Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat del sac

"De nit porta el sac fins a dalt. No és una patata, però de llegums en vol moltes". Antic proverbi inexistent.

Recordo cada un dels arbres que van talar d'aquell lloc tan especial. Quan condueixes de nit i no dus els llums encesos, aprens que massa claror sovint et cega, sigui de matí o per l'encant de qui et va trair.

Ves amb compte, no confiïs en qui t'odia i et vol mal. Sàvies paraules que algú va dir quan m'enterraven a prop d'on mai no em van estimar.

Diuen que les persones més bones no moren mai. Encara espero el dia que me'n presentin alguna, serà que no n'ha nascut cap.

Macarrons plens de fetge i salsa escalfada sobre els llavis bruts i les mans plenes de fang. A l'escola ens van ensenyar a menjar amb dignitat, però en llibertat les persones s'agafen les femtes per untar-se la cara amb solemnitat. Molta pudor fan els cossos dels humans quan moren, perquè mentre viuen couen la bafarada que els caracteritza com a tals.

I quan passen les gavines a prop de terra els hi crido: m'alegro que hagis trobat el vaixell i que naveguis mar enllà. Cadascú és amo del seu timó i lliure d'escollir les illes per on navegar.

Relat de com s'escriu

Amb una cervesa sobre el teclat
sense servir-me coca-cola en anys,
com no fa la gent comuna,
m'he servit tots els danys

en honor a la pluja
que m'ha portat
una soledat sense tu.

Eixugant-me les llàgrimes
he pensat paraules que comencessin amb C.
Paraules per no callar,
paraules per cridar,
paraules carregades d'odi,
paraules que mai diré
perquè un dia vas marxar
en aquell vaixell
que jo et vaig prestar.

Paraules que comencessin amb C,
com Por. Por a no saber.

O Neguit. Neguit del descontrol.

O Solitud. Solitud quan veus el dol.
O Ràbia. Ràbia a més no poder.

I totes elles són el que són.

Són ones rompent a les orelles.

Són un túnel obscur i sorollós.

Són un zig-zag sense moure's.

Són un dibuix amb un tub ben llarg.

 

Relat condicional

Li agradaria pensar que et lleves

sense la sang que t'envolta

els ulls tancats

de tanta ràbia.

Li agradaria creure que et despertes

amb la mirada neta

de tant d'odi

podrint-te el cor.

Li agradaria saber que algun dia,

no se sap quan,

et banyaràs en aigua calenta

i els batecs no seran fletxes.

Li agradaria conèixer el camí

que has seguit entre altres braços

ràpidament prestats

si amb ells

l'ànima se t'ha curat.

Li agradaria veure un mot

pronunciat amb dolcesa i sinceritat

que fos veritat, no pas

totes aquestes mentides que

t'han matat.

Relat del festuc

Un dia m'agradaria parlar de l'odi. L'odi és com un festuc, un pistatxo, un fruit sec amb una closca dura, però fàcil d'obrir. L'obres i pum, te l'empasses i en vols més i més i més. Se t'embruten els dits, els llavis se't pelen, omples de clofolles tot allò que t'envolta; però tu segueixes amb l'odi. Fruit a fruit. Llavor a llavor. Crees dins teu un festuc gegant. Amb una closca tan gran que no et permet veure que la vida se t'escapa.

Algun dia, quan aquesta closca no necessiti un fruit, perquè l'oblit hi sigui present, desapareixerà. No hi haurà festuc, ni pistatxo, ni odi. No hi haurà res. Perquè l'odi ho haurà destrossat tot.

Relat de regles

U

Sento la bufanda estrènyer

el coll en va.

M'intento controlar però és massa,

massa el que haig d'aguantar.

El meu forat

m'ha fet caure en picat,

tan ràpid com em va fer pujar.

El meu forat

m'odia tant que de mi s'ha oblidat.

Ara tinc noves regles

que provo de recordar,

me les dic mil cops

per no repetir els mateixos sots.

U

Oficialment odio a qui m'odia. 

Sense retorn, perquè en el fons, 

hi ha límits que no es poden creuar,

Com a persones, no com a animals.

Dos

No parlo amb qui em detesta.

Sense rumiar-m'ho, perquè el cert

és que, de persona, tothom en pot estar.

Com a persones, no com a animals.

Tres

No escolto més mentides.

Sense excuses, perquè quan totes s'han dit

poc m'interessa per què se'l va menjar.

Com a persones, no com a animals.

Tinc noves regles,

i me les repeteixo constantment.

Ni mentides, ni excuses,

ni gent que m'odia fins a morir.

M'aixeco com sempre,

perquè no puc dormir

quan de nit recordo

com m'has fet sentir.

Tinc noves regles,

el forat em creix i creix.

Em destrossa el cor

i m'ofega l'ànima.

M'he cansat de com m'has tractat,

per més que foradis,

que inventis, manipulis, reneguis...

jo t'havia estimat.

Com a persones, no com a animals.

Les rates odien i no empatitzen mals.

Relat de l'eruga

Potser el cuc fa la feina bruta,
potser la tempesta s'endú l'aigua eixuta.

Has vist mai l'odi entrant per dins?
No calen ulleres ni miscrocopi:
Mira als ulls dels teus afins
i veuràs el soroll de l'opi.

Has sentit mai l'eruga pels narius?
No fa remor ni prega a crits:
Escolta el so mentres rius
i esguarda el seu brogit.

Has notat mai l'ungla als intestins?
porta una daga i derrotem les nits.

Relat de Tan de bo

Tan de bo que tot el que diguessis fos cert;
tan de bo no vomitessis
de matí i tarda i nit.
Tan de bo que jo fos més bo
i portés una vida millor.

Tan de bo tu no estiguessis podrida,
tan de bo no escopissis mentides,
insults, invents i una vida maleïda.

Canta, que la vida ho demana,
amb tothom,
no només amb els altres.
Canta, que la teva vida s’esgota,
i la meva encara més.

Tan de bo algun dia entenguis
que l’odi no és bo,
que l’odi no és un joc.
Canta, que les cames et manen
perquè caminis i no et travis.

Caminant trobaràs més que odiant,
cantant seguiràs un destí
més feliç i cofoi
més joiós i orgullós
més satisfet i ufanós.

Canta, camina i viu,
que estàs tan podrida per dins
que t’oblides de veure-hi per fora.

Canta, salta i reviu,
que estàs tan plena d’odi per dins
que t’oblides d’escoltar-me a tot hora.

Tan de bo no t’hagués fet mal,
tan de bo no me n’haguessis fet tu.
Jo ja no puc més,
quan l’odi no s’apoderi de tu
i hagi passat molt més que un mes
el teu penediment serà cabdal.

Relat dels plans

Ara que és hivern aviat és fosc. A tothom li ve de gust seure al sofà i veure una pel·lícula, sol o en companyia. Una pel·lícula de riure o de por. Estar sol a casa i notar com a les fosques apareixen ombres darrere de les cortines és un dels millors plaers d’aquesta estació.

Així ho pensa ella quan arriba a casa, posa el televisor en marxa i busca alguna cosa que li vingui de gust; però de cop i volta se li encén el cos i li puja la temperatura. Decideix, aleshores, canviar de plans. Tanca la tele i va cap a la seva habitació. S’estira al llit i busca pàgines porno a l’ordinador. De seguida troba el que busca. Una web de menjar podrit. Menjar que han deixat a l’abast de cucs i ple de femtes. Tot tipus de verdures, peix, carn, ous... en un estat de putrefacció total.

Mentre mira aquell espectacle de la natura, té la mà a l’entrecuix, per dins de l’única peça de roba que porta: un tanga vell i gastat. S’acaricia el clítoris amb ritmes intermitents i, al costat del llit, hi té un cubell sempre preparat. Un cubell brut que fa dies que no neteja. Cada cop està més calenta: Amb la mà dreta es masturba i amb l’esquerra es posa els dits a la boca, ben endins, fins a provocar-li nàusees.  No tarda en sortir el primer raig de vòmit. La meitat cau fora del cubell. Ha tret el berenar. Però vol treure més. Segueix passant un dit per sobre del clítoris i un altre fins a la campaneta. Segon raig, amb grumolls inclosos.

Té el cony xop. No para de gemegar. No li importa que els veïns la sentin. És el seu moment i ningú ni res l'aturarà. Tercer raig. I quart. Cada cop li surt menys menjar. Cada cop eix més líquid. Quan està a punt de l’orgasme para. Para per poder continuar. Però al seguir amb els seus moviments li brolla sang de la boca. No li queda ni bilis.

Per fi, arriba a l’orgasme i, entre llàgrimes, crida. Crida tant com pot. Té una mà plena de correguda i una altra plena de vòmit. És hora de dormir, ja ho netejarà quan es llevi.

Relat de Califòrnia

Ni Califòrnia ni la ràdio encesa.
Són quatre xiscles
que travessen la finestra del despatx.
Ningú es mou, però tots sentim
aquell ganivet baixant
gola avall.

Qui es dedicarà a afilar
amb ferro i pedra dura
la daga aliena
que ens és tan pròpia?

M'agradaria saltar-me les regles,
finestra avall, roc recte,
com un meteorit fortuït.

Desitjaria ser sord i no sentir
les emocions dels altres
perquè acaben sent meves.

Moriria per morir
i no tornar a reviure
quatre crits i un esglai final.

Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

Relat de l'adéu

L'odi prové d'un proverbi romà
caigut entre grecs i troians

que intentaven polir

una pedra preciosa

a base de cops de cors

de roc en ple estat de xoc.

Què feliç deu ser
l'humà que no té a prop
algú que provoqui nàusees,
vòmits,

mal de caps,

coïssor...

I què trista deu ser
l'ànima -de felicitat el cor ple-
per haver amat com mai no havia fet.

Caldria oblidar el cel

per no necessitar mirar-lo

dia rere dia.

Caldria recordar el buit
per exigir caure

hora rere hora.

Jo em penediré d'aquell dia.

Tu et penediràs d'avui.

Quan tires la clau al fons del mar,

la tires sense pensar

en tot el que el cor volia

quan em miraves i em deies et vull.

Trucant a les portes del cel

em quedaré sol.

Però no vull més 

que acceptar la veritat;

aquell qui m'ha estimat

s'omplia la boca de no-res.

Relat del vaixell

 Seu a la roca, seu;

contempla el vaixell com va

mar enllà, lluny d’aquí.

S’enduran les orenetes

aquells records que vas esborrar?

Portaran les onades

el buit que vas deixar?

Segueix assegut a la roca,

continua mirant l’horitzó, 

que ja no tornarà.

Haurà el patró virat

per rumiar-se si tornar

o s’esfumarà amb l’odi,

el rancor,

el ressentiment,

i tot aquell aire podrit 

de qui no ha estimat?

Relat de gotes

Dues gotes d’aigua,
calcades, idèntiques en odi,
exactes en amor.

Dues gotes d’aigua
que s’esquitxen
i es fan mal.

Pot fer mal l’aigua
quan t’omple la boca
de desitjos de dolor?

Pot ser dura l’aigua
quan la sequedat
arrebossa els llavis de sal?

Tornaran els dies
en què serem aigua,
serem dues gotes,
una dins de l’altra.
Tornaran,
però tu ja hauràs partit.
Tornaran,
i ens penedirem d’un amor finit.

Relat de la perfídia

Les estrelles no són el que eren
expliquen els nens als seus pares
entre rialles de veïnes i tomaqueres
que no donen fruits ni
arbres sense arrels
perquè ningú les rega
i quan les reguen
les ofeguen fins
quedar-se tan seques
que de falses es creuen
bones per ser natura.

I són natura

com la roca dura que

pica dia a dia

sobre la perfídia

de la poncella florida

que no creix al jardí

de les fal·làcies

que m'han dit a mi

per veure'm odiar

com l'odi més dur,

el que parla d'amar

entre cossos mutilats

per dagues en el mur

de les nostres llengües

encarades i gastades.

Somia, entre els núvols

que vas tenir, apagada

quan tot funcionava

i només creies en dols

tristos i amargats

per l'enganyifa

dels crits que em dedicaves

firmats amb aquella ironia

tan teva que feia mal

més enllà del dia

que vas jurar lleialtat

creuant els dits

perquè m'odiaves.

Relat dels cims borrascosos

Allà dalt, on les carreteres
no gosen cloure tanta gelosia,
la venjança vindrà per creuar camins
tan alts com plens de boira.

Deixa’m dibuixar amb el dit
un petit ull, un fosc cor,
en el vidre entelat:
el voldria veure trencat dins teu
per tot l’orgull que ens ha fet
tan durs i propers.

Soc jo, soc la possessió
que entra en els teus somnis
en aquella casa que no hem habitat mai.

Ets tu, ets el maltractador
que es desperta des de fora
en aquells cims dels que no hem sortit mai.

No és una lluita de classes,
és l’amor que ens destrossa
des que ets un fantasma.

No són famílies trencades,
és el dejú que viu en nosaltres
a cada orgasme.

Fills que no han rebut
    -dels seus pares-
prou estima ni gatzares
i han criat un odi infinit.

Canta la pau eterna
des de l’altre costat;
recita aquesta lluita terrenal
    -petit i únic senyor-:
he vingut per dur-te als cims borrascosos.

Relat de la grava

L’home que Gimferrer no menciona porta un tatoo.
No diguis quin, no gosis, per molt que ara
tots en portin, no se’t passi pel cap dir que el mato.

Assassinat en ondes hertzianes, per pocs versos
no escrits. Els que van quedar-se sobre el llit
dels amants que s’odiaven per no donar-se besos.

