John Moon fa estona que vomita. Té la barbeta recolzada a la ceràmica del
vàter, expulsa tot el que ha menjat, tot el que ha begut, tot el que ha plorat.
Per cada guèiser, una pena menys; per cada arcada, una frustració més. Ho vol
treure tot, quedar-se completament net. Aquest ha estat el seu objectiu quan,
fa unes quantes hores, s’ha passejat de bar en bar bevent ginebra a dojo per
tot el barri. Un dels cambrers ja l’ha advertit, just abans de què comencés una
batussa amb un modernet que se li havia queixat. Les raons per protestar?
Evidents o no, alguns les han vist i han recolzat l’home de barba llarga i
cuidada. John cridava molt quan parlava sol, cada cop que escrivia una frase a
la seva llibreta s’aixecava de la cadira i exclamava que havia tocat el cel.
La Xalada, el local on han ocorregut els fets, és un restaurant de tapes on
la gent parla en veu alta, però no crida. Si bé és normal que el lector es
pregunti per què aquest establiment s’anomena així; quan un coneix la
propietària ho entén perfectament; a pesar de què ella digui que és en honor a
sa mare, clar. Allà es degusten plats exquisits, tan bons com unes patates que
passen per tres processos d’elaboració (bullir, fornejar, fregir). Els millors vins
acompanyen els menjars dels sibarites i tothom en fa bones valoracions. Avui,
però, segur que els comensals s’han endut un regust amarg. Tan amarg com la
ginebra amb Campari que s’ha pres John i que ha escopit a la cara del modernet
que li ha recriminat la seva exaltada actitud.
Al cap d’unes empentes, pocs insults i algun que altre cop de puny, Moon ha
quedat orfe de companyia al bell mig del carrer, a la gran vorera en xamfrà de davant
del restaurant. La foscor de la seva sensació només s’ha vist atenuada per la
il·luminació d’una gran lluna plena que, segons ell ha cregut, li ha xiuxiuejat
alguna cosa a l’oïda.
Després? S’ha posat els cascos a les orelles i ha passejat fins a casa seva
escoltant música. Li ha costat tant arribar sense perdre’s com obrir la porta
sense trencar la clau. Els veïns escolten els seus sorolls guturals, té la
finestra oberta i el pati interior fa de caixa de ressonància. No hi ha
secrets. Alguns, fins i tot, s’atreveixen a jutjar-lo. L’anomenen el boig de la
comunitat. En un món ple de persones sensates, el foll és el que treu l’amargor
dels intestins.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada