Relat del paradís

Hi ha dies,
és igual de quina setmana,
que trucaria els meus pares.
A vegades a un,
d’altres a l’altre.

No els trobo a faltar,
no hi penso sovint,
però quan hi penso,
els recordo de sobte
i els hi diria quatre coses.

No hi ha cel ni paradís,
ni reencarnació possible
-si us plau, no!-.
No hi ha cap retorn creïble
en un món on ja no hi són.

I és que si naveguessin
entre núvols
crearien tantes tempestes
que hauríem de construir
un mur al cel de formigó
o
comprar-nos paraigües
de ferro o de metall
per atraure els llamps
i que ens fregissin el cervell.

Relat de Califòrnia

Ni Califòrnia ni la ràdio encesa.
Són quatre xiscles
que travessen la finestra del despatx.
Ningú es mou, però tots sentim
aquell ganivet baixant
gola avall.

Qui es dedicarà a afilar
amb ferro i pedra dura
la daga aliena
que ens és tan pròpia?

M'agradaria saltar-me les regles,
finestra avall, roc recte,
com un meteorit fortuït.

Desitjaria ser sord i no sentir
les emocions dels altres
perquè acaben sent meves.

Moriria per morir
i no tornar a reviure
quatre crits i un esglai final.

Relat del forat

-Veig ocells picant a la porta.

-Jo no els veig.

-No portes les meves ulleres.

-Deixa-me-les, si us plau.

-Aquí les tens.

-Doncs sí, piquen a la porta. I piquen molt fort.

Quan truquen a la porta, cal pensar si obrir o deixar-la tancada.

-Tornaran aquelles orenetes a la primavera? No sé què pensar ara mateix. Fa un fred que pela i la ciutat sembla mig morta. Els homes caminen sense aixecar el cap de terra. Els gossos no lladren a mitja nit. La lluna no s'atreveix a sortir sola quan es fa fosc.

Els cotxes deixaran de tenir gasolina si no comencem a fer els nostres pous.

-Perdona? Què vols dir?

-A tocar del carrer Sant Pau hi ha un hotel. No és un hotel de luxe, però sempre s'hi pot veure gent de nivell econòmic alt. Recordo com fa temps eren carn de lladres adolescents que corrien de matinada. Ara ningú no gosa robar ni el DNI. Tota la calma imposada s'està enganxant als nostres vestits.

-I què hem de fer en aquest hotel, si es pot saber...

Mira, en aquesta cruïlla jo hi portaria un parell de sacs, sacs d'aquests que estan plens de ciment. Tinc un amic que té una furgoneta, no és una furgo de les cares, però l'utilitza per treballar. No té seients posteriors i hi podríem carregar de tot. Primer un parell de sacs, després unes pales, o un morter, un d'aquests que vagin amb un generador elèctric. També hi cabrien unes cintes de plàstic, uns ferros amb espines enrotllats, pólvora...

-Ep, què vols fer? No t'entenc...

-Home, hem de fer un forat molt gran, el forat més gran de la ciutat. Necessitem molt material.

-Però material per a què? Em perdo... Aquest forat és per enterrar-hi ningú?

-Si no ens afanyem a fer forats aviat ens els faran a nosaltres.

-Home... vols dir?

-Mira, jo aniré a buscar la furgo, tu parla amb els veïns, hem de ser molts, hem de fer-ho entre tots.

-I com vols que els convenci? La gent treballa, la gent té fills...

-Precisament això els hi has de dir, que ho facin per la seva feina, pels seus fills!

-Però em diran que no volen, que no volen perdre-ho.

-Tot ho perdrem si no fem res. Avisa'ls, crida'ls, arenga'ls! El nostre crit ara és d'ajuda, si fem tard serà de dol.

