Relat de l'abisme

I la lluna li digué a l'estrella:

Necessitaràs tres vides per esborrar el que has voltat amb mi.

No és la joventut eterna

per molt que t'alcis a tocar el cel,

creient que la distància és curta

entre l'agre abisme i el buit de mel.

No és la gosadia un tret

dels inconscients,

viuen cecs del dolor

que causen a la gent.

És mal i destrucció per jugar

a Ares desembainant la daga,

a Afrodita besant la mar, 

de l'olímp a les cendres de la terra mare.

Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

Relat de les explicacions

Explica-li al Sistema Solar que les estrelles volen marxar de l'òrbita especial. Explica-li al desert que l'arena segueix els passos del vent. Explica-li a la vida que s'encamina cap a la mort.

Juli pensava en la seva germana, la tenia al seu costat. La seva bellesa era tan admirable que, fins i tot amb la boca oberta i sense treure alè, continuava brillant com si l'estigués mirant. Hauria volgut abaixar-li les parpelles, acariciar-li les galtes, plorar per ella. Però era incapaç de trencar aquell moment ple de records i bones vibracions. Mans agafades, pupil·la contra pupil·la; llavis a punt de tocar-se i una sensació de foc que només es veia apagada per la fredor del cos d'ella.

Blanca com el paper, els morat dels seus llavis provocaven un contrast més fort que el de la Lluna amb l'Univers.

Explica-li al riu que el seu destí és el mar. Explica-li a les paraules que la seva meta és el silenci. Explica'ns per què s'apaga tot el que brilla.

Relat de Lorca

Tenia la mandíbula destrossada de mastegar el dolor de la vida. No era ell, era l'ànima posseïda mastegant cada minut els nervis i les cançons militars.

Sense flors de primavera ni ritmes, es va quedar sense dents. No prenia drogues, només la droga de la vida. Pastilles dures, tan dures com el cor se li havia tornat.

Provaren de treure'l de la sorra on s'havia enterrat, ni pales ni excavadores varen poder amb el seu cos ancorat. Massa pes, massa massa enterrada. És la llum de la foscor clavada com un incisiu xocant contra un altre.

I entre tanta lluna brillant, com si fossin navalles ballant; les cançons de Lorca aparegueren per il·luminar les estrelles. Però quan la cova és bruta de reconeixement mortal, no hi ha paraules que portin al nexe entre subjecte i predicat. No hi ha fórmula que annexi el bé del cossos tan llunyans.

Relat de les galàxies

Així com aquell viatger es desprèn de les seves pertinences al bell mig del desert, cau el sol per cremar la terra i deixar més lliure l'univers.  Vol la lluna mudar d'una galàxia a una altra. Escapen els plantetes per forats negres. Un xiulet sord no sona per avisar, ningú no se n'adona, però aviat serà fosc i el cel ja no brillarà. 

Porta el caçapapallones, porta'l que anirem d'excursió. Provarem d'atrapar estels i somnis d'estiu. Porta una cantimplora, porta-la plena d'aigua. No hi haurà font ni pou. Només ens trobarem un toll d'aigua bruta. Aigua que, temps enrere, era viva i veloç. Porta també un bloc de notes i un llapis. No dibuixarem el teu somriure, car ja fa massa que es va evaporar; però escriurem els camins per on vam passar. Rius, gorgs, caminets, corriols, amb pins, avets, pollancres, en muntanyes, planúries, pujols i turons. Sota l'ombra fresca o el calor asfixiant del sol. A tocar de la platja, amb arena, pedra o roca. A tot arreu hi ha els nostres peus, la teva esquena, la meva; sang i suor; saliva i dolor. Plaer escrit a tocar de tu i de mi. 

Escriurem la llegenda del que va ocórrer, la citaran els nens de memòria. Li posarem un títol i, quan estigui acabada, l'estriparem perquè duri fins l'eternitat.

Relat de la pilota

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

a vegades és d'acer,

a vegades és de fusta.

Sona, sona,

sona contra el cos de qui no la vol escoltar.

No és rodona, no és com la lluna.

A la plaça Folch i Torres sona la pilota,

fa mal a punxades,

és la mort del qui no sap parlar.

Relat de festivitats

Bonica, posa't guapa,

anirem a casa dels pares

perquè puguis lluir les cames seductores.

Vestiré la camisa nova

i no entendrem res del que passa

mentre els nens obrin els regals i 

els cors plorin fins acabar la nit.

La lluna plena il·luminarà 

els carrers on dormiran 

els rodamons que no tenen

ni cases ni presents.

Nosaltres ens afartarem 

de beguda i de menjars grandiloqüents.

Tot plegat serà com el dia

aquell en el que creuen 

tots els que no creuen en

res d'aquesta vida.

Serà tan trist com aleshores;

quan els que tinguin 

creguin no tindre res

i els que no tinguin 

no esperin haver-ne més.

