Relat del genet

Creu el genet...

que el vent que l’empeny enrere,

brut d’animes mortes,

ple d’ulls esquinçats,

acompanyat de ferum ingenu,

podrà al terra tirar-lo demà?

No creu res, perquè no sap,

ni tan sols, ni encara ni sabrà,

si la brisa el recorda,

ni que sigui només un instant.

I de què servirà?

Els genets no es pregunten,

sinó és necessari, res que no els importi.

Importarà, doncs. Ho necessitarà; o no.

Seguirà galopant,

avançant fins noves fites,

arribant a les fronteres

de ments novelles i

de vells dements.

Continuarà cavalcant,

sentint el dubte i la incertesa

de les lletres esborrades

de les cartes no enviades.

Cavall que guies el genet,

tingues pietat dels que
han demanat perdre’s en el camí.