és de rica, de meuca o de punk. Li havien posat tot just feia unes hores, després de pintar-li els llavis amb carmí roig i els ulls amb un blau cobalt. No vaig entendre mai si volien que semblés una bandera d'un país llunyà o si, per sorprendre'm, volien que algú es posés calent mirant-la.

No vaig col·laborar amb les preparacions de l'enterrament, però haig de confessar que veure-la allà al mig, tan arreglada, em va causar un benestar que feia dies que buscava. Recordo la música sonant, aquells violins de tercera categoria enfilant unes notes cap al cel llunyà, tot era inabastable per mi.

Van demanar-me que m'estigués quiet, que no digués res, que no fes cap estupidesa, però no em vaig poder contenir, va ser impossible. Era normal que succeís. Ella al mig de la capella. Els assistents mirant. Totes les mirades clavades en el seu bell cos. La seva silueta sense dissimular l'angoixa viscuda en el temps recent. No van gosar vestir-la, sabien que hauria sigut molt pitjor. No sé com el capellà va accedir a donar-li l'últim adéu en aquelles condicions; és el que té tenir bones influències en el món de la creu. Ella lluïa els quatre cabells mal posats i aquell conjunt que m'havia tornat boig anys enrere. Res més.

Era tot tan fràgil que quan vaig acostar-me, més d'un dels assistents va pensar que a mi també m'enterrarien. Res es contagia més ràpid que la tristesa. Va ser veure algú plorar i començar un gemec gegant que ningú podia aturar. Els músics, que ni ens coneixien, van desafinar més que mai, se saltaven les notes i no en donaven una del dret, va ser tan espantós el concert que vaig haver de demanar que paressin. Els hi vaig donar permís perquè ploressin, perquè es traguessin els mocs que els hi penjaven del nas. Després van seguir amb la processó. Tot ha d'acabar bé si es vol viure en pau. Però aquell record, el d'ella estirada amb les cames obertes i les mans darrere del clatell, no podré treure-me'l mai del cap.

Vaig encendre una cigarreta. Feia molts anys que no fumava. La vaig encendre en honor seu. Sempre va odiar que fumés. Quan ja m'havia fotut un parell de calades li vaig passar a ella. Sabia que allò no li podia fer mal. No. Segur que no es moriria per un parell de tirets. El fum no podia destrossar-li aquells pulmons tan cardats. Era impossible que emmalaltís. Li vaig col·locar la cigarreta a la boca i em vaig aprofitar d'ella tan com vaig poder.

Amb el pas del temps he après a entendre perquè al final va venir la policia a treure'm d'allà. Vaig partir-li la cara a tothom que va intentar desenganxar-me d'ella. Me la vaig fer allà al mig, a sobre de l'altar. El sacrifici sagrat en la seva màxima esplendor. De ben segur que ella hauria cridat si hagués pogut. Però no podia i havia de fer-ho jo. Cridava i empenyia per ficar-li ben endins. Ho havia de fer pegant a qui s'apropava, els feia fora i els amenaçava de perforar-los el cul amb el ciri major.

Els dies següents van ser en blanc, d'un blanc religiosament catòlic, verge, sense pensaments impurs ni maldats enrogides. Ells van creure que m'havien guanyat la partida, van creure's millor que jo, però ara que ja sóc lliure, lliure com els escarabats que treuen el cap pels forats, visito sovint les esglésies i em pujo als altars buits i silenciosos. Ho faig de nit, amb una perversitat immensa. Em vesteixo amb llenceria de dona, d'un estampat de tigre gairebé fluorescent, el mateix que porten les jovenetes que volen cridar l'atenció, el mateix que les multimilionàries compren a París la nuit. Em vesteixo per l'ocasió i recordo el nostre últim adéu. Tan a prop, tan lluny. Tan vius, tan morts. Entre tants crits, entre tant silenci. Alguns cops abans, alguns cops després. Qui ens estarà mirant... 

Relat de calcetes

Fa més d'una hora que han acabat de dinar. El menú ha estat senzill, però molt gustós. Han satisfet tan bé la gana que ara segueixen a taula. Les ampolles de vi ja són buides. És el torn dels licors. Ells dos xerren de feina, elles dues de moda. 

-És un tòpic -diu ell-. Tot és tan simple, elles parlant de roba i nosaltres parlant de negocis.

-En lloc de criticar-ho podries canviar-ho, no? Uniu-vos a la conversa, opineu, expliqueu-nos què és el que més us agrada, ara estàvem parlant de la roba interior, i això segur que us agrada més... -Diu una d'elles dues, la morena, mentre agafa el gotet i beu d'un cop tota la crema de licor. 

Els dos nois es posen a riure i fan broma, diuen que sí que s'uneixen a la conversa i fan mofa d'elles dues, les imiten en to de veu i gestos, fent comentaris absurds.

L'altra noia, la rossa, s'aixeca i diu:

-Veniu, veniu, anem a l'habitació, aquí podreu fer més broma, si és això el que voleu.

S'aixequen tots quatre de taula i entren a l'habitació de matrimoni. Allà, la noia rossa obre el seu calaix de la roba interior i li comença a ensenyar a la seva amiga. La conversa té un caràcter purament de moda. Parlen de colors, estampats, preus, etc. Però els seus respectius marits no entenen res. Han deixat de fer bromes i mostren un xic de vergonya. Un dels dos té les orelles vermelles i l'altre no sap què fer amb les mans. La noia morena els demana que s'asseguin "si no heu de fer res ni dir res, seieu i no molesteu". Ells obeeixen, han deixat de ser els grans executius que arreglaven el món minuts enrere. Ara són dos mosquits petits amb la boca oberta, observant les seves mullers agafant unes peces de roba que ells consideren eròtiques. 

Com els nervis van creixent, un dels dos homes li diu a l'altre de marxar. Proposa una excusa com una altra i surten al carrer a comprar tabac. De camí no es diuen res. Tan sols, un dels dos, demana la seva compra a l'estanc i proposa seguir caminant.

Dues hores més tard tornen a casa. Segueixen muts. Obren la porta i busquen les seves dones. Elles encara són a l'habitació. El calaix de la roba interior es manté obert. Però els conjunts estan desendreçats i tirats per terra. Les dues dones són al llit, nues completament. Jauen estirades boca amunt. La rossa recolza el cap sobre l'espatlla de la morena, que li passa el braç per darrere el coll. Tenen un somriure dibuixat a la cara que sorprèn els seus marits. Ells no se sorprenen, en canvi, quan una d'elles els demana una cigarreta.