Relat d'auriculars

Fa estona que el Daniel està assegut a la cadira, porta uns grans auriculars de color vermell i mou el cos repetidament endavant i endarrere, qui sap si ho fa al compàs de la música que escolta. Davant seu reposen un centenar; o dos centenars, a saber; de llibres. Els lloms d’aquests són de colors, llueixen diferents tipografies i formen una imatge conjunta molt pictòrica. Qualsevol persona detallista s’hauria fixat amb tot això, però el Daniel mira a l’infinit. Té els ulls oberts, però no veu res davant seu. Només ho veu tot.

Una família passa pel seu costat, el pare se’l queda mirant i l’assenyala amb el dit índex, ho fa per mostrar-li a la seva dona l’estranya conducta del Daniel. Ella somriu. Acte seguit, el fill també ho veu i li pregunta al seu pare què li passa a aquell ésser. La resposta és clara: “No hi és tot”. Però el nen no es conforma i li torna a fer una pregunta: “I qui és tot?”

El Daniel allarga la mà, agafa el braç del nen i, abans que el seu pare l’estiri amb força per desenganxar-lo del desconegut, té temps de dir-li sense treure’s els grans auriculars que porta: “Davant d’un mirall no hi ha reflex que valgui, quan el que hi ha davant no és el que volem veure”. 

Relat de brams

Vaig sentir com els animals bramaven de nit. Vaig sentir-ho amb el tacte dels dits afilats que pentinaven uns cabells a punt de caure. Vaig escoltar-ho amb uns ulls tristos que volien tancar unes parpelles cansades. Vaig notar l’espessor de la fulla grisa i afilada del ganivet mortal de la vida.

Però a l’endemà, quan pensava que la tempesta ja hauria passat, sentia els seus esforços per respirar. Li costava tant obrir els pulmons que, a mi, se m’obturaven les vies respiratòries.

Vam mirar el mar durant llargues estones, contagiant-nos de la serenor del seu blau fort, pla, immens. No ens calia dir res, ens ho havíem dit tot. La carrera llarga de la vida, feta en companyia, és un no parar de sentir, d’estimar. Però quan la daga salta de finestra en finestra, buscant un coll per tallar, tothom tanca les persianes, es refugia a casa seva, sota els llençols, sense treure el cap, dins d’un llit ple dels orins de la por.

És clar que a algú li toca, no sempre es pot viure d’amagat. És clar que en el llunyà horitzó, que separa el cel del mar, hi ha l’eternitat, un lloc inexistent, només vàlid pels que estimen, pels qui recorden. Allà, lluny de promeses falses de jardins celestials, reposen les ànimes dels profans.

Relat de gruixuts

Amb les seves mans, grans i rudes, amagades darrere el cos, l’home camina no sap cap a on. La seva panxa dibuixa la silueta a contrallum, deixant de taló de fons un sol que ataca directament els ulls, just abans de desaparèixer fins l’endemà.

El pas és lent, però segur. Ningú no diria que podria caminar i caminar fins que arribés l’albada i, tot seguit, seguir caminant i caminant, fins que arribés la nit. I no ho farà, tan sols s’asseurà i pensarà, amb el seu gran cap, de dimensions considerables, sempre ple de sopa bullint.

No és fàcil mirar endavant quan et treuen el que més estimes. No és senzill pensar en el demà, si no saps amb qui dormiràs avui. A vegades, els homes grans, grans com gegants, panxuts de braços gruixuts, ploren de nit, ploren de dia. No se n’amaguen i deixen que pel nas regalimi la tristesa de la soledat.

El destí és cruel fins i tot amb els que tenen sort; tinguin o no tinguin aquella mirada perduda, on els pensaments tracen esperances per aprofitar el dia.

Relat de fàbriques

Abans d’anar a dormir, el Jan sempre li demana al seu pare que li llegeixi un conte. S’estiren junts al llit i escullen quin dels molts llibres que tenen ha de ser l’elegit del dia. Després d’agafar-lo de la prestatgeria, comença la lectura. Paraules tendres per a un infant ple d’innocència. La mare els observa des de la porta. No pot evitar somriure en veure com el petit li agafa la mà al seu pare i s’arrup com pot per notar l’escalfor corporal. Semblen una sola persona, en són dos, fins que el menut s’adorm i el pare el tapa amb el cobrellit que els hi havia fet l’àvia.

Els pares es besen, es posen els pijames i s’estiren al llit. Ell cara amunt, ella amb el cap a sobre del seu pit. Estan cansats i s’adormen ràpidament.

Sona el despertador, són les set del matí. L’Oriol, el pare, es lleva sense fer soroll, no vol despertar la Felipa, la seva dona. Després de rentar-se la cara i d’orinar, es canvia, esmorza un entrepà de xocolata i surt de casa caminant cap a la feina.

A dos quarts de vuit sona la botzina, els treballadors entren en fila, es posen el davantal blanc i agafen les seves eines. Martells, claus angleses, pals de ferro robustos i esquiladores. Comença l’activitat laboral a la fàbrica de pells de Nimbrend. Les ovelles, si es mouen mentre les esquilen, són colpejades brutalment amb qualsevol dels objectes que tenen. L’Oriol no dubta en trencar-li la cama a una de les més revoltoses, amb les seves mans rudes encasta el cap de l’animal contra la paret. Quan ja no es mou, prossegueix amb la seva feina. No s’aturen fins l’hora d’esmorzar, ovella rere ovella, sang pel terra i gemecs que només ressonen dins d’aquella cambra.

Segur que algú surt ferit d’aquella fàbrica, no pas a les mans, no pas a la boca, les ferides de la insensibilitat no se sap on rauen fins que, algun dia, surten disparades contra qui més s’estima.

Relat de cinturons

A dalt de la muntanya, per sobre d’on arriben els carrers de la ciutat, més enllà d’on comencen els camins de sorra; una reixa separava l’espai públic de la propietat privada dels Palafins, una família que, en el moment en què això va ocórrer, estava formada pel Joan, la Mercè i els seus tres fills bessons, tots ells d’onze anys.

Quan plovia, el camí que duia fins la porta de la finca quedava enfangat i només s’hi podia accedir amb un cotxe tot terreny. Encara es recorda ara el dia en què un cobrador va voler apropar-se a l'edifici en ple diluvi. Va haver de fer nit a dins del seu cotxe, totalment clavat entre el fangar. Fins al matí següent no va poder treure el vehicle, i ho va haver de fer amb l’ajuda de la grua municipal.

Cert és que la nit de la que parlarem no va ploure tant com el dia del cobrador, però els trons i els llamps, la tenebrosa tempesta, sí que hi va aparèixer amb força. El vent bufava tan fort que un dels arbres del jardí va inclinar-se i va rebotar contra la paret de la cara nord de la casa. No era un dia per anar a sopar fora. Ni per deixar els nens sols. Però el Joan i la Mercè tenien un compromís ineludible i van haver de fer les dues coses.

El moment del comiat entre pares i fills va tenir tan poca solemnitat que gairebé ni es van adonar que es quedaven sols. Tots tres pintaven les seves llibretes amb tanta concentració que res no els podia destorbar.

La Maria havia dibuixat un àngel, amb un vestit blau i unes ales grises. El Josep havia recreat el típic paisatge dels volts de la finca; uns quants arbres i el cel clar sobre de la serra de la comarca. El Benjamí només havia usat dos colors; el vermell amb el que havia pintat tot el fons i el negre amb el que havia dibuixat un gran forat al mig del quadre.

Quan van acabar van començar a jugar. Primer en grup, després separats. Finalment, després que el Benjamí molestés els seus dos germans, aquests van accedir a tornar a divertir-se plegats, perseguint-se per tota la casa. Era tard, però ni tan sols no havien pensat en sopar. Corrien i s’amagaven, reien i s’enfadaven. Escales amunt, escales avall.

