De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.
Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.
Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.
La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada