Relat de l'el·lipsi

Ni que fos un instant

que no existeix.

Ni que fos un instant

que és real.

Un moment únic, eteri,

volàtil com les llàgrimes

ancorades en records

esborrats de tot allò

que a vegades duu pronoms,

però sempre porta un verb rere l’altre:

riure, escapar-se;

plorar, trobar-se;

parlar, besar-se;

callar, barallar-se…

Fugir entre camins de difícil accés

per canvis substancials

de paraules mortes.

Demanaran ser vives, usades,

prendre partit en oracions complicades

en les que el subjecte siguis tu,

sigui jo, siguem nosaltres,

tant dins d’una el·lipsi

com en situacions embrollades.

Tornaran els segons a l'arena...

Relat del genet

Creu el genet...

que el vent que l’empeny enrere,

brut d’animes mortes,

ple d’ulls esquinçats,

acompanyat de ferum ingenu,

podrà al terra tirar-lo demà?

No creu res, perquè no sap,

ni tan sols, ni encara ni sabrà,

si la brisa el recorda,

ni que sigui només un instant.

I de què servirà?

Els genets no es pregunten,

sinó és necessari, res que no els importi.

Importarà, doncs. Ho necessitarà; o no.

Seguirà galopant,

avançant fins noves fites,

arribant a les fronteres

de ments novelles i

de vells dements.

Continuarà cavalcant,

sentint el dubte i la incertesa

de les lletres esborrades

de les cartes no enviades.

Cavall que guies el genet,

tingues pietat dels que
han demanat perdre’s en el camí.

Relat d'esbandir

Digues un vers que esbandeixi la boca: follar.

I un que la netegi del tot? Morir.

Si morim sense rentar-nos, acabarem
com vam venir, sense paraula, sense verb.

Relat del cretí

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre fotut mot,

per poder-me esborrar.

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre maleït verb,

per aconseguir no veure’m demà.

No sé, no sé;

no sabem res del que passarà.

Sí sé, sí sé,

sé el que vull… ser especial, 

únic, diferent, autèntic,

i que et posis vermella en sentir-me

mirar la lluna;

i que et despullis tota en veure’m

parlar del cel;

i que em cridis fort a l’oïda

sense dir-me res.

A cas els àngels no saben xisclar?

No menteixis, ja ho he viscut abans això.

Fora de control

només som gent rara.

No importa què ens esdevingui,

no m’importa ser un cretí,

sé bé el que faig aquí mentre et prepares.

Esperar s’ha convertit en una rutina,

un cafè sol i la llum del sol

impactant contra uns ulls gastats,

gastats de tant mirar-te la calor

de les mans que vull agafar
amb l’ànima al bell mig de la brisa.

Relat dels nus

Ulls nus sota un sol de justícia,

boqueta tremolosa que no porta escut

quan em mira.

El color dels seus llavis muden

en l’estat natural de les coses

que no duren per sempre.

Només per un dia, 

hauré notat la brisa despentinant-me

sobre un mar encantat.

Pell sobre pell,

veu entretallada i cor encongit,

costen de sortir les paraules

quan no estan fetes per qui les ha de dir.

Seguiré aquí, tombat sobre l’arena,

mirant el sol encantat d’estar amb mi.

Seguiré somniant que no te'n vas,

quan allargo el braç i et dic adéu mig somicant.

Relat de bombeta

Entre crits i silencis, sense companyia però amb molta solitud al seu costat; el seu braç esquerre es posa rígid com el ferro rovellat que treballa des de fa una setmana. Respira profundament, no és la primera vegada que li passa. La cella del mateix costat del cos adquireix una forma punxeguda, sembla una ve baixa invertida. S’asseu a terra com els indis i col·loca les cames creuades. Allarga la mà fins a l’aparell de música i, amb el dit, demana que comenci la cançó. Analgèsics per a mi.

Fa tant de temps que ella ja no hi és, fa tanta estona que ell la recorda, que aviat les idees s’esborren del cap i torna una vegada més a caure en el forat negre de l’absurd viatge al passat.

El verb, la paraula, la imatge... tot junt per fer aquell bell moviment creatiu que el portarà a sentir-se artista. Quina por, quina angoixa. Totes aquelles visions que ha anat tenint, serè i embriac, ara ja no hi són; les ha perdut. S’han esborrat de la seva ment. Són idees negres, buides, xafades; que han caigut com la bombeta cau des de la làmpada del menjador, a poc a poc, com si volés, com si es desfés. Però enlloc d’esclafar-se, d’explotar, de fer-se miques; s’ajau sobre el terra del taller, desinflant-se i mostrant-se com aquell fruit que queia  de la figuera, tants anys enrere, quan ell i ella, junts, passaven tantes hores a l’ombra de l’estiu, que s’oblidaven de les figues i només creaven els colors de la pell sobre la pell.