El Josep era capaç d’estar-se quiet més de mitja hora, ocult rere les escales. Un fet que no suportava el seu germà Benjamí, que tenia el dot de no poder-se estar mai quiet sense fer res.

Si no fos pel so de les finestres picant contra la paret, dels trons explotant a prop de casa, i de la fusta del terra de les escales, que grunyia a cada pas; el silenci hauria recordat el que es vivia sempre en el cementiri del costat de casa.

Caminant a poc a poc, el Josep va entrar a l’habitació dels pares; era un lloc molt apreciat per a ell. Quan podia s’escapava i des de la porta espiava a la seva mare. Li agradava veure com es canviava, com es treia la roba i, tota nua, es pentinava abans de posar-se el pijama.

Ara ell era allà, sense que ningú no ho sabés. Sentia l’atracció dels armaris on la seva mare guardava els seus vestits, sentia la por de veure els seus germans entrar a la cambra per enxampar-lo. Les cames li tremolaven, el cor li bategava fort. Seduït per l’única imatge de dona adulta que havia vist despullada, es va estirar a sobre dels suaus llençols on els seus pares feien l’amor. Endut per ardents pensaments, va obrir els calaixos de la tauleta de nit i de la còmoda; ni ell mateix no sabia què buscava. Però, cercant cercant, va obrir un armari i hi va trobar el Joan i la Mercè penjats. Un cinturó lligat al coll i a la barra travessera els havia collat tant que ja no respiraven. De la boca del pare en sortia, gota a gota, la sang de la família. La mare tenia els ulls oberts de bat a bat, com si l’estigués mirant sense vergonya.

Durant més de mitja hora el Joan va romandre davant dels seus pares, assegut a terra i observant com els peus dels seus progenitors es balancejaven d’un costat a l’altre, lentament. Aquest moviment provocava que les claus del pare, que duia lligades al cinturó, piquessin suaument, recordant-li el soroll de Santa Claus arribant al poble.

Finalment, la Maria i el Benjamí van trobar el seu germà. Van poder veure com els seus progenitors continuaven penjats. Van sentir odi i compassió. Després, por i tristesa. Tants sentiments en tan poc temps, multiplicats tots ells per tres, van provocar un debat acalorat. Tres ànimes destrossades, tres cors trencats. Nou ulls plens de llàgrimes. La incomprensió plena. Per què el Josep no deia res? Per què la Maria se’ls mirava amb misericòrdia? Es preguntava el més petit.

Van aconseguir despenjar-los i, aleshores, van haver de decidir. No és feina d’un nen triar què fer amb els seus pares morts. Però no tenien a ningú més. Enduts pel pànic i guiats pel Benjamí, van escollir tallar-los a trossos i tirar-los pel lavabo. No va ser una acció improvisada, ans el contrari, el menut va haver de gastar molta saliva per guanyar-se la confiança dels seus germans.

Cada un es va encarregar d’una cosa, el Josep va despullar la mare, la Maria va deixar nu el pare, el Benjamí va recollir els ganivets i les tisores més afilades de tota la casa. Tros a tros. Tall a tall. La família es va multiplicar fins que, hores després, els fills van dir adéu als seus pares, mentre marxaven per les canonades de la casa. Estaven tan concentrats amb la seva feina que no hi va haver un adéu solemne; només el so de la cadena i de l’aigua omplint, un cop i un altre, la cisterna.

Després d’allò, quan encara tenien les mans plenes de sang, van pensar en dormir plegats al llit dels seus pares. Però la son no els hi va arribar mai, sinó que van trucar a la porta i van baixar corrents. Al cap i a la fi eren uns menors inconscients, plens de por, que no entenien res del que havia passat ni del que havien fet.

No era la policia. No venia ningú del poble a dir res. Eren els seus pares, que tornaven del sopar, amb els cabells mullats i sense les claus de casa.