My Sharona, bateria meva, la joventut és cor pres,
l’edat és cor robat i tu segueixes encara a casa teva
mentre no sé com dir-te que tot s’esvaeix.

Cada pas donat pels veïns al terrat
és ara un passeig infernal
per qui segueix vivint la soledat.

No fruiré de gelosia de la societat amable
que s’abraça i somriu.
El meu odi és profund i remarcable.

Crida, calla. Digues, canalla.
Besa’m, però no massa.
Acaricia’m però de lluny.
Anem junts, però a prop.
Ajuntem-nos, però no follem.

El sexe no ho és tot,
encara que quan cardem
la pell s’oblida de tot aquest sot.
A sota, la grava protegeix els morts que s’enterraren sols una nit d’estiu
rere una nit de tardor, quan s’acabava l’hivern i ja no hi havia escalfor.

Recordaran la memòria dels vius,
trobaran a faltar els discursos dels morts,
es relaxaran amb els nervis dels Déus
quan juguin a deixar-nos morir per no haver jugat a viure.

Relat del dia vuit

Avui he decidit buidar-me el cor,

no tenia cullera afilada,

ni bisturí,

ni ganivet,

ni destral amb la qual partir-me el cos en dos.

Amb traça i desgràcia,

partint d'uns verbs enverinats,

he cavalcat lluny dels meus paratges somiats.

He volat tan amunt que el cel s'ha fet petit

com el record de la meva veritat.

Insensible, egoista

i ple de vanitat, adés i ara

em cega l'odi dels corcs

que vaguen per dins meu.

No hi ha clau que obri les mentides,

forjades d'una en una,

en la foscor de les ferides.

Em pregunto per què.

Per què ho he fet?

Per què ho he pensat?

Per què sóc cadàver dins d'un ànima morta?

Que tinc el dret de repartir la soga

entre els mortals de moral torta?

Quedaran tants aires per respirar

en l'absorta nit

del calendari trencat,

restaran tants morts per enterrar

en el terra buit

del país escapçat,

que les meves ales,

daurades i fortes,

plenes de futilitat

i tuf d'aire malgastat

a l'estela d'existència extingida,

seran cremades per fer renéixer

noves llàgrimes de qui,

en soledat o no,

té el dret robat d'estimar.

Relat d'ambigüitats

Estava clar que l'odi era més gran que l'aire que respirava. Era clar i net el dia. El sol, els ocells... el dol i els anells.

"Ni una paraula, tot el rancor", pensava l'ocell mentre mirava el rellotge de l'estrella.

Roman en silenci per precaució. No vol fer-li mal. El que fa mal és perdre-la de vista... perdre aquella mirada, aquell sentiment; però... tot el que digui serà mort en la penombra.

Entre parpelles veig la cançó que escolten els meus ulls cansats de tan plorar per frases tan ambigües com "esto no se para".

Relat de set

Feia tantes nits que no dormia que no recordava ni com es deia ni a on volia viure. Era el pas del temps el que més l’oprimia amb força cap a la taula. Les mans, com si estiguessin clavades amb cargols i rosca d’acer. El cap, com si suportés el pes d’un barret de seixanta quilos. Els ulls, com si li haguessin arrencat per entregar-los a Antígona, que se’l mira amb el llastimós gest de qui ha viatjat en el temps per veure un futur més trist.

Cau la pedregada més forta, cau. Exploten les pedres... el gel. El contacte és tan fort com un repicar de campanes dins de la torre principal. El capellà cada cop està més boig. És difícil no creure en Déu després d’aguantar, tantes vegades, els decibels pujats de to que reboten com ones d’àudio convertint-se en aigua sortint per les orelles.

Ja és de nit, no pot dormir. S’estira altre cop sobre la barra de bar de la seva cuina. No aconsegueix veure els somnis que se li ha endut Morfeu, rient, somrient, burlant-se d'ell mentre li arrencava un a un i els feia lliscar pels forats del nas. S’alça i es prepara un daiquiri. No té set. Se’l tira per sobre. Ja té excusa per anar a la dutxa. Hi entra vestit. En surt nu.

Pentinat, amb les dents raspallades i les pestanyes ben netes, agafa un llibre de poemes que reposa a la seva tauleta de nit. Llegeix, anota frases als marges. S’adorm. Es desvetlla. Llegeix. Confon el que llegeix amb el que passa a la seva cambra. Veu la sang del seu poble cridar per cada una de les cantonades de la seva habitació. Sent l’odi dels repudiats per una societat podrida i desencisada. Vol parar de llegir, de somniar, de dormir. Però no sap quina de les tres coses fa.

Dins seu succeeix allò que esdevé fora de les seves gruixudes parets. És al carrer, és allà on el necessiten.