Mentrestant, ens abraçarem

sota la llum del Nadal mes trist

i alegre a la vegada. 

A la vida no només s'estima.

Relat de sostenidors

Satanàs no contempla conductes pietoses quan veu certes coses. Per això, diuen que si veus una cua vermella no intentis provocar-la, del contrari podria ser que aquesta cua et lligués les mans i acabés fent-te el que tant desitges.

Les manilles als canells i els seus llavis mossegats amb força. Mou les cames per recrear-se en el frec a frec, desitjant amb delit que la despulli salvatgement.

De moment no ho fa, li agrada veure aquelles cireres clavant-se amb força per sota de la samarreta. Aquells dolços pits, que anhela tocar, demanen pas per contactar amb l’aire. No porta ni sostenidors ni calces. Sota la roba la pell se sent tan calenta que aviat estarà humida.

Quan per fi ell li treu la roba, la llengua acaricia suaument aquells petits flamets, sense presses; amb l’única intenció de posar-la nerviosa. Heu tingut mai a tocar de boca un raig d’aigua fresca sota el sol d’estiu? Heu vist mai una tassa calenta de cafè a tocar de mans en el gèlid paisatge nevat? La llengua, ardent a nivells extrems, repassa els llavis humits de sota el melic. El contrast de temperatures provoca tal reacció que ni ella ni ell poden evitar trencar les manilles per esgarrapar-se tot el cos. El sotrac del llit picant contra la paret és un so mut al costat dels gemecs passionals que omplen la cambra. No calen paraules, només besos i carícies sota un ambient castigat per l’ardor de la llum de la lluna entrant a l’habitació.

Relat de Sant Antoni VII

John Moon fa estona que vomita. Té la barbeta recolzada a la ceràmica del vàter, expulsa tot el que ha menjat, tot el que ha begut, tot el que ha plorat. Per cada guèiser, una pena menys; per cada arcada, una frustració més. Ho vol treure tot, quedar-se completament net. Aquest ha estat el seu objectiu quan, fa unes quantes hores, s’ha passejat de bar en bar bevent ginebra a dojo per tot el barri. Un dels cambrers ja l’ha advertit, just abans de què comencés una batussa amb un modernet que se li havia queixat. Les raons per protestar? Evidents o no, alguns les han vist i han recolzat l’home de barba llarga i cuidada. John cridava molt quan parlava sol, cada cop que escrivia una frase a la seva llibreta s’aixecava de la cadira i exclamava que havia tocat el cel.

La Xalada, el local on han ocorregut els fets, és un restaurant de tapes on la gent parla en veu alta, però no crida. Si bé és normal que el lector es pregunti per què aquest establiment s’anomena així; quan un coneix la propietària ho entén perfectament; a pesar de què ella digui que és en honor a sa mare, clar. Allà es degusten plats exquisits, tan bons com unes patates que passen per tres processos d’elaboració (bullir, fornejar, fregir). Els millors vins acompanyen els menjars dels sibarites i tothom en fa bones valoracions. Avui, però, segur que els comensals s’han endut un regust amarg. Tan amarg com la ginebra amb Campari que s’ha pres John i que ha escopit a la cara del modernet que li ha recriminat la seva exaltada actitud.

Al cap d’unes empentes, pocs insults i algun que altre cop de puny, Moon ha quedat orfe de companyia al bell mig del carrer, a la gran vorera en xamfrà de davant del restaurant. La foscor de la seva sensació només s’ha vist atenuada per la il·luminació d’una gran lluna plena que, segons ell ha cregut, li ha xiuxiuejat alguna cosa a l’oïda.

Després? S’ha posat els cascos a les orelles i ha passejat fins a casa seva escoltant música. Li ha costat tant arribar sense perdre’s com obrir la porta sense trencar la clau. Els veïns escolten els seus sorolls guturals, té la finestra oberta i el pati interior fa de caixa de ressonància. No hi ha secrets. Alguns, fins i tot, s’atreveixen a jutjar-lo. L’anomenen el boig de la comunitat. En un món ple de persones sensates, el foll és el que treu l’amargor dels intestins.

Relat de castanyes

El color de la castanya, el marró, esdevé present quan la tardor omple les nostres cases. És aleshores quan bla bla bla... i tot això que volen que diguis un i un altre cop, allò de les fulles que cauen, soles, i que el vent se les endú, sol, i que el fred comença a calar en els cossos, i l'escalfor de la llar de foc abans de l'hivern i bla bla bla. Però no, no ho faràs. No escriuràs aquelles lletres caduques, sinó que aturaràs el temps i t'imaginaràs alguna cosa que no sigui real, sense voler que sigui, o sí, però esperant que esdevingui, si més no, dins del teu imaginari; que t'exciti, que et provoqui, que et posi tan calent que hagis de dutxar-te amb aigua freda. Aquell precís moment en el que descobries que podies donar-li un cop al rellotge i detenir les agulles, veure com tothom s'aturava i tu caminaves. T'apropaves a la musa que rondava els teus carrers i oloraves el seu coll.

