Petit buda li va escriure una carta al seu mestre.
Estimat buda,
Soc en buda petit, el que va aprendre de tu tant i tant. Tant què? Et preguntaràs. Jo també m'ho pregunto. Tant molt, suposo jo.
T'escric perquè vull que sàpigues que he descobert el sentit de la vida, aquell que ens mou i ens porta a fer coses. I et preguntaràs quin és. Fas ben fet. Jo també m'ho he preguntat sempre. I això t'ho he ensenyat jo a tu, i no tu a mi. Però en el fons ens ho hem ensenyat els dos, a mesura que l'un li ensenyava a l'altre.
I doncs, quin és aquest sentit? Et preguntes ara mateix. I la resposta que et puc donar no és altre que cap.
Cap és una resposta buida, em diràs. Mes jo penso que és una resposta plena. Tu sempre has volgut respostes fàcils, jo sempre te les he donat difícils. I resposta a resposta, pregunta a pregunta, ens hem mostrat quin és el sentit què busquem.
Ara creuràs que altre cop ho faig tot complicat. Que tu vols saber el resultat d'una suma simple, com en una operació amb no més de tres elements en joc. Negaràs el que dic perquè no esperes altra cosa que una única resposta, fàcil, entenedora i senzilla. Però el món no és senzill. Per això les respostes no ho poden ser.
Altre cop? Insistiràs amb vehemència. I jo t'asseguro que sí; altre cop tornaré decidit a explicar-te que aquelles respostes fàcils les pots trobar sota llençols fàcils.
No obstant això, qui obté respostes fàcils viu una vida fàcil. I en el fons, gran mestre, no pots voler quelcom senzill en un entorn complicat.
Per què? Diràs. Doncs perquè només ensenyant-me t'has sentit viu. I ara, per moltes respostes senzilles que tinguis, et sents mort.
Tranquil, jo també he rebut la carta de la mort, mes la meva és clara.