Sense el seu permís seria violació, fóra ultratjar la seva falsa candidesa. Tot és ara. Li agafes la mà i esdevé moviment, ella també. Només dos cossos movent-se en tot l'univers. La resta de les coses, les persones, els animals.... tot tan estàtic com les pedres mil·lenàries del teu pedestal.

Suaument li treus la roba, peça a peça, sense pressa. Besant-li l'òvul de la seva orella, recollint-li el cabell per poder acariciar-li la pell. Sense cap més teixit que la seva cuirassa. El seu pit sobre la teva boca; els teus llavis acariciant el seu mugró. Cos contra cos, paret de repòs. No hi ha límit per les mans ni per les llengües.

A la foscor de la nit, se suma la lluna per il·luminar l'escena carnívora. Les dents plenes de sang, els llavis mossegats, la pell esquinçada. El blanc del teatre real és tant vermell com la vida fictícia que s'amaga dins de les seves ments. Es devoren l'un a l'altre, cridant, gemegant. No els hi importa ser més morts que vius. Ni morir per viure. Aquell llarg bes és el xiscle del difunts, és l'orgasme dels amants, que viuen en un imaginari tan autèntic com prohibitiu.

Relat de passadissos

En Félix acostuma a somniar despert. Aquest hàbit li permet viure altres vides, recrear-se en diferents personatges, sentir emocions alienes, viatjar en coet a la lluna i tornar caminant.

Fa uns dies, a mitja tarda, quan la llum encara il·luminava amb força la vella ciutat del nord, ell mantenia un contacte extrasensorial que provenia del més enllà. No va mantenir connexió amb esperits, ni tampoc no va exercir cap ritus satànic. Simplement, va captar aquell moment, real, i el va convertir en un d’imaginari.

L’escena era tan concreta com banal. Un passadís, dues persones; o més, però pel que es referia a ell, només dos éssers vagaven per aquell indret. En Fèlix caminava darrere d’una noia, que el duia a casa seva. Tot era pur, tot era sant. Però després, dins del record, la perversió començava amb una mirada, un gir de coll, uns cabells bellugant-se a càmera lenta.

Ella es girava per veure’l. Ell no s’amagava d’estar-la observant. Aquelles cames, aquell cul, tot aquell cos sensual dins d’uns pantalons ajustats. La mà s’allargava, però ella evitava el contacte amb la seva. Una paret. Dues mans agafant-se. Un dit per sobre del rostre, acariciant aquella fina pell. Baixava tot fins la camisa; dit, mà i sensació de calor. En un racó, on es creuen els passadissos, on la ficció dibuixa una soledat total, els dos es besaven amb força. Es despullaven. S’unien amb tanta passió que, per moments, ella creia sentir la seva veu retronant per tot l’edifici.

En acabar, tocava vestir-se. Retorn a la normalitat. I com qui esborra el traç d’un llapis amb una goma, allò s’oblidava de les seves ments, per tornar al món terrenal.

Relat de fotos

He vist la lluna passar davant meu. No m’he sorprès quan l’he vist allunyar-se de mi. Algun dia tornarà a sortir i, aleshores, reprendré aquell viatge cap als sentiments nostàlgics. Tornar a veure pot ser tornar a sentir. No sempre, però a vegades els records ens traeixen i no sabem si el que veiem ja ho hem vist, ho hem somniat o ho hem desitjat.

Per això, quan ell mira la foto que té a la tauleta de nit, la recorda en tots els sentits. Li vénen al cap aquells moments màgics en què van passar les tardes rient; olora el seu olor corporal tan característic; sent les seves bellugadisses mans que s’apropen i se’n van ràpidament. És un nexe, una unió, amb el passat. És una forma més d’evocar allò que té guardat dins del cor. Podria intentar connectar amb ella sense aquell contingut fotogràfic? Segurament sí. O potser no. La memòria és un arxiu ple de continguts confusos, on els sentiments massa sovint hi entren per distorsionar la història. I la foto? No transforma la realitat? I tant! La vida no és estàtica, ni idíl·lica. El somriure retratat no pot durar tant de temps. Però ens serveix, ens és útil. En el fons tenim alguna cosa que volem treure i una de les eines per poder-ho fer és aquesta. No és l'única. Ell, tot sovint, també l’evoca posant una cançó especial al seu tocadiscos. Només de sentir l’agulla grapejar les pistes abans de l’àudio, la pell ja se li posa de gallina. Connectem, un cop i un altre, amb els nostres sentiments; amb fotos, amb música, amb paraules. Allò que hem viscut amb tanta intensitat no ho podrem reproduir mai, però tan sols el fet de recordar-ho ja ens consola i, qui sap, potser ens anima a viure-